Aquell home em pareixia seriós i rigurós, tenia els cabells canosos, el nas prou gran, i un to de pell molt pàlid; estava clar que era un jutge experimentat.
- Aleshores, ambdues parts estan d'acord en que la custòdia siga per a la mare, però amb caps de setmana alterns per al pare, i vacances compartides.
Era estiu de 1996, i jo, compaginava els meus estudis d'inginyeria amb el treball de mecànic en el taller del meu pare. Allí vaig conèixer a Verònica, una xica no molt alta, amb els cabells riçats, i castanys, amb un toc de color de mel. Les seues mans eren delicades, els seus dits llargs i les ungles estaven cuidades amb minúcia. No era de caràcter fàcil, però el mitigava amb la seua constant alegria, i contrariament a mi, la seua virtud per a viure el moment sense pensar en res més.
Vam començar a eixir junts, i a poc a poc, em vaig anar enfonsant en el seu món. Vaig deixar els estudis i em vaig casar. Feliçment casat, em sentia genial, perquè creia que havia trobat a la dona de la meua vida.
Poc després va nàixer Marta, tot seguit Àngel, i per últim, Nerea. El meu matrimoni es consolidava, i amb el pas dels anys, m'anava forjant una bona vida.
Fa tot just dos mesos, Verònica i jo havíem pensat en fer un viatge de quatre dies a Portugal, a fi de que els xiquets gaudiren de l'estiu, i conegueren món. No teníem massa diners, ja que Verònica treballava en una tenda de cosmètics, i jo continuava com a mecànic, però ens podiem permetre algun que un altre capritx.
El viatge va estar prou bé, fins que, una vesprada, vaig agafar el mòvil per trucar a la meua mare, i vaig començar a descobrir missatges d'un altre home, que, donàven a entendre que no era la primera volta que tenien contacte. Però, em vaig tornar mig boig, quan no només es van fer visibles les proves escrites, sinó també les gràfiques.
- A que estàs jugant? - li vaig dir impacientment - tenim tres fills, per què ho has fet?
La seua reacció em va sorprendre molt, es va posar a plorar, i no va aconseguir articular paraula.
Després de diversos minuts desfogant-me, de una manera que no feia honor al meu caràcter tranquil i respetuós, ella em va contestar:
- Andrés, m'he enamorat d'ell.
Em vaig quedar absort en un mar de dubtes, que ni la seua història em va poder aclarir.
- Te'n recordes quan anava a ajudar a la catequèsis de Marta? - va dir en un to interessant.
- Sí, anaves quasi totes les vesprades.
- Doncs allí el vaig conèixer.
El relat de Verònica i la meua perplexitat avançaven a l'una. No podia creure que aquell home fóra...
- La darrera trobada - va dir, interrompent els meus pensaments - va tenir lloc al confessionari de l'església. La veritat, és que mai haguera pogut pensar que m'enamoraria d'un cura.
Aquesta història està basada en un fet real, i molt pròxim al meu entorn, però per a mantenir l'anonimat de les persones que hi apareixen, he canviat els noms. No és cap crítica al sector eclesiàstic, simplement és un succés (que em va impactar moltíssim), contat d'una manera propera, que intenta trasmetre que totes les persones som humanes i cometem els nostres "pecats".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada