L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.