dissabte, 27 d’octubre del 2012

TRAJECTE FINAL

  
  Ara ja ningú diria que han passat tantes coses... Fisioteràpia a València,  no massa contenta però matriculada. Medicina en Girona... molt més contenta, encara que no del tot convençuda. 14 de setembre, medicina a Reus. Menys d'una setmana de classe, examen, exposició, companys a la residència. 20 de setembre em donen medicina a Barcelona, a la universitat Pompeu Fabra juntament amb l'Autònoma. Dubtes, molts. Canvi radical cap a la ciutat comptal. Tot molt diferent; més gran; amb més oportunitats. Nova residència, aquesta menys familiar, però crec que millor. Quan encara m'estic adaptant em donen la universitat de Barcelona i fin i tot Huesca! Farta de tants canvis i molt contenta amb la gent que he conegut decideixo quedar-me on estic; que ja estic prou bé.

   Realment ha sigut un estiu intens, però ara ja no m'imagine en cap altre lloc. Tot açò m'està servint per a madurar, molt, moltíssim. Crec que no podria estar més satisfeta amb la elecció; he tingut molta sort.

PD: Quan em vam donar Girona vaig pensar en tú, Sebastià, perquè vas dir que era una ciutat encantadora, i tens tota la raó.

PD2: Però quan em van donar Barcelona i vaig veure els pamflets del Mercadona que ens vas ensenyar a classe, els que oferien treball per a estudiants, vaig saber que havia encertat amb el lloc! 


diumenge, 13 de maig del 2012

TRIA UNA DE LES QUATRE OPCIONS

    Hui serà un dia per a la posteritat: acabe de fer l'últim qüestionari de química del curs.    Jo no sé d'on haurà tret Vicent (un boníssim professor, d'altra banda) la meravellosa idea de fer-nos aquestes preguntes en acabar cada tema (i de vegades cada mig tema!), però la veritat que va ser un dia d'inspiració total.    La prova en si consisteix en deu preguntes amb quatres possibles respostes però només una correcta i un temps de una hora o hora i mitja, depén.        Aparentment, pot semblar prou fàcil tenint en compte el temps i que tens a la teua disposició llibres, apunts, Internet, etc. Doncs bé, el problema és que les preguntes estan formulades d'una manera especial, on els llibres, els apunts i l'internet no serveixen per a res i l'hora i mitja, quan te n'adones, s'ha convertit en 20 segons! Clar, amb aquestes condicions és normal que quan Vicent diga: "Ah! I per cert, ja teniu obert el qüestionari. Estarà fins al dilluns a les 11:55", tots ens mirem pensant: "Noooo!"    Ho he provat tot. Llançar-me i fer-ho sense haver estudiat al màxim el tema, quan ja somiava i tot amb els compostos, després de fer la migdiada, després de fer esport... tot! I la millor nota que he pogut traure ha sigut un 8 (una volta, la resta sets, sisos, cincs, quatres). El que és pitjor, és que sospite que algun dels meus companys tenen mètodes poc legals (les respostes) i mentre jo no aconseguisc res ells trauen deus. Pareix que ací o menges o et mengen.    En fi, després de totes les hores que m'he passat preparant i fent els ja famosos qüestionaris, tinc una cosa clara (bé, dues): que m'han servit per estar més preparada i que estic molt contenta que haja sigut l'últim.

dissabte, 5 de maig del 2012

BASAT EN FETS REALS

    El dimarts tenim l'últim examen d'història. El temari inclou la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i el franquisme, de manera que ara mateix tinc ballant en la ment desenes de dades, tractats, batalles,etc. 
    No mai havia estudiat amb tanta profunditat la història d'Espanya, és més, em solien atraure més els esdeveniments internacionals que els propis. També és cert que no mai m'havia plantejat seriosament la realitat fora dels llibres. La història conta el dia a dia, la vida de persones en un temps i lloc determinat; és molt més que dades, tractats i batalles. És el nostre passat, i en certa manera,condiciona el nostre futur.
   Com que , a banda del material escolar tradicional, també hi ha altres formes d'aprenentatge (i com que la saturació mental que tenia ja era prou elevada), he decidit afiançar els coneixements amb pel·lícules. És prou objectiu dir que els films espanyols només tractes dos temes: el sexe i la  guerra o postguerra (i, de vegades els dos junts). El primer no m'aportaria res per a la prova del dimarts, de manera que me'n quedava un. Quasi per atzar o gràcies a la facilitat de veure pel·lícules sense talls i de bona qualitat en una d'aquestes pàgines que els agrades tant als de la SGAE, ja n'he vist dues: La lengua de las mariposas i La voz dormida. Ambdues estan tractades des de la perspectiva dels "comunistes", "republicans", "rojos", mots molt empleat i quasi sempre (millor, sempre) amb una connotació negativa. La primera, tal vegada, mostre una cara menys cruel, amagada darrere de les relacions amoroses o l'amistat, però la segona no reprimeix cap escena que, recordem, han pogut ser reals. Això sí, les dos acaben de la mateixa manera: protagonista  o protagonistes afusellats a les ordres d'un cabdill que, per la gràcia de Déu, es disposava a crear una gran i lliure, una nova Espanya.
    "Una imatge val més que mil paraules", i que ho digues! Cinc mocadors he gastat! Crec que no es pot expressar l'empatia que he sentit. La impotència, el sofriment, la immensa ràbia de no poder fer res per canviar el que ha passat, perquè ha passat.
    I ara què? Cal negar-lo, evitar-lo, oblidar-lo? O potser seria millor enfrontar els nostres fantasmes del passat perquè no tornen a causar-nos malsons? De totes formes, per a algunes persones, la marca negra (o roja i gualda) d'aquells temps ja no s'esborrarà mai.

    El que m'ha quedat clar amb la visualització d'aquestes pel·lícules és que, quan em pregunten el dimarts per la repressió franquista o l'exili, estaré una miqueta més preparada per poder explicar-lo. Tractaré de no mostrar les meues tendències (encara que és impossible) per no entrar en polèmica, però quan entregue l'examen estaré orgullosa que quede una mostra escrita més d'aquella època en la qual l'estupidesa humana va arribar al màxim; on les persones es mataven per uns ideals. "Qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo".






dissabte, 21 d’abril del 2012

MONZÓ-NITZA' T

     El xic camina prou apressa, no va enlloc, però li agrada aparentar que té moltes coses a fer. Quan veu la sabatilla blanca a terra els seus pensaments s'esfumen. Mira cap amunt i veu a la xica a la vora del terrat marró. Instintivament puja els 62 graons de l'escala sense saber molt bé què és el que es va a trobar o què és el que ha de fer. Sí, no hi ha dubte que la xica de la camisa blava té la intenció de suïcidar-se. El xic ja s'ha enfrontat a aquesta situació un parell de vegades, però ara dubta; vertaderament la cara de la xica és un misteri. Malgrat tot, s'acosta, a poc a poc, per a evitar que la xica finalitze el seu propòsit (encara que si ho fera tindria alguna cosa que contar a l'oficina). La mà d'ell està a punt de fregar la d'ella quan aquesta, violentament, s'aferra als cinc dits salvadors i a un cos estrany però indiscutiblement reconfortant.

   Tot seguit, ell la convida a un café amb llet, no li pareix correcte deixar-la d'eixa manera sense més. A més, li ve de gust el café i mantindre una estona més el sentiment de superheroi. Després de quatre frases i un parell de paraules amistoses, ella pareix que es relaxa i tracta de besar al xic, el qual fica la mà (la del anell) per a interferir aquell acte massa confiat per al seu gust. El xic decideix que ja n'hi ha prou i abandona el local reprenent el mateix ritme d'abans. La xica pensa uns segons i al que fa 6, ix per la porta i es penja de l'esquena d'ell. Una mica fart, accelera el pas amb la intenció de deixar-la atrás. Ho aconsegueix. Pensant en el que li acaba de ocórrer s'equivoca de carrer i s'endinsa en un que no coneix. A qui sí coneix és a la xica de la camisa blava, qui se li encara com si buscara baralla. No suporta més a aquella pesada llunàtica i l'empeny bruscament contra la tanca metàl·lica. Li diu totes les coses que li deuria haver dit des que va tractar de besar-lo, es gira i se'n va.

   La xica, trista, es queda parada uns segons, i al sisé, corre com no mai ho havia fet. Corre i corre fins que arriba a l'edifici del terrat marró. Es col·loca exactament en el lloc d'abans, es deslliga la sabatilla blanca i calcula quant tardarà a caure per a que el xic de la camiseta a taques se n'adone.



diumenge, 15 d’abril del 2012

ODA A JOAN BROSSA

     Hui he recordat alguns dels poemes visuals i objecte de l'artista barceloní. Concretament de l'anomenat "pais". He pensat com seria una versió actual d'aquest poema de 1988.






ACÍ ESTÀ:






                               +






Ja veeu que no ha canviat molt la cosa...





Per cert, el títol l'he tret d'un altre dels seus genials poemes:


dissabte, 14 d’abril del 2012

ULLS QUE NO VEUEN... COR QUE NO SENT?

    És prou curiós el que se't pot ocorrer llegint una d'aquestes lectures del llibre d'anglés. La de la pàgina 63 en concret tractava d'un tipus de restaurants que s'estan posant de moda als llocs més "cool" de tot el món. La qualitat del menjar o la varietat no entren en discussió, però sí allò que diriem les formalitats a l'hora de servir i menjar els plats: tot es fa a fosques. Diuen que "mengem pels ulls", que el 50% de l'èxit d'un plat es troba en la presència. Doncs bé, es tracta d'anular aquest sentit per potenciar els altres. 

    No és que jo siga una meravella en la cuina, ni que la practique molt, però he de reconeixer que m'agrada molt. Disfrute inventant noves combinacions, sabors i sorprenent (favorablement o no tatnt) a tot el que vulga. Barrejant la primera tècnica amb la, ja dita, bona voluntat, va sorgir la idea de preparar un sopar "sorpresa" als meus pares. 


   Una setmana abans ja tenia pensat el menú, serien quatre entrants no massa grans i un postre dolç i lleuger: ensalada grega, bunyols de pernil, fideus xinessos, quiche i dolços àrabs. Sí, és prou internacional. La veritat és que està fet a propòsit. Ja que em ficava a cuinar, portaria als meus pares per un viatge imaginari de sabors i olors amanit amb música pròpia de cada país que anaren "visitant".
   La preparació va començar a les 7:15 i a les 10:00 els vaig explicar en què consistiria. La meua sorpresa va ser en veure'ls vestits amb corbata, vestit, vaja, mudats! Malgrat això, els vaig traure els mocadors que cobririen els seus ulls i encara que al principi es van mostrar una mica reticents, van acabar acceptant. A mesura que els plats els anaven agradant (realment, res de compliments), es relaxaven (tirant alguna copa) i les notes creaven l'ambient propici, la seua opinió va canviar radicalment. No van parar de lloar-me i de dir que quantísim els havia agradat la experiència.
   La veritat és que tots vam gaudir molt. Coses com aquesta fan que el dia a dia siga una miqueta menys monòton i prou més divertit, encara que una inmensa pila de plats, ganivets, forquilles i recipients m'esperava sense cap intenció de moure's.

Com a cosa curiosa podem parlar de la distinta habilitat pera menjar sense poder utilitzar els ulls.
A la esquerra el de mon pare, a la dreta el de ma mare. Jo no dic res, però açò ací queda.













diumenge, 25 de març del 2012

Dime-ho tú que jo no ho sé

A tot el món li agrada que li facen un compliment, que li diguen que què bon aspecte te, que quins ulls més bonics o que quina força de voluntat més envejable, encara que no sempre les lloances siguen certes. Bé, a tot el món? No, a tot el món no.

Fa aproximadament un parell d'hores que he tornat de jugat al tenis amb Cristina (sí, entre altres coses per a practicar el servici). Allà, al "sindical", de vesprada sol haver-hi poca gent i de la poca la majoria (per no dir tots) són xics. No és que jo em considere gran cosa físicament, simplement una més, però sempre que torne a casa me'n duc de regal unes quantes floretes. Sí bé és cert que alguns només deixen caure alguna parauleta o traten de dissimular preguntant què és allò del out, hi ha un xic que no es talla ni un pèl. Que si " quina morena més bonica", que si "quina xica més guapa", o fins i tot " és que em te enamorat, el cor i les entranyes" no sé què més... Unes altres persones s'hagueren girat i en quatre crits li hagueren llevat les ganes de tirar floretes per a sempre, però jo no. No m'ix. Escoltant aquestes coses no puc fer res més que somriure, què vols qu et diga, a mi em fa gràcia. No sé si perquè m'agrada despertar algun sentiment en els altres, perquè em puja l'autoestima o perquè em pareix tan ridícul i primitiu que  no puc fer altra cosa que riure. 
Jo supose que seran aquestes faldes de tenis, que les fan tan curtetes, que no deixen res a la imaginació. De fet jo crec que el que els anima és l'ambient: la roba les raquetes, etc, que els recorda a "determinades" jugadores de tenis i no a allò que realment estan veient. "Eixes" tenistes són les que apareixen en les primeres fulles de imatges si fiques al buscador "tenistes". A més, per si vols, apareixen també "tenistes hot", "tenistes ruses", "tenistes guapes", "tenistes belles", perquè tries. Fins a la pàgina nou no apareix una imatge de Arantxa Sánchez Vicario, jo no vull dir res...Però els homes tampoc no s'alliberen. La primera imatge ja recorda a una escultura d'un déu grec, i bona part de la primera pàgina ens mostra el tors nu del tenistes més imortants; bé i dels no tan importants però que no porten samarreta.
Com a conclusió i deixant a banda allò que es resalta dels esportistes, considere que hi ha que acceptar els compliments de bon gust, vinguen de qui vinguen, perquè si no deixarien de ser compliments per a ser ofenses i això... ja no m'agrada escoltar-lo tant.