ANIMALADES

Podria parlar sobre molts temes: insistir en la precària situació de la política, comentar l'embaràs de Carla Bruni, o fins i tot vitorejar el quasi segur trionf del Barça en el partit d'aquesta nit, però opte per contar una experiència pròpia, en la que ningú pot manipular la informació, a banda de jo mateixa, cosa que no vaig a fer.

Potser la gent que no tinga o haja tingut relació amb els animals, no comprenga molt bé la càrrega axiològica que té aquesta història per a mi, però us anime a llegir-la esperant que algú la trobe, com a mínim, bonica.

Tot va començar fa uns 8 anys, quan, com molts xiquets, el meu germà i jo, ens aturàvem sempre a l'aparador de la botiga d'animals del cantó. Però, per a nosaltres, no era una cosa momentània, així que vam estalviar els diners que costava aquell cadellet blanc de raça desconeguda, (de fet sense raça). Amb aquell gest espontàni vam ablanar el cor dels nostres pares, i el vam comprar. Recorde que quan vam arribar a casa, vaig cridar tota incrèdula: tinc un gos! Va ser genial, i tots estàvem molt il·lusionats. Els jocs amb la pilota, els menjars, els passeigs infinits per la muntanya, la platja, els intents fallits per tractar de que no s'escapara buscant aventures a l'alqueria... Van ser tants els bons moments que vam passar junts, que encara quan ho recorde els pèls se'm fiquen de punta. Però, com diuen, tot allò que és bo, acaba, i aquesta no va ser l'exepció. 

A l'any i poquet de fer-nos amb Lucky (afortunat en anglès), les visites al veterinari es van anar fent més freqüents, i és que havia menjat alguna cosa amb verí. No va eixir del quiròfan. Recorde aquell, com un dels pitjors moments de la meua vida. Jo, set del matí, gitada al git. La meua mare entra a l'habitació, i sense dir-li res, em contesta: no res, que ja no està. Vaig plorar i plorar fins que no em quedaven llàgrimes, de fet, tots ho vam fer.

No a mode consensual, però, es va decidir que ens deixaríem estar d'animals durant una temporada. Aquesta es va allargar fins a Septembre de 2009. 

Una companya del meu germà ( des d'aleshores estudiant a Barcelona), tenia a casa una ventrada de gatets. El que ens van portar era la més bonica. La vam anomenar Gala, i no sé si va ser per la seua elegància, el seu negre intens, els seus ulls groguencs o els seu caràcter a mitges entre carinyós i esquiu, però prompte es va ser molt importat per a mi. Potser no eixia a rebre't quan arribaves a casa, però sempre estava amb mi quan tenia que estudiar, trastejant amb els bolis, o simplement asseguda mirant-me com dient: vinga que tu pots!

L'1 de Març, a més de cumplir 16 anys tenia també un examen de biologia, així que no em vaig despedir de ningú i me'n vaig anar corrent. Al arribar a casa, prou contenta, prompte vaig canviar la cara. Els meus pares, tots dos, a la porta, seriosos. Em van comunicar que no trobaven enlloc a la gateta, que tenia per primera vegada el zel. Savia que en aquests moments es tornaven molt estranyes, però mai pensava que pogueren tirar-se dos pissos avall, que és el que, pensem, que va ocòrrer. Durant els següents dies, la meua incansable recerca que incloïa cartells i cartells pegats en fanals o en qualsevol altra superfície que fera possible la lectura, va ser inútil. Em vaig desmoronar, no l'haviem tinguda ni 8 mesos, començava a pensar que era malastruc.

A diferència de la volta anterior, aquesta vegada vam decidir no deixar temps per assimilar la situació, i els meus pares em van dir que comprariem un altre animal. Però, les coses es van torçar. El meu pare havia desenvolupat una al·lèrgia al pèl dels animals, i no els podiem tenir a casa .

 Això em va sentar veritablement molt malament. No podia culpar al meu pare,és clar, devia acceptar la situació. He de reconèixer que ha hagut dies que trobava a faltar la companyia animal, però, el temps tot ho cura.

Fa ara dos setmanes, estava estudiant física a la meua habitació, quan, de sobte el meu mòbil va sonar. Era el meu pare que em preguntava si podia baixar un momentet al carrer. Jo, no entenia tanta incògnita, i vaig baixar de seguida. Em va portar, sense dir res, a una planta baixa, i em va obrir la porta. Quan vaig veure tres cadellets tremolant en un racó no m'ho podia creure. El que no em podia creure va ser el que va dir el meu pare: "escull un que ens l'emportem". Jo, vaig preguntar per l'al·lèrgia, però, davant la seua insistència, vaig optar per callar-me, i em vaig emportar la gosseta a casa.

 Potser us haja paregut una ximpleria, però les vivències que he tingut no són compatibles amb aquest pensament. Per a mi, els animals, són moltísim, de fet, crec que els comprenc millor que a les persones. Per això, us aconselle una experiència animal, perquè us assegure que són moltes més les coses bones que aporte que les roïnes. I ara vaig a fer cas a la meua Sira que està demanant-me ajuda per baixar del sofà.