FLASH(MOVE)

Flashmob: traduït literalment de l'anglés com " multitud instantània" ( flash:llampada, ràfega; mob: multitud), és una acció organitzada en la que un gran nombre de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza alguna cosa inusual i després es dispresa ràpidament. Això és el que deurien d'haver-me explicat quan el professor de ball va comentar que fariem un flashmob al Grau.
Sempre m'ha agradat ballar i és cert que, exceptuant alguna temporada, no he deixat de fer-ho mai. Per això, no vaig dubtar en participar en un ball a gran escala que fins i tot seria grabat. L'organització d'un event d'aquesta mesura sempre és complicat, però les ganes i l'excitació del moment ho supleixen tot. Malgrat que la coreografia no tenia un estil marcat ( nosaltres, a classe, acostumem treballar estils com el popping, el locking, i fins i tot el breakdance!) vam arribar a la plaça del Mar dominant-la. La gràcia de l'assumpte era que les sis acadèmies de ball i la gent que hi havia, dissimularen, feren com que estaven passejant o qualsevol altra cosa ( no es va aconseguir del tot perquè la gent té una estranya mania de fer justament el contrari d'allò que li demanen). Quan van sonar les primeres notes de Born this way de Lady Gaga, el nostre professor va començar a ballar. Després ens vam anar afegint la resta de "ballarins". El resultat va ser un ball, potser, no molt coordinat, però francament energètic. Al finalitzar la "coreo" grupal cada acadèmia va realitzar una xicoteta demostració del ball que està preparant. Nosaltres no vam ser una excepció i vam gaudir tant de la nostra actuació, que voliem repetirla una i altra volta. Ens sentiem com "un tot", ballarins reals.


Sabem perfectament que no es diu "flashmove", però no podem evitar que el nostre subconscient relacione ball amb move, i per això quan algú ens diu: "no és amb move, és diu flashmob", pensem: "sí, sí, clar".


Ací deixe el resultat del tant comentat ball, espere que us agrade (la part del mig és un miqueta rotllo).


http://vimeo.com/33517158


Ací teniu la nostra actuació, encara que siga enfocada per darrere.


http://www.tuenti.com/#m=Video&func=view_videos&full_collection=1&collection_key=15-66189835-1

L'alumna comença a teclejar dubtosa. Ha d'escriure un text al bloc. Pareix que ara tot el món ho considera imprescindible. Millora les competències lingüístiques, el lèxic, i fins i tot ajuda amillorar la nota. Però ella, si poguera dir la veritat, confessaria que odia escriure textos i més encara si és al bloc. Tot i això, s'ha vist en la necessitat de pujar-se al vaixell dels que afirmen tindre un bloc i " escriure" en ell. Per això, l'aterra la velocitat amb la que les manilles del rellotge giren. Un minut darrere de l'altre... i un altre! I la fulla encara sence encetar. Sempre li han dit ( i és per això què ho té tan assumit) que la brevetat i la concisió són els trets característics dels seus escrits. Per a l'alumna, el escriure un text, comporta un llarg procés: prendre diferents temes, analitzar els pros i contres de cadascún d'ells, escollir-ne un, amoïnar-se de l'elecció, fer el primer escrit en brut, corregir-lo i, finalment, presentar-lo.
 Ja porta 20 minuts donant-li voltes al cap: " Podeu parlar del tema que vulgueu, però heu de fer-lo amb assiduïtat" els ha dit la veu càlida i rasgada del professor. La idea de que cada setmana ha de presentar un tema amb un estil distint, la bloqueja. Mare de Déu! Ja fa mitja hora que no escriu cap lletra. És aleshores quan ha de prendre una determinació. Tancarà els ulls, s'oblidarà de la pressió i deixarà volar la seua imaginació. Notícies, històries de llibres, vivències personals s'amunteguen al seu cap barrejades amb ironies, crítiques, sinceritat. S'adona de que quan han passat exactament 45 minuts, les coses que normalment no conta, no reflexiona, a les que no dóna massa importància, son una font meravellosa per al bloc. Precisament aquest és el motiu ( escriure al bloc) pel qual ha comprés que, en realitat, té moltes coses més a dir de les que pensa i tal vegada s'amaga en eixa brevetat per que no vol acceptar que no té excusa per a no escriure al bloc. D'aquesta manera, s'afanya a plasmar en l'ordinador els seus pensaments abans de que s'esfumen. Després, rellegeix i posa el punt final a la seua "obra d'art".




Qualsevol similitud amb el conte Trenta línies de Quim Monzó és pura casualitat.

MÚSICA TATUADA

No sé exactament el què serà, si la melodia, el ritme, la lletra... però és clar que la música té alguna cosa especial. Poques coses són capaces de fer-te sentir millor en un dia d'aquests "negre", en el que t'has alçat amb el peu esquerre o en el que no et soportes ni a tu mateix. Aleshores encens el casset, fiques el teu disc preferit i l'escoltes o li dones al play del MP3 i balles i cantes la primera cançó que sone o agafes la guitarra i fas sonar d'aquella manera els tres o quatre acords que saps. Les formes són múltiples, però el resultat sempre és el mateix: un somriure, els pèls de punta... plaer. Ara entec això de les teràpies musicals, musicoteràpia, l'anomenen, és lògic, però a simple vista no ho paréix tant. Tindre un problema realment seriós i poder alleugerir-lo amb música? Sí, així de meravellosa és. Estimular xiquets, salvar-los dels perills del carrer, recuperar l'autoestima dels adults, millorar la memòria dels majors... tots aquests beneficis té aquest concepte que posa en dubte fins i tot la seua mateixa definició (veure la viquipèdia). 
Som molt afortunats de que en la nostra societat sempre estem envoltats de música, de vegades massa. No, no crec que mai puga ser massa. Ma mare es fa creus, no comprén com puc estar escoltant i cantant una cançó alhora que escric una redacció i sense enganyar-me! (bé, alguna falteta). Sincerament, jo tampoc ho sé. Potser siga una cosa que tenim tan endins que ix espontànea, és com respirar. Aquest fet pot explicar perquè la meua família no es va sorprende gens quan el meu germà ens va comunicar que havia decidit estudiar musicologia a Barcelona. Si bé és cert que per la branca de mon pare hi ha tradició musical (el meu iaio va ser director d'orquestra i violinista) no pensàvem que cap membre seguiria aquell rastre que el meu iaio va deixar inacabat. Però ens equivocàvem. Ha sigut el meu germà el que,tal vegada, desde la seua perspectiva sempre al compàs de la música el que me l'ha fet vore, escoltar-la, apreciar-la com ara ho faig. I com que això de ser egoista no va amb mi, vaig a dir com gaudir plenament de la música. El millor moment és qualsevol, la cançó, "EIXA" i la manera de fer-ho és tancant els ulls, aturar el món i sentir com cada nota activa cadascuna de les teus cèl·lules.


Aquestes i moltes raons més sobre la música que, no venen al cas, són les que em van impulsar, ja fa algun temps, a adornar la meua pell amb un dels seus trets més característics: la clau de sol.

ROBATORI A L'HOSPITAL

De vegades, escoltes històries que no creus que puguen ser certes ni tan sols en la imaginació d'un trastornat mental. Això creus, però quan t'assabentes de que són veritat, no pots fer una altra cosa que baixar el cap i avergonyir-te de la naturalesa humana.


Fa uns quants anys, no era estrany que es donara a llum a casa, però, la família Rubio Arribas, va decidir que el seu quint fill naixeria a la clínica Sant Ramon de Madrid. Tras el part, els van dir que el seu fill estava una mica baix de pes i calia que estiguera a la incubadora. Els pares, molt preocupats, però confiats en les instruccions dels metges, ho van acceptar. Als quatre dies, van rebre una trucada de l'hospital dient que el seu fill havia mort.
La familía es va quedar feta pols. No els van deixar vore el cos ni tampoc fer-se càrrec de l'enterrament, però, no van voler insistir ja que preferien que aquell tema es tancara per a sempre. Era massa dolor com per a poder soportar-ho.


Fins ací, podria ser un succés possible, tràgic, però possible. La qüestió és que l'assumpte no va quedar així. Passats uns quants anys, Glòria, la germana major d'aquell xiquet, va decidir investigar el cas, ja que a la televisió havien sigut publicades notícies sospitoses referents a la clínica i la seua relació amb els nadons.
Després de tornar-se boja demanant i fullejant milers de paperots, va descobrir allò que tant sospitava. No existien partides ni de naixement, ni de defunció. El nom del seu germà apareixia al lligall d'avortaments. Això ja era massa. Havien viscut enganyats tota la vida. Tota la vida pensant en que el seu fillet estava enterrat (no només literalment, sinó també en les seues vides) i ara resultava que era una enganyifa.
Com deuen estar aquestes persones? És ben segur que desenvoluparan alguna mena de transtorn mental que no els permitirà confiar en ninguna persona mai més. Robar-los el seu fill... privar-los d'eixe meravellós dret... en quin cap cap! A més, qui sap si la nova família del xiquet l'ha tractat bé. I si no és feliç? I si en el seu interior hi haguera un buit que el xiquet no sapiguera omplir? No sé, com són coses que quedaran soterrades sense vore la llum, jo preferisc pensar que aquell xiquet amb el que van fer el que van voler, no mai s'ha sentit com un xiquet robat.


Per si falta una miqueta de consistència a la història, també tenim un exemple del tacte i la sensibilitat que tenen algunes persones que, realment, tindrien que ser d'una altra manera. Només conéixer la notícia, els pares , destrossats, ploraven al corredor de l'hospital. Aleshores una monja que estava prop d'ells els va preguntar el motiu dels seus plors. A la tràgica resposta, la monja va encadenar la pregunta de si tenien més fills. La mare li va respondre com va poder que tenien quatre filles. La monja va dir fredament: " ja en teniu prou. Pensa que hi ha gent que no té cap, a més entre tantes xiques de segur que t'hauria eixit marieta"  

Passeges?

Per a moltes persones el tindre que passejar al gos és una obligació prou dura. Tres o quatre vegades al dia baixa al carrer; ploga o neve, faja fred o calor, esquiva arbres, arbustos, conversa frívolament amb els altres amos, arreplega les deixalles abans que algú et mire indiscretament... però a mi, totes aquestes coses no m'importen, fins i tot m'agraden. A banda d' aquestes situacions habituals, gràcies als passeigs he descobert d'altres que, per llàstima, no sé si experimentarà tot el món. Alçar-se pronte un dissabte o diumenge i baixar al carrer.Fer olor de croissant acabat de fer. Portar només la roba imprescindible per no gelar-se. Sentir , aleshores el vent, fresc, bufan-te a la cara. Mirar al cel i veure que tot és fosc, que la tènue llum dels fanals, només t'ilumina a tu. Sentir-te gran, passejant per una ciutat deserta, dormida, on els cotxes són mers somnis que encara no han despertat. Respirar. Profundament. Adonar-te de que els primers raigs de llum treuen el cap tímidament i dubtar; alegrar-se o decepcionar-se? Una ciutat viva, encesa, plena d'energia o silenciosa, enigmàtica, per descobrir? Dubtar i arreplegar les deixalles, o deixar-les? Filosofar. Pensar que serà de la teua vida, el teu futur. Riure d'un mateix. Veure un dels primers matiners, un entranyable iaio. Somriure inevitablement. Recordar. Ajupir-se i acariciar a Sira. Pensar que com es pot voler tant a una coseta tan xicoteta. Sentir fam. Cantar eixa cançó tan energètica i fer com si una càmera captara tots els detalls des dels millors angles. Passejar.


Se m'ocorren molts motius per a tindre un gos, i  per descomptat, l'haver de passejar-lo és un dels més importants.

VERD, BLAU, GROC, ROIG, TARONJA I BLANC

... girem l'ultima fila cap a la dreta, l'orientem de manera que quede el color roig en la mateixa línea, el girem unes quantes vegades més, i ja, resolt.


En 1974, Ernő Rubik, fill d'un dissenyador aeronàutic i una licenciada en literatura, va desenvolupar un projecte basant-se en la seua experiència com a professor d'escultura, arquitectura i disseny en la universitat d' Hongria i sobretot en el seu interés en la geometria. Els seus primers prototips no tingueren massa èxit, tant pels materials amb els quals els va fabricar, com la zona on va pretendre presentar el producte. En 1979, va fer un pacte amb una empresa americana, i la joguina va arribar a occident. Des d'aleshores, no ha parat de triomfar arreu del món al llarg de les generacions.
Estem parlant, per suposat, del cub de Rubik o " el cub màgic" com alguns l'anomenen.
Certament, no sé com el vaig descobrir, crec que va ser al col·legi; o a casa, per la creència de ma mare de que ens agradaven les joguines "per a pensar". De totes maneres, quan vaig agafar-li el gust, ja no el vai poder deixar.
Obviament la meua capacitat intel·lectual no dóna per a deduir com resoldre'l, però si per a memoritzar tots els passos a seguir i les seues variacions. Als dos dies ja el resolia amb certa rapidesa (un parell de minuts), moltes voltes seguides, de fet, els meus pares pensaven que estava desenvolupant algun tipus de patologia estranya. Però no, allò només era una afició amb la que disfrutava i de la qual estava molt orgullosa. Així, també es deuen sentir tots aquells que han participat en els nombrosos certàmens que s'han celebrat. En Múnich, Budapest, Australia, hi ha  aficionats a esta simple, però molt entretenida joguina. Com en totes les coses, sempre hi ha extrems. D'aquesta manera, el rècord Guiness l'ostenta  un autralià capaç de fer el cub en 5'66 segons! Una bestialitat. Però, tampoc no es queden darrere els que han inventat variacions de la manera original de fer-lo. Per exemple, resoldre'l amb els ulls tancats, amb una única mà, amb els peus, baix l'aigua, amb els ulls tapats guiat per un altres...


En fi, el que és important és que no es perda aquest meravellós invent per la catalogació de "friki" (perquè no ho és) moguda per l'enveja dels que no saben fer-ho.


Jo, us anime a aprendre, perquè realment és una cosa molt curiosa que pot distraure't en els moments d'avorriment. 
Sí, la del vídeo sóc jo, resolent el cub, però això si, al meu estil!

18 - M

Ara que torne a donar història, cosa que no feia des de tercer d'ESO, m'he assabentat que al llarg dels segles en les societats, sempre es repeteixen els mateixos patrons, i a més ho fan de forma cíclica. D'aquesta manera, ja en el segle XVIII hi havia un gran dèficit públic que ofegava les opcions d'avançar. Però més antic i curiós em pareix, el cas de Plató (sí, també estudie filosofia). Ell proposava un govern basat en filòsofs, segons la seua opinió, els únics capaços d'arribar al coneixement absolut i per tan els més indicats per a dirigir la societat, ja que als governants de la democràcia atenesa els cataloga com a un grup de mentiders, que només volien taure partit i engrossir les seues butxaques a costa de la ingenuïtat del poble. Bé, resulten curioses les similituds, eh?

Però, a banda d'això, crec, no sé si perquè sóc molt exigent o perquè és l'època que m'ha tocat viure i d'alguna cosa cal quiexar-se, que a més d'aquestes marques repetitives, hi ha també noves incorporacions que dificulten encara més que tot funcione com hauria de fer-ho. El cicle viciós de producció- consum, la bogeria capitalista, el mal enteniment de la globalització, el xoc entre cultures, la destrucció del medi ambient, la pèrdua de valors ( de tot tipus) de la societat... I podria continuar, el que passa es que no vull minvar més l'autoestima, que ja la tenim prou baixa.

Quan relaciones tots aquests factors, exercici que fem molt en  ciències de la terra ( aquest any estic aprenent molt), t'adones que tot és tan complex, hi ha infinitats d'aspectes, bons o roïns, interrelacionats, que no es pot abraçar un assumpte sense destorbar-ne un altre. Amb tot això, cal tractar de no tornar-se bojos, i en la mesura del possible actuar en els temes més importants que afecten al cicle de la vida. Està clar que tal i com estan hui en dia les coses, potser no siga el millor mètode, però, n'és un. Anar a votar.

El que ocorre és que si tu estàs disposta a tindre un paper visible en la societat, aplicant els teus ideals i valors morals, en la mesura del possible, i endinsar-te en el món dels temes polítics, no et fa molta gràcia que convoquen eleccions anticipades i et quedes fora del rang legal de votants. El dia que vaig saber-ho vaig agafar un cabreig que em va durar una setmana, però, ara ja he comprés que, tal vegada, va ser cosa del destí o una manera de alliberar-me de les responsabilitats dels resultats. 

Siga com siga, el 21 de novembre no podré anar a votar, però, quatre mesos després ja podré conduir, anar-me'n de casa, treballar i inclús votar si torna a haver eleccions! ( mai se sap, tot podria ser)

El títol és un joc de paraules que se m'ha ocorregut així, sense pensar molt. Amb el 18 em referisc a la majoria d'edat, ja que d'això va el text, i la M, perquè el meu aniversari és en març i aquest també és el mes que dóna nom a uns altre successos (11-M, 15-M).

No mai és agradable contar una situació en la que has fet el ridícul, però com fa molt de temps que no escric al bloc, i no he anat ni al correllengua ni a la exposició d'Enric Valor ( no perquè no haja volgut, si no per uns altres motius de força major), vaig a contar el que em va passar ahir a la vesprada. A més és una oporunitat per a demostrar la complexitat dels humans i les seues relacions.


Eren més o meny les set de la vesprada quan Sira, la meua gossa, va reclamar la meua atenció demanant-me que volia eixir a fer les seues necessitats ,cosa estranya, perquè si li va de gust es pixa a casa i prou. Aleshores, vaig aprofitar a eixir amb els meus pares, que se n'anaven al cinema a vore l'última de Coronado (normaleta pel que em van dir). Vam passejar fins que Sira ja estava farta de fugir de tots els gossos (és prou poruga). Va ser aleshores quan al ficar la mà a la butxaca em vaig adonar de que m'havia deixat les claus i el mòbil a casa. La meua ment va sofrir un xicotet col·lapse que vaig haver de solucionar aviat; els meus pares s'acabaven d'anar i jo no podia estar tota la vesprada i part de la nit passejant al gos.


Vaig barallar diferents opcions: anar a casa de ma tia, encara que no savia si tenia claus de ma casa, cridar a qualsevol veí, encara que això només seviria per poder entrar a la planta baixa, o demanar-li a algú que em deixara el mòbil per cridar als meus pares i que tornaren per a obrir-me. Vaig considerar que aquesta última era la millor opció. Em vaig omplir de valor, perquè fer aquestes coses, a mi, em costa prou, i vaig albirar algú que tinguera cara de tindre mòbil ,o siga, qualsevol. Vaig descartar un grup d'adolescents, d'una banda perquè semblaven extra-hormonats i d'una altra perquè segurament em dirien: "no, es que no tengo saldo" i passava de fer més el ridicul. Finalment, i mentre Sira em mirava com dient: " què estem fent?" em vaig apropar a un xic jove que jugava amb la seua filla i li vaig explicar la situació. Ell, quasi sense escoltar la meua història em va deixar el mòbil. Jo, de la manera més ràpida que vaig poder vaig cridar al meu pare que, per sort, me'l va agafar a la primera. Quan vaig tallar la conversa als 11 segons, el xic em mirava una miqueta estranyat, i és normal, perquè anava amb ulleres, mig despentinada, i amb, crec, la pitjor roba que tinc. Li vaig donar les gràcies i me'n vaig anar corrent. La veritat és que vaig tindre sort de trobar algú simpàtic, perquè, com van fer en un experiment en "El Intermedio", no tot el món deixa el seu mòbil a un desconegut.


Una volta feta la part més dura, vaig decidir donar una volteta més ja que pensava que els meus pares encara tardarien una miqueta. Però, m'equivocava. Quan m'apropava al meu portal, vaig divisar el meu cotxe, i el meu pare gesticulant molt alterat. No vaig voler saber res, la vergonya i la culpa no m'ho permitien, vaig agafar les claus de ma mare i vaig tirar cap a casa. De fons vaig escoltar que mon pare deia: " On estaves?  Només falta un quart d'hora per a que comence la pel·lícula i tu per ahí passejant!


Una volta en casa, ja més tranquila, encara que amb un no molt bon gust de boca, em va cridar mon pare. No estava gens enfadat, de fet el seu to era conciliador. Em va dir que el cos els havia donat un gir, que estaven espantats. Jo no comprenia res, i es que resulta que al cridar-los des d'un telèfon desconegut i no estar a la porta de casa quan ells van arribar, s'havien imaginat el pitjor. D'una banda em vaig enfadar amb ells, perquè l'actitud que m'havien mostrat en eixe moment no era la que jo necessitava, m'havia fet sentir malament, però d'una altra em van paréixer tan graciosos, tan pares, que no els vaig poder, ni voler dir una altra cosa que disfrutaren amb la pel·lícula.


Està clar que moltes vegades reaccionem d'una manera equivocada a les situacions que ens enfrontem, i aquestes reaccions són l'origen de molt problemes, fins i tot de caràcter mundial. És tot un misteri, perquè davant la situació que he contat, els meus pares reacionaren atacant-me en lloc d'alegrar-se per vore que estava bé. Tal vegada siga un mecanisme de defensa per no mostrar la feblesa de l'espècie humana, o tal vegada no, qui ho sap? Una cosa està clara, si tractem sempre de dir les coses com són i de mostrar els nostres sentiments tal i com són, ens estalviarem molts problemes i sofriment.




Aprofite la publicació per contar un xicotet succés que va ocòrrer mentre esperava els meus pares. 
Em va resultar estrany escoltar un jove parlant valencià, i per tant, ho reconec, vaig ficar l'orella una miqueta. La meua sorpresa va ser que tot el que deia aquest xic eren barbaritats, que si me cague en la no sé què, que si collons de no sé què més, en fi, que estava prou enfadat. Aleshores, després d'uns segons amb la mateixa meravellosa sinfonia, vaig sentir un colp molt fort. En girar-me, la paperera estava trencada i tot el contingut escampat per terra. Un home que no estava molt lluny va dir el que jo no vaig tindre nassos de dir encara que ho pensava: " ahora te lo recoges, ¿no?" i l'altre li va contestar en castellà. " sí, tú espera sentado". Ahí va quedar la cosa.
Amb tot això he arribat a dues conclusions: que les barbaritats segueixen sent-ho les digues en l'idioma que les digues, i que si et trobes una paperera  per terra, segurament ho haja fet un d'aquestos joves que no saven canalitzar la seua ràbia i la descarreguen contra el mobiliari urbà.

POLS DE FADES MÀGIQUES

Feia tres mesos que Naïm, assegut a terra i amb una gorra com a únic acompanyament, demanava de la caritat de la gent per a subsistir. 

La seua història, encara que puga paréixer poc comuna, no ho és tant. 

La bogeria típica dels 18 anys, el va descentrar massa. Els coquetejos amb les drogues és van anar fent més freqüents, i la confiança dels seus pares, cada volta era més feble. La situació es va desbordar quan la seua mare, qui amb més intensitat lluitava per ell, va morir en un desgraciat accident de tràfec. A causa d'açò, el seu vici es va fer més intens, i la relació amb el seu pare es va refredar tant que va  arribar a ser quasi inexistent. Ara, amb 30 anys, feia tres mesos que demanava al carrer.

-Hui, pot ser un bon dia, és dissabte, hi ha prou gent pel carrer, i fa dos anys que no taste l'heroïna- pensava Naïm mentre s'acomodava al racó de sempre. Ho havia intentat tot, cambrer, escombriaire, inclús allò dels estudis, però en aquest cas la seua falta de constància, disciplina i autoestima, no ho havien fet possible, i en la resta d'opcions, la sort no l' havia acompanyat.

Mentre intentava recordar quan havia sigut l' última volta que una dona l'havia mirat, es va adonar que una xiqueta, d'uns 7 anys, el mirava fixament.

- No era açò al que jo em referia- va murmurar amb mig somriure.

- Hola, em dic Helena, que fas ací assegut? Estàs esperant a algú que tarda a arribar?- va dir de sobte la xiqueta.

- No exactament, en realitat no espere a ningú.

- Aleshores, ja ho sé, tenies calor i has parat a descansar, per això t'has llevat la gorra, a que sí?

- És cert que fa molta calor, però, no és això.

- Doncs, si no és això, explica'm, que fas ací?- va exigir Helena alhora que s'asseia al seu costat.

L'home una miqueta incòmode perquè invaïssin el seu espai vital, va tractar de dir-li quina era la seua situació, sense massa detalls, ja que, en realitat, no volia recordar-los més.

-Ala! Quina història més bonica!- va dir la xiqueta,quan va acabar amb el relat,amb els ulls fixos mirant al front.

 -Crec que no has comprés res de res- sospirà Naïm un tant desesperat.

 -No, ho he comprés tot, però, quan no m'agraden les coses que escolte, m'invente històries fantàstiques, plenes de fades i papallones.

- Ah! ja veig - va assentir el jove, incrèdul per les paraules de la xiqueta.

 -Ei! - va cridar de sobte Helena - a mi també m'han picat els mosquits, mira la marca! Però les teues si que són grans, no? Deuen ser mosquits africans.

-Sí, africans o jamaicans o jo que sé! - va dir en un tó irònic - però el verí que t'injecten és letal,  t' ho assegure, has de tindre molta cura amb aquests mosquits- va aconsellar-li, ara, en un matís més seriós. 

 La xiqueta va començar a menejar les cames d'un costat cap a l'altre. Finalment es va alçar.

- Vine- va dir oferint-li la ma- a casa et pots donar una dutxa i menjar alguna cosa.

- No, no xiqueta, això seria massa, seria aprofitar-se d'un desconegut.- va negar mentre imaginaba un entrepà de pernil.

- Un desconegut? Tu per a mi ja ets un amic! Has sigut una de les poques persones que m'han parlat després d'haver vist la bossa de sèrum que porte. 

Naïm l'havia vist, però, no havia sigut una cosa que cridara la seua atenció, i més, un motiu per a no parlar amb la xiqueta.

-Una bossa, constantment amb tu, la qual necessites per a viure, de la qual depens.- susurrava Naïm, adonant-se del que allò significava.

Aleshores, es va alçar, i, agafant-se de la ma d'Helena, van anar a sa casa.

Al arribar, Naïm, una mica incòmode, va fer un cop d'ull per a assegurar-se de que no hi havia ningú més.

- Tranquil, la meua mare encara tardarà en arribar- va dir amb veu entretallada mentre, pujada a una cadira, baixaba l'oli de l'armari.

L'home, realment fascinat per l'energia de la xiqueta, es va quedar mirant-la una estona. Després, va girar el cap un segon i va descobrir una portada que li era molt familiar. Acostant-se, va poder llegir " La volta al món en 80 dies". Molts records van invaïr la seua ment. Eixe llibre era el seu preferit, l'havia llegit en tantes ocasions que, quasi se'l savia de memòria. A més, va ser la seua inspiració per a escriure un xicotet relat als 19 anys "Pols de fades màgiques". No estava orgullós d'aquesta producció, però, tal vegada, aquell llibre, era una senyal. Podria tornar a escriure?

- Helena- va dir Naïm parat en front d'ella- d'on traus les forces per a enfrontar-te a la vida d'aquesta manera?

-Sempre m'han dit que sóc única, i, seria una barbaritat deixar que un exemplar únic s'extinguira, no?

Naïm, bocabadat va seguir les ordres de que s'acostara a la taula. Tots dos, asseguts, compartien alhora un entrepa de pernil i mirades mudes plenes de significat.

Naïm, agafant aire i mirant fixament a la xiqueta, va dir:

- Podré escriure.

ANIMALADES

Podria parlar sobre molts temes: insistir en la precària situació de la política, comentar l'embaràs de Carla Bruni, o fins i tot vitorejar el quasi segur trionf del Barça en el partit d'aquesta nit, però opte per contar una experiència pròpia, en la que ningú pot manipular la informació, a banda de jo mateixa, cosa que no vaig a fer.

Potser la gent que no tinga o haja tingut relació amb els animals, no comprenga molt bé la càrrega axiològica que té aquesta història per a mi, però us anime a llegir-la esperant que algú la trobe, com a mínim, bonica.

Tot va començar fa uns 8 anys, quan, com molts xiquets, el meu germà i jo, ens aturàvem sempre a l'aparador de la botiga d'animals del cantó. Però, per a nosaltres, no era una cosa momentània, així que vam estalviar els diners que costava aquell cadellet blanc de raça desconeguda, (de fet sense raça). Amb aquell gest espontàni vam ablanar el cor dels nostres pares, i el vam comprar. Recorde que quan vam arribar a casa, vaig cridar tota incrèdula: tinc un gos! Va ser genial, i tots estàvem molt il·lusionats. Els jocs amb la pilota, els menjars, els passeigs infinits per la muntanya, la platja, els intents fallits per tractar de que no s'escapara buscant aventures a l'alqueria... Van ser tants els bons moments que vam passar junts, que encara quan ho recorde els pèls se'm fiquen de punta. Però, com diuen, tot allò que és bo, acaba, i aquesta no va ser l'exepció. 

A l'any i poquet de fer-nos amb Lucky (afortunat en anglès), les visites al veterinari es van anar fent més freqüents, i és que havia menjat alguna cosa amb verí. No va eixir del quiròfan. Recorde aquell, com un dels pitjors moments de la meua vida. Jo, set del matí, gitada al git. La meua mare entra a l'habitació, i sense dir-li res, em contesta: no res, que ja no està. Vaig plorar i plorar fins que no em quedaven llàgrimes, de fet, tots ho vam fer.

No a mode consensual, però, es va decidir que ens deixaríem estar d'animals durant una temporada. Aquesta es va allargar fins a Septembre de 2009. 

Una companya del meu germà ( des d'aleshores estudiant a Barcelona), tenia a casa una ventrada de gatets. El que ens van portar era la més bonica. La vam anomenar Gala, i no sé si va ser per la seua elegància, el seu negre intens, els seus ulls groguencs o els seu caràcter a mitges entre carinyós i esquiu, però prompte es va ser molt importat per a mi. Potser no eixia a rebre't quan arribaves a casa, però sempre estava amb mi quan tenia que estudiar, trastejant amb els bolis, o simplement asseguda mirant-me com dient: vinga que tu pots!

L'1 de Març, a més de cumplir 16 anys tenia també un examen de biologia, així que no em vaig despedir de ningú i me'n vaig anar corrent. Al arribar a casa, prou contenta, prompte vaig canviar la cara. Els meus pares, tots dos, a la porta, seriosos. Em van comunicar que no trobaven enlloc a la gateta, que tenia per primera vegada el zel. Savia que en aquests moments es tornaven molt estranyes, però mai pensava que pogueren tirar-se dos pissos avall, que és el que, pensem, que va ocòrrer. Durant els següents dies, la meua incansable recerca que incloïa cartells i cartells pegats en fanals o en qualsevol altra superfície que fera possible la lectura, va ser inútil. Em vaig desmoronar, no l'haviem tinguda ni 8 mesos, començava a pensar que era malastruc.

A diferència de la volta anterior, aquesta vegada vam decidir no deixar temps per assimilar la situació, i els meus pares em van dir que comprariem un altre animal. Però, les coses es van torçar. El meu pare havia desenvolupat una al·lèrgia al pèl dels animals, i no els podiem tenir a casa .

 Això em va sentar veritablement molt malament. No podia culpar al meu pare,és clar, devia acceptar la situació. He de reconèixer que ha hagut dies que trobava a faltar la companyia animal, però, el temps tot ho cura.

Fa ara dos setmanes, estava estudiant física a la meua habitació, quan, de sobte el meu mòbil va sonar. Era el meu pare que em preguntava si podia baixar un momentet al carrer. Jo, no entenia tanta incògnita, i vaig baixar de seguida. Em va portar, sense dir res, a una planta baixa, i em va obrir la porta. Quan vaig veure tres cadellets tremolant en un racó no m'ho podia creure. El que no em podia creure va ser el que va dir el meu pare: "escull un que ens l'emportem". Jo, vaig preguntar per l'al·lèrgia, però, davant la seua insistència, vaig optar per callar-me, i em vaig emportar la gosseta a casa.

 Potser us haja paregut una ximpleria, però les vivències que he tingut no són compatibles amb aquest pensament. Per a mi, els animals, són moltísim, de fet, crec que els comprenc millor que a les persones. Per això, us aconselle una experiència animal, perquè us assegure que són moltes més les coses bones que aporte que les roïnes. I ara vaig a fer cas a la meua Sira que està demanant-me ajuda per baixar del sofà.

DEMOCRÀCIA REAL JA!

Vull començar fent un xicotet comentari sobre l'entrada anterior.

Com diu el refrany: "rectificar és de savis", i és que en la darrera publicació vaig defensar una idea que en els últims dies ha canviat. Vaig insistir en que era necessari votar, però, és clar, sempre que hi haja algú que  represente els teus ideals. D'aquesta manera no estic negant la meua anterior tesis, sino que com bona adolescent que sóc, la meua opinió canvia a mesura que vaig coneixent més perspectives. 

Aquest, el nomenadíssim 15-M, és una de les més bones propostes que els espanyols han tingut en molt de temps. Certament, quan vaig veure les primeres imatges dels manifestants, vaig pensar que és tractava d'un altre país. Tal vegada em vaig impregnar del tòpic de l'espanyol tranquil, mediterràni, festejador, amant de la migdiada. Però no, va resultar que els espanyols encara tenen espèrit lluitador i reivindicatiu, i així ho estan demostrant.

El més curiós de tot, és la barreja heterogènea que hi ha, Persones amb idees molt diferents, que en un altre àmbit, tal vegada, ni es relacionarien, acampats, això sí, pacíficament, i lluitant per un mateix objectiu: democràcia real ja.

He de reconéixer que, de vegades, m' agradaria viure en una gran ciutat. No només pels concerts, musicals, monuments, ambient, etc, sino perquè són el centre de movilitzacions d'aquest tipus. El vertent cosmopolita d'aquestes urbes, fa que convergeixen moltes maneres de pensar o matisos d'una mateixa realitat, que contribueixen a enriquir (culturalment, vull dir) la nostra societat. Malgrat això, he de dir (que no canvie Castelló per res) i que fins ací ha arribat aquesta, sense precedents, però necessària, revolució. El divendres per la vesprada i el dissabte, a la plaça Maria Agustina, milers (bé, m'he passat), unes 300 persones es van reunir per fer augmentar el volum de la veu que diu que ja està bé de corrupcions, que ja hi ha prou amb els abussos, que volem una democràcia real, i la volem ja!

No vull precipitarme amb els esdeveniments, però confie en que aquestes protestes tinguen les seues repercusions. Si no és d'aquesta manera, igualment em donaré per satisfeta, perquè que hàgem fet possible tot açò ja és un gran assoliment.

I, no canviant de tema, cal recordar que estem a 22 de Maig, les urnes estan calentetes (recent tancades a les 8), els components de la mesa esgotats de tant mirar els DNI, i els col·legis electorals fent el recompte de vots "com si els anara la vida en això". Jo, esperaré tranquila a que es sàpiguen els resultats, encara que no em vaig a fer il·lusions, perquè pareix que la porta del canvi m'acava de donar als nassos;  el PP té, de moment, majoria absoluta.

ESCOLLIU-ME A MÍ!

El pròxim 22 de Maig els espanyols decidiran quins van a ser els seus goberns autonòmics per als següents quatre anys. Jo, desgraciadament, no puc votar. No és perque siga dona, això ja ho vam superar, increïblement en 1931, sino perquè encara no tinc 18 anys.

Malgrat que en aquest mes de precampanya els partits s'esforcen per demostrar que les seues propostes són reals i fortes (cosa que no pareix la resta de l'any), la gent continua igual. Als que la política els interesa, estan atents a les propostes, mentre que els que es consideren apolítics (terme que, per cert, és incorrecte, ja que tots aquests viuen en una polis, i per tant no poden ser apolitics, sino apartidistes, si volen), passen com si res.

No em considere una persona experta en política, de fet, no se ni si m'agrada, però independentment d'això, sí que tinc una cosa molt clara: hi ha que votar. Em fan molta gràcia aquestes persones que sempre s'estan queixant, que si Zapatero, que si no hi ha treball, que si tal, però a l'hora que tenen una oportunitat per poder cambiar tot això, no fan res, no voten, i és que, clar, els comprenc, costa tant anar al col·legi electoral del cantó, traure el DNI, dir el nom, introduïr la papeleta, tornar, i no et dic res si tens que omplir-la allí, una "faenà". Bé, i ara sense ironies, és un dret, però també un deure, i, a més és una assumpte que ens importa a tots, és tracta d'elegir als nostres gobernants, no és només "política", influeix a tots els àmbits de la vida, sino per a què hi hauria un ministeri de cultura, defensa, educació o inmigració?

D'una altra banda i centran-me més en la província de Castelló, sí, la gent sí que vota, però sense criteri. Perquè, quan votes a un partit i no fa més que engreixar-se les butxaques i vores involucrat en casos de corrupció, doncs a la següent volta canvies el teu vot, no? És lógic, aleshores que els passa? Una força ultrapoderosa els obliga a fer-ho? De veritat, no ho entenc. Per això, anime a la gent que pense com jo, i que pot votar per mi, que amplie mires, i, sobretot que pense que el seu vot és important. Hi ha molts partits, i per fer una bona elecció cal informar-se bé de les seues propostes, i no deixar-se arrossegar pels estereotipus i les opinions massificades.

És una qüestió difícil, però, a veure si a poc a poc ens fem concients i escollim persones responsables que es centren en allò que és vertaderament important, i fem d'aquest món un lloc un poquet millor.

Són consells que escric per a que m'ajuden d'ací deu mesos, quan siga jo la que tinga que votar.

Aquesta notícia ha substituït el monopoli de la del casament del príncep Guillermo d'Anglaterra amb Kate Middleton, per tant no fa falta que expliquem com han sigut els esdeveniments. El que si cal debatir són la barbaritat d'incògnites que han quedat obertes, no sols pel procidement en sí, sino per les consenqüències que es poden derivar.

Va ser un succés prou sorprenent, o, almeny per a mi, ja que era un tema que, després de deu any, havia quasi oblidat. En alçar-me decenes de titular van copejar la pantalla dient: "EEUU ha matat a Osama Bin Laden". Després d'analitaz la contundència del titular, i observar com milers de persones ho celebraven com si d'un event esportiu es tractara, em començaren a soorgir les primeres qüestions. 

"Havia matat", això era, tal vegada, massa directe. Conec per moltes sèries i pel·lícules que les forces de seguretat, tenen el dret de disparar al sospitós si va armat, contitueix un perill, o es nega a col·laborar. Sé que tal vegada parega una mica excesiu, però, quan es tracta amb delinqüents, mai se sap. Aleshores, jo crec, que

potser, aquestos militars nord-americans portaren a terme eixe dret sense pensar-ho molt, vull dir, sense que es compliren tots els requisits legals.

D'una altra banda, em va pareixe molt impactant el que he dit abans, això de les celebracions. Puc comprendre que és un avanç en la lluita contra el terrorisme, perquè, no oblidem que aquest  home era líder d'Al Qaeda, i que va matar a més de 2.000 persones, però, crec que no hi ha lloc per a aquest tipus de celebracions. Primerament, perquè, ( malgrat tot el que ha fet) és una persona, i celebrar la mort d'una persona em pareix un poc inmoral. No diria res si els festejos foren per la captura i empresonament d'aquest personatge. Com a segona contraindicació, aquesta situació pot ser interpretada pel món islàmic com una provocació, per tant, cal ser prudent.

De prudència també és un expert Barack Obama, que va estar treballant, juntament amb el seu equip, en la recerca durant més de 6 mesos. Segurament Obama estiga orgullós i content del que ha fet, i encara més, ara que les persones que no tenien molt clar que gobernara un president negre, el recolzen.

Considere que és molt arriscat donar una notícia com aquestes sense estar completanment segur, aleshores queden descartats tots eixos pensaments de que és una fal·làcia.

Ara bé, amb totes aquestes coses en l'aire, molt països, (Espanya no), han adoptat mesures de suguretat extremes per prevenir posibles atacs terroriste. Personalment ho trobe prou acertat, ja que seguidors del, ara ja mort, Bin Laden, ha eixit al carrer per queixar-se i anunciar venjança.

Així és, on hi ha més d'una persona, hi ha més d'un punt de vista, i totes aquestes coses no serveixen per a res més que per a crear odi, rivalitats i diferències estúpides.

SENTIMENTS ATEMPORALS

Abril tenia massa coses al cap: l'examen de física, la festa del cap de setmana, continuar la dieta, fer el voluntariat, eixe vestit roig, escollir entre Gaston i Anthoni... que no es va adonar de la situació que hi havia a casa.


Era un dissabte 13 de Març, un dia, aparentment normal. En el cel, d'un blau intens, batallons de núvols pareixien espentar-se per demostrar qui tenia més força. Els edificis, sense cap prespectiva de canvi, seguien estàtics tallant el vent. I, a terra, entre burilles, xiclets i excrements de gos, una margarida demanava permís per fer la fotosíntesi.
A les dotze, van arribar a casa oncles, ties, cosins i cosines, per fer un dinar femiliar que feien de tant en tant. Entre històries místiques i del poder de la ment ( de la tia), el típic diàleg d'estudis (entre els més joves) i acudits verds ( del tio), Abril va estar prou entretenida.
Al terminar la bona, però una mica sosa paella, la xica va anar a la cuina per preparar el café. Estava allí, mirant una cullera de fusta disfressada de la seua mare, que duia escrit en el mànec: " per a la mamà, de Bruno", quan la mirada cansada d'uns ulls se li va clavar en l'esquena. El seu pare, a mode de bandoler, va disparar:

-Filla, ja sé que aquests dies estic una miqueta estrany, però no tens perquè preocupar-te, val?

Abril, deixant que els seus verds ulls analitzaren la figura del seu pare, va notar que estava molt prim i que eixa barbeta mig canosa li quedava molt bé.

-Sí, la mare i jo hem notat que no estàs molt animat, i això, realment, em preocupa. Vull ajudar-te.

Alvar, fent-se el ronsa com si fóra aquell xiquet de set any que volia confessar que el pitxer de l'entrada l'havia trencat ell, però que no ha feia per temor a les conseqüències, caminava d'un costat al altre. Dubtós va dir:

-Es que em passa una cosa...

-Però, es roïna?

-No, roïna, no.

-No s'ho puc dir a ningú.

-Aleshores, no has parlat amb la mare?

-No, si ella ho sapiguera si que seria un problema.

Van continuar uns segons més amb aquesta nova versió de les endevinalles, fins que ell es va decidir a donar-li la pista:

-Si et passara a tu, seria normal, bo, i jo m'alegraria.

Abril, més marejada que un allioli, no tenia ni idea de cap a on anaven els tirs.

-Si t'ho dic, serà una confessió personal que no podràs dir a ningú.

Abril, que sentia que els grans d'arròs i els sues sucs gàstrics s'havien aliat per fer-li un nuc a l'estómac, va dir seria:

-No fa falta que m'ho digues, si no vols. Jo només vull que estigues bé.

Però, en realitat, en el fons, com tots, tenia eixa vena tafanera que també volia participar.
El pare, va agafar aire, i amb els ulls entollats va susurrar:

-Doncs... que m'he enamorat.

Abril va sofrir un col·lapse mental, que va solucionar amb una forta abraçada a Alvar, mentre intentava esborrar la imatge de feblesa i tristor que li acabava d'oferir.
Quan es van separar, Abril havia creixcut deu anys, i tenia que asumir el paper de consellera d'un home que duplicava la seua edat.

-Pare, que no passa res. Som persones, i a les persones els ocorreixen coses, i aquesta és una de les més comunes.

-Però, no em pot passar a mí, que tinc una família!

-L'amor no entén d'això.

-La teua mare em dóna moltísima pena, peró no ho puc controlar.

-Clar que no, perquè és un sentiment natural. Ja és un avanç que l'hages admés i contat.

-Sempre em passa amb la mateixa persona, però aquesta temporada és més fort, estic fet un embolic!

-Tranquil pare, no et preocupes per res, relaxa't, que el temps farà el seu efecte. Ves al bany i refrescat la cara. Saps que tens el meu suport i que pots contar-me el que vullgues, veritat?

-Sí, gràcies filla.

Quan Alvar va desaparéixer d'escena, va ser Abril la que va deixar d'actuar. Es va doblegar com si estiguera exhausta, i no va poder evitar que xicotetes partícules d'aigua salada relliscaren per la seua cara.
Es sentia responsable. Era l'única persona que ho savia, i notava que tenia que fer alguna cosa per solucionar-lo, però com? Si ni tan sols ella mateixa havia estat enamorada? Ara sí que tenia massa coses al cap, encara que, estanyament, la identitat de la persona en qüestió, no era una d'aquestes.

S'eixugava amb un paperet, quan va veure al seu pare entrar en el menjador excusant-se. Deia que les noves gotes que el metge li havia receptat li feien plorar.

L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.

Considere que la gent, hui en dia, no s'implica massa en els assumptes que els concerneixen. A uns, els dóna tot igual, si fa sol, que faça, si plou, que ploga. Uns altres prefereixen queixar-se de tot, però absolutament de tot, i no moure ni un dit per intentar que les coses siguen d'una altra manera.

Malgrat això, crec que hi ha un tema que ara mateix està en boca de tots, i pel qual he vist moltes expressions de protesta i intents de canvi. Em referisc a la polèmica de TV3.

En els quatre dies de Magdalena que portem, m'han resultat curiosos alguns detalls, visibles en tot tipus de gent i situacions. Començaré per la més propera; l'edifici d'enfront. En cinc d'aquestes balconades veines es pot veure un cartellet amb la, ara típica frase, " volem TV3". Curiosament, tots ells estan també acompanyats per banderes de Catalunya. Ara bé, hi ha una persona, també d'aquest edifici, que ha decidit que el millor per  adornar la seua casa en aquestes dates és una bandera d'Espanya. Qüestionables maneres de percebre la realitat, però totes respectables.

El dissabte per la vesprada, en el pregó, em va fer moltísima gràcia que més de deu xiques, vestides amb els típics trages castellonencs, portaven en la cintura un adhesiu prou vistós, i a que no saveu que ficava? Exacte. Però, el més graciòs és que ho vaig veure per canal 9! Segur que el càmera es va tornar boig tratant de captar un "bon" pla.

El diumenge, pujant a la Magdalena, a més de veure, al menys, tres carros, d'aquests de la compra ( no direm d'on, encara que crec que no fa falta) amb la ja nomenada frase, vaig veure una pintada que feia referència a aquest tema. "No a Camps, sí a TV3" resava la frase en una caseta de Sant Roc, on, com ens va dir un simpàtic home, els cacauets i tramussos entren millor amb una miqueta de vi.

Ahir per la nit, en el "correfocs", quasi al final del recorregut, i també quasi sense adonarme'n es van anar confonenet els crits d'ànim de  " Xarxa Teatre!" i  "aquest dimoni, pareix un angelet!" amb "volem TV3!". Va ser agradable, perquè, de sobte, ens vam girar, i havia un jove, pujat a les espatlles d'un amic, amb la bandera-icona menejant-la d'un costat a l'altre i amb un gran somriure. Estava orgullós del que feia.

Amb tots aquests signes, no vull dir res més que, encara que hui en dia, la gent no estiga molt compromesa, encara hi ha persones que es fan notar i defensen els seus ideals.

PRIORITATS JERARQUITZADES

Crec que en aquests moments és prou oportú parlar-ne d'una cosa que durant la major part del l'any sembla que no existeix, però, que per contra és una realitat, i molt important.

Els desastres ecològics, són un dels fets que em fan alçar el cap del bullit de bledes, o de qualsevol altra cosa que estiguera menjant quan veig les notícies. En uns moments, tot passa d'estar estable a haver 455.000 hectàrees cremades, 400 quilòmetres de costa ennegrides, o tot ( i tots) contaminats de substàncies tòxiques nuclears.

Sí bé és cert que no sempre són causats pels humans, una gran part d'ells si ho són. L'evolució i l'avanç cientificotècnic, comporten molts riscs. Cóm abastir a milions de persones i subministrar-les l'energia necessària? Doncs, molt fàcil, transportem el petroli en enormes vaixells, o fem funcionar a tota potència i fins al límit les centrals nuclears. I si hi ha cap problema, un escapament, una fuga? No passa res! Es parla un parell de dies a les notícies, ( amb una discutible veracitat de les dades de pèrdues animals i vegetals i de contaminació del medi ), i és prou per a que la gent s'oblide de plantejar-se la indiscutible hegemonia d'aquest tipus d'energies. En aquest moment és fa inevitable esmentar la catàstrofe que ha tingut lloc al Japó, un dels nomenats NPI ( nous països industrialitzats) que a més d'haver sofrit un terratrèmol de 8'9 graus, tot seguit d'un tsunami de 10 metres d'alçària, ara s'enfronta a un possible cas de fuga nuclear en la central de Fukushima. De moment la situació es troba en un nivell de 4 sobre 7, i Déu vulga que no siga la segona part de  Txernòbil.

D'una altra banda, aquestos desastres ecològics es tenyeixen de tragèdia quan la vida de les persones es veu negativament involucrada. Però, això és el que jo no puc entendre: mereix la pena arriscar tant? Tant bé reporta? La resposta és fàcil: sí, tenim en compte que els beneficis superen els milers de milions d'euros . Però. personalment, considere que és necessari anar més allà, mirar el rerefons del assumpte. Hauria de ser prioritari el control d'aquest tipus de desastres. Devem tot el que tenim a la natura , i aquest hauria de ser motiu suficient com perquè mai més la paraula ecològic estiguera acompanyada de desastre.

ENSENYA'M COSES DE LA VIDA QUE NO SÀPIGA

En algun moment, tots hem sigut xiquets. Tots hem corregut de un costat al altre preguntant constantmen: ¿Què és això? ¿Per a què serveix? ¿ Per què? Quedant- nos encara insatisfets amb les respostes. Tots hem menjat caramels fins que ens ha fet mal la panxa. Tots hem sigut capaços de conéixer a una persona i al minut fer-la la nostra millor amiga. Tots hem passat un dia sencer senser parar de somriure. Però, en algun moment, no sé exactament quan, comencem a canviar. Comencem a aprendre unes "normes" que estructuren la  nostra manera de veure el món. Ara, no ens preguntem res, ceiem que ho sabem tot, però ignorem infinitat de coses. Ens ignorem inclús a nosaltres mateixos. Ara desconfiem sempre. Sempre tenim una excusa per no fiar-no. Ara abrumats per les circumstàncies, el riure pareix una capacitat elitista, exclusiva de moments realment especials. Però, malgrat això, hi ha una casa comú a xiquets i adults, a tots dos els agrada disfressar-se. Als xiquets de vaquer, pallasso i princesa. Als adults de triunfador, feliç, segur de sí mateix...

La base de la filosofia és la sorpresa i la capacitat per a fer preguntes. Però, sense anar tan lluny, la base de la nostra vida també ha de ser eixa. Sorprender's de que es faça de dia, de nit, del vol dels ocells, del avions, de les llengües, de la ment, de la mar, de la llum, del nostre cos, de la música, de l'univers, del foc, de la ciència, de les persones, de l'amor, de viure.

Tal vegada, el món seria millor si ens impregnarem de l'esperit dels xiquets, que, quasi com a experts, saben donar la importància justa a cada moment i aprofitar-lo al màxim.

Aquesta "reflexió" ha sorgit després d'haver llegit El Principito. És un llibre amb prou de significat i molt bonic. Ho recomane a tot el món. En realitat també han influït unes fotos que vaig veure el altre dia de tots els cosins quan erem xicotets jugant a l'alqueria. Tots aquestos records i la propera data del meu aniversari, m'han fet pensar en el genial que era esta etapa.

FINS QUE L'ESGLÉSIA ENS SEPARE

Aquell home em pareixia seriós i rigurós, tenia els cabells canosos, el nas prou gran, i un to de pell molt pàlid; estava clar que era un jutge experimentat.

- Aleshores, ambdues parts estan d'acord en que la custòdia siga per a la mare, però amb caps de setmana alterns per al pare, i vacances compartides.

Era estiu de 1996, i jo, compaginava els meus estudis d'inginyeria amb el treball de mecànic en el taller del meu pare. Allí vaig conèixer a Verònica, una xica no molt alta, amb els cabells riçats, i castanys, amb un toc de color de mel. Les seues mans eren delicades, els seus dits llargs i les ungles estaven cuidades amb minúcia. No era de caràcter fàcil, però el mitigava amb la seua constant alegria, i contrariament a mi, la seua virtud per a viure el moment sense pensar en res més.

Vam començar a eixir junts, i a poc a poc, em vaig anar enfonsant en el seu món. Vaig deixar els estudis i em vaig casar. Feliçment casat, em sentia genial, perquè creia que havia trobat a la dona de la meua vida.

Poc després va nàixer Marta, tot seguit Àngel, i per últim, Nerea. El meu matrimoni  es consolidava, i amb el pas dels anys, m'anava forjant una bona vida.

Fa tot just dos mesos, Verònica i jo havíem pensat en fer un viatge de quatre dies a Portugal, a fi de que els xiquets gaudiren de l'estiu, i conegueren món. No teníem massa diners, ja que Verònica treballava en una tenda de cosmètics, i jo continuava com a mecànic, però ens podiem permetre algun que un altre capritx.

El viatge va estar prou bé, fins que, una vesprada, vaig agafar el mòvil per trucar a la meua mare, i vaig començar a descobrir missatges d'un altre home, que, donàven a entendre que no era la primera volta que tenien contacte. Però, em vaig tornar mig boig, quan no només es van fer visibles les proves escrites, sinó també les gràfiques.

- A que estàs jugant? - li vaig dir impacientment - tenim tres fills, per què ho has fet?

La seua reacció em va sorprendre molt, es va posar a plorar, i no va aconseguir articular paraula.

Després de diversos minuts desfogant-me, de una manera que no feia honor al meu caràcter tranquil i respetuós, ella em va contestar:

- Andrés, m'he enamorat d'ell.

Em vaig quedar absort en un mar de dubtes, que ni la seua història em va poder aclarir.

- Te'n recordes quan anava a ajudar a la catequèsis de Marta? - va dir en un to interessant.

- Sí, anaves quasi totes les vesprades.

- Doncs allí el vaig conèixer.

El relat de Verònica i la meua perplexitat avançaven a l'una. No podia creure que aquell home fóra...

- La darrera trobada - va dir, interrompent els meus pensaments - va tenir lloc al confessionari de l'església. La veritat, és que mai haguera pogut pensar que m'enamoraria d'un cura.

Aquesta història està basada en un fet real, i molt pròxim al meu entorn, però per a mantenir l'anonimat de les persones que hi apareixen, he canviat els noms. No és cap crítica al sector eclesiàstic, simplement és un succés (que em va impactar moltíssim), contat d'una manera propera, que intenta trasmetre que totes les persones som humanes i cometem els nostres "pecats".