No mai és agradable contar una situació en la que has fet el ridícul, però com fa molt de temps que no escric al bloc, i no he anat ni al correllengua ni a la exposició d'Enric Valor ( no perquè no haja volgut, si no per uns altres motius de força major), vaig a contar el que em va passar ahir a la vesprada. A més és una oporunitat per a demostrar la complexitat dels humans i les seues relacions.


Eren més o meny les set de la vesprada quan Sira, la meua gossa, va reclamar la meua atenció demanant-me que volia eixir a fer les seues necessitats ,cosa estranya, perquè si li va de gust es pixa a casa i prou. Aleshores, vaig aprofitar a eixir amb els meus pares, que se n'anaven al cinema a vore l'última de Coronado (normaleta pel que em van dir). Vam passejar fins que Sira ja estava farta de fugir de tots els gossos (és prou poruga). Va ser aleshores quan al ficar la mà a la butxaca em vaig adonar de que m'havia deixat les claus i el mòbil a casa. La meua ment va sofrir un xicotet col·lapse que vaig haver de solucionar aviat; els meus pares s'acabaven d'anar i jo no podia estar tota la vesprada i part de la nit passejant al gos.


Vaig barallar diferents opcions: anar a casa de ma tia, encara que no savia si tenia claus de ma casa, cridar a qualsevol veí, encara que això només seviria per poder entrar a la planta baixa, o demanar-li a algú que em deixara el mòbil per cridar als meus pares i que tornaren per a obrir-me. Vaig considerar que aquesta última era la millor opció. Em vaig omplir de valor, perquè fer aquestes coses, a mi, em costa prou, i vaig albirar algú que tinguera cara de tindre mòbil ,o siga, qualsevol. Vaig descartar un grup d'adolescents, d'una banda perquè semblaven extra-hormonats i d'una altra perquè segurament em dirien: "no, es que no tengo saldo" i passava de fer més el ridicul. Finalment, i mentre Sira em mirava com dient: " què estem fent?" em vaig apropar a un xic jove que jugava amb la seua filla i li vaig explicar la situació. Ell, quasi sense escoltar la meua història em va deixar el mòbil. Jo, de la manera més ràpida que vaig poder vaig cridar al meu pare que, per sort, me'l va agafar a la primera. Quan vaig tallar la conversa als 11 segons, el xic em mirava una miqueta estranyat, i és normal, perquè anava amb ulleres, mig despentinada, i amb, crec, la pitjor roba que tinc. Li vaig donar les gràcies i me'n vaig anar corrent. La veritat és que vaig tindre sort de trobar algú simpàtic, perquè, com van fer en un experiment en "El Intermedio", no tot el món deixa el seu mòbil a un desconegut.


Una volta feta la part més dura, vaig decidir donar una volteta més ja que pensava que els meus pares encara tardarien una miqueta. Però, m'equivocava. Quan m'apropava al meu portal, vaig divisar el meu cotxe, i el meu pare gesticulant molt alterat. No vaig voler saber res, la vergonya i la culpa no m'ho permitien, vaig agafar les claus de ma mare i vaig tirar cap a casa. De fons vaig escoltar que mon pare deia: " On estaves?  Només falta un quart d'hora per a que comence la pel·lícula i tu per ahí passejant!


Una volta en casa, ja més tranquila, encara que amb un no molt bon gust de boca, em va cridar mon pare. No estava gens enfadat, de fet el seu to era conciliador. Em va dir que el cos els havia donat un gir, que estaven espantats. Jo no comprenia res, i es que resulta que al cridar-los des d'un telèfon desconegut i no estar a la porta de casa quan ells van arribar, s'havien imaginat el pitjor. D'una banda em vaig enfadar amb ells, perquè l'actitud que m'havien mostrat en eixe moment no era la que jo necessitava, m'havia fet sentir malament, però d'una altra em van paréixer tan graciosos, tan pares, que no els vaig poder, ni voler dir una altra cosa que disfrutaren amb la pel·lícula.


Està clar que moltes vegades reaccionem d'una manera equivocada a les situacions que ens enfrontem, i aquestes reaccions són l'origen de molt problemes, fins i tot de caràcter mundial. És tot un misteri, perquè davant la situació que he contat, els meus pares reacionaren atacant-me en lloc d'alegrar-se per vore que estava bé. Tal vegada siga un mecanisme de defensa per no mostrar la feblesa de l'espècie humana, o tal vegada no, qui ho sap? Una cosa està clara, si tractem sempre de dir les coses com són i de mostrar els nostres sentiments tal i com són, ens estalviarem molts problemes i sofriment.




Aprofite la publicació per contar un xicotet succés que va ocòrrer mentre esperava els meus pares. 
Em va resultar estrany escoltar un jove parlant valencià, i per tant, ho reconec, vaig ficar l'orella una miqueta. La meua sorpresa va ser que tot el que deia aquest xic eren barbaritats, que si me cague en la no sé què, que si collons de no sé què més, en fi, que estava prou enfadat. Aleshores, després d'uns segons amb la mateixa meravellosa sinfonia, vaig sentir un colp molt fort. En girar-me, la paperera estava trencada i tot el contingut escampat per terra. Un home que no estava molt lluny va dir el que jo no vaig tindre nassos de dir encara que ho pensava: " ahora te lo recoges, ¿no?" i l'altre li va contestar en castellà. " sí, tú espera sentado". Ahí va quedar la cosa.
Amb tot això he arribat a dues conclusions: que les barbaritats segueixen sent-ho les digues en l'idioma que les digues, i que si et trobes una paperera  per terra, segurament ho haja fet un d'aquestos joves que no saven canalitzar la seua ràbia i la descarreguen contra el mobiliari urbà.