L'alumna comença a teclejar dubtosa. Ha d'escriure un text al bloc. Pareix que ara tot el món ho considera imprescindible. Millora les competències lingüístiques, el lèxic, i fins i tot ajuda amillorar la nota. Però ella, si poguera dir la veritat, confessaria que odia escriure textos i més encara si és al bloc. Tot i això, s'ha vist en la necessitat de pujar-se al vaixell dels que afirmen tindre un bloc i " escriure" en ell. Per això, l'aterra la velocitat amb la que les manilles del rellotge giren. Un minut darrere de l'altre... i un altre! I la fulla encara sence encetar. Sempre li han dit ( i és per això què ho té tan assumit) que la brevetat i la concisió són els trets característics dels seus escrits. Per a l'alumna, el escriure un text, comporta un llarg procés: prendre diferents temes, analitzar els pros i contres de cadascún d'ells, escollir-ne un, amoïnar-se de l'elecció, fer el primer escrit en brut, corregir-lo i, finalment, presentar-lo.
 Ja porta 20 minuts donant-li voltes al cap: " Podeu parlar del tema que vulgueu, però heu de fer-lo amb assiduïtat" els ha dit la veu càlida i rasgada del professor. La idea de que cada setmana ha de presentar un tema amb un estil distint, la bloqueja. Mare de Déu! Ja fa mitja hora que no escriu cap lletra. És aleshores quan ha de prendre una determinació. Tancarà els ulls, s'oblidarà de la pressió i deixarà volar la seua imaginació. Notícies, històries de llibres, vivències personals s'amunteguen al seu cap barrejades amb ironies, crítiques, sinceritat. S'adona de que quan han passat exactament 45 minuts, les coses que normalment no conta, no reflexiona, a les que no dóna massa importància, son una font meravellosa per al bloc. Precisament aquest és el motiu ( escriure al bloc) pel qual ha comprés que, en realitat, té moltes coses més a dir de les que pensa i tal vegada s'amaga en eixa brevetat per que no vol acceptar que no té excusa per a no escriure al bloc. D'aquesta manera, s'afanya a plasmar en l'ordinador els seus pensaments abans de que s'esfumen. Després, rellegeix i posa el punt final a la seua "obra d'art".




Qualsevol similitud amb el conte Trenta línies de Quim Monzó és pura casualitat.