El dimarts tenim l'últim examen d'història. El temari inclou la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i el franquisme, de manera que ara mateix tinc ballant en la ment desenes de dades, tractats, batalles,etc.
No mai havia estudiat amb tanta profunditat la història d'Espanya, és més, em solien atraure més els esdeveniments internacionals que els propis. També és cert que no mai m'havia plantejat seriosament la realitat fora dels llibres. La història conta el dia a dia, la vida de persones en un temps i lloc determinat; és molt més que dades, tractats i batalles. És el nostre passat, i en certa manera,condiciona el nostre futur.
Com que , a banda del material escolar tradicional, també hi ha altres formes d'aprenentatge (i com que la saturació mental que tenia ja era prou elevada), he decidit afiançar els coneixements amb pel·lícules. És prou objectiu dir que els films espanyols només tractes dos temes: el sexe i la guerra o postguerra (i, de vegades els dos junts). El primer no m'aportaria res per a la prova del dimarts, de manera que me'n quedava un. Quasi per atzar o gràcies a la facilitat de veure pel·lícules sense talls i de bona qualitat en una d'aquestes pàgines que els agrades tant als de la SGAE, ja n'he vist dues: La lengua de las mariposas i La voz dormida. Ambdues estan tractades des de la perspectiva dels "comunistes", "republicans", "rojos", mots molt empleat i quasi sempre (millor, sempre) amb una connotació negativa. La primera, tal vegada, mostre una cara menys cruel, amagada darrere de les relacions amoroses o l'amistat, però la segona no reprimeix cap escena que, recordem, han pogut ser reals. Això sí, les dos acaben de la mateixa manera: protagonista o protagonistes afusellats a les ordres d'un cabdill que, per la gràcia de Déu, es disposava a crear una gran i lliure, una nova Espanya.
"Una imatge val més que mil paraules", i que ho digues! Cinc mocadors he gastat! Crec que no es pot expressar l'empatia que he sentit. La impotència, el sofriment, la immensa ràbia de no poder fer res per canviar el que ha passat, perquè ha passat.
I ara què? Cal negar-lo, evitar-lo, oblidar-lo? O potser seria millor enfrontar els nostres fantasmes del passat perquè no tornen a causar-nos malsons? De totes formes, per a algunes persones, la marca negra (o roja i gualda) d'aquells temps ja no s'esborrarà mai.
El que m'ha quedat clar amb la visualització d'aquestes pel·lícules és que, quan em pregunten el dimarts per la repressió franquista o l'exili, estaré una miqueta més preparada per poder explicar-lo. Tractaré de no mostrar les meues tendències (encara que és impossible) per no entrar en polèmica, però quan entregue l'examen estaré orgullosa que quede una mostra escrita més d'aquella època en la qual l'estupidesa humana va arribar al màxim; on les persones es mataven per uns ideals. "Qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo".
