ROBATORI A L'HOSPITAL

De vegades, escoltes històries que no creus que puguen ser certes ni tan sols en la imaginació d'un trastornat mental. Això creus, però quan t'assabentes de que són veritat, no pots fer una altra cosa que baixar el cap i avergonyir-te de la naturalesa humana.


Fa uns quants anys, no era estrany que es donara a llum a casa, però, la família Rubio Arribas, va decidir que el seu quint fill naixeria a la clínica Sant Ramon de Madrid. Tras el part, els van dir que el seu fill estava una mica baix de pes i calia que estiguera a la incubadora. Els pares, molt preocupats, però confiats en les instruccions dels metges, ho van acceptar. Als quatre dies, van rebre una trucada de l'hospital dient que el seu fill havia mort.
La familía es va quedar feta pols. No els van deixar vore el cos ni tampoc fer-se càrrec de l'enterrament, però, no van voler insistir ja que preferien que aquell tema es tancara per a sempre. Era massa dolor com per a poder soportar-ho.


Fins ací, podria ser un succés possible, tràgic, però possible. La qüestió és que l'assumpte no va quedar així. Passats uns quants anys, Glòria, la germana major d'aquell xiquet, va decidir investigar el cas, ja que a la televisió havien sigut publicades notícies sospitoses referents a la clínica i la seua relació amb els nadons.
Després de tornar-se boja demanant i fullejant milers de paperots, va descobrir allò que tant sospitava. No existien partides ni de naixement, ni de defunció. El nom del seu germà apareixia al lligall d'avortaments. Això ja era massa. Havien viscut enganyats tota la vida. Tota la vida pensant en que el seu fillet estava enterrat (no només literalment, sinó també en les seues vides) i ara resultava que era una enganyifa.
Com deuen estar aquestes persones? És ben segur que desenvoluparan alguna mena de transtorn mental que no els permitirà confiar en ninguna persona mai més. Robar-los el seu fill... privar-los d'eixe meravellós dret... en quin cap cap! A més, qui sap si la nova família del xiquet l'ha tractat bé. I si no és feliç? I si en el seu interior hi haguera un buit que el xiquet no sapiguera omplir? No sé, com són coses que quedaran soterrades sense vore la llum, jo preferisc pensar que aquell xiquet amb el que van fer el que van voler, no mai s'ha sentit com un xiquet robat.


Per si falta una miqueta de consistència a la història, també tenim un exemple del tacte i la sensibilitat que tenen algunes persones que, realment, tindrien que ser d'una altra manera. Només conéixer la notícia, els pares , destrossats, ploraven al corredor de l'hospital. Aleshores una monja que estava prop d'ells els va preguntar el motiu dels seus plors. A la tràgica resposta, la monja va encadenar la pregunta de si tenien més fills. La mare li va respondre com va poder que tenien quatre filles. La monja va dir fredament: " ja en teniu prou. Pensa que hi ha gent que no té cap, a més entre tantes xiques de segur que t'hauria eixit marieta"