Per a moltes persones el tindre que passejar al gos és una obligació prou dura. Tres o quatre vegades al dia baixa al carrer; ploga o neve, faja fred o calor, esquiva arbres, arbustos, conversa frívolament amb els altres amos, arreplega les deixalles abans que algú et mire indiscretament... però a mi, totes aquestes coses no m'importen, fins i tot m'agraden. A banda d' aquestes situacions habituals, gràcies als passeigs he descobert d'altres que, per llàstima, no sé si experimentarà tot el món. Alçar-se pronte un dissabte o diumenge i baixar al carrer.Fer olor de croissant acabat de fer. Portar només la roba imprescindible per no gelar-se. Sentir , aleshores el vent, fresc, bufan-te a la cara. Mirar al cel i veure que tot és fosc, que la tènue llum dels fanals, només t'ilumina a tu. Sentir-te gran, passejant per una ciutat deserta, dormida, on els cotxes són mers somnis que encara no han despertat. Respirar. Profundament. Adonar-te de que els primers raigs de llum treuen el cap tímidament i dubtar; alegrar-se o decepcionar-se? Una ciutat viva, encesa, plena d'energia o silenciosa, enigmàtica, per descobrir? Dubtar i arreplegar les deixalles, o deixar-les? Filosofar. Pensar que serà de la teua vida, el teu futur. Riure d'un mateix. Veure un dels primers matiners, un entranyable iaio. Somriure inevitablement. Recordar. Ajupir-se i acariciar a Sira. Pensar que com es pot voler tant a una coseta tan xicoteta. Sentir fam. Cantar eixa cançó tan energètica i fer com si una càmera captara tots els detalls des dels millors angles. Passejar.
Se m'ocorren molts motius per a tindre un gos, i per descomptat, l'haver de passejar-lo és un dels més importants.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
diumenge, 16 d’octubre del 2011
VERD, BLAU, GROC, ROIG, TARONJA I BLANC
... girem l'ultima fila cap a la dreta, l'orientem de manera que quede el color roig en la mateixa línea, el girem unes quantes vegades més, i ja, resolt.
En 1974, Ernő Rubik, fill d'un dissenyador aeronàutic i una licenciada en literatura, va desenvolupar un projecte basant-se en la seua experiència com a professor d'escultura, arquitectura i disseny en la universitat d' Hongria i sobretot en el seu interés en la geometria. Els seus primers prototips no tingueren massa èxit, tant pels materials amb els quals els va fabricar, com la zona on va pretendre presentar el producte. En 1979, va fer un pacte amb una empresa americana, i la joguina va arribar a occident. Des d'aleshores, no ha parat de triomfar arreu del món al llarg de les generacions.
Estem parlant, per suposat, del cub de Rubik o " el cub màgic" com alguns l'anomenen.
Certament, no sé com el vaig descobrir, crec que va ser al col·legi; o a casa, per la creència de ma mare de que ens agradaven les joguines "per a pensar". De totes maneres, quan vaig agafar-li el gust, ja no el vai poder deixar.
Obviament la meua capacitat intel·lectual no dóna per a deduir com resoldre'l, però si per a memoritzar tots els passos a seguir i les seues variacions. Als dos dies ja el resolia amb certa rapidesa (un parell de minuts), moltes voltes seguides, de fet, els meus pares pensaven que estava desenvolupant algun tipus de patologia estranya. Però no, allò només era una afició amb la que disfrutava i de la qual estava molt orgullosa. Així, també es deuen sentir tots aquells que han participat en els nombrosos certàmens que s'han celebrat. En Múnich, Budapest, Australia, hi ha aficionats a esta simple, però molt entretenida joguina. Com en totes les coses, sempre hi ha extrems. D'aquesta manera, el rècord Guiness l'ostenta un autralià capaç de fer el cub en 5'66 segons! Una bestialitat. Però, tampoc no es queden darrere els que han inventat variacions de la manera original de fer-lo. Per exemple, resoldre'l amb els ulls tancats, amb una única mà, amb els peus, baix l'aigua, amb els ulls tapats guiat per un altres...
En fi, el que és important és que no es perda aquest meravellós invent per la catalogació de "friki" (perquè no ho és) moguda per l'enveja dels que no saben fer-ho.
Jo, us anime a aprendre, perquè realment és una cosa molt curiosa que pot distraure't en els moments d'avorriment.
Sí, la del vídeo sóc jo, resolent el cub, però això si, al meu estil!
En 1974, Ernő Rubik, fill d'un dissenyador aeronàutic i una licenciada en literatura, va desenvolupar un projecte basant-se en la seua experiència com a professor d'escultura, arquitectura i disseny en la universitat d' Hongria i sobretot en el seu interés en la geometria. Els seus primers prototips no tingueren massa èxit, tant pels materials amb els quals els va fabricar, com la zona on va pretendre presentar el producte. En 1979, va fer un pacte amb una empresa americana, i la joguina va arribar a occident. Des d'aleshores, no ha parat de triomfar arreu del món al llarg de les generacions.
Estem parlant, per suposat, del cub de Rubik o " el cub màgic" com alguns l'anomenen.
Certament, no sé com el vaig descobrir, crec que va ser al col·legi; o a casa, per la creència de ma mare de que ens agradaven les joguines "per a pensar". De totes maneres, quan vaig agafar-li el gust, ja no el vai poder deixar.
Obviament la meua capacitat intel·lectual no dóna per a deduir com resoldre'l, però si per a memoritzar tots els passos a seguir i les seues variacions. Als dos dies ja el resolia amb certa rapidesa (un parell de minuts), moltes voltes seguides, de fet, els meus pares pensaven que estava desenvolupant algun tipus de patologia estranya. Però no, allò només era una afició amb la que disfrutava i de la qual estava molt orgullosa. Així, també es deuen sentir tots aquells que han participat en els nombrosos certàmens que s'han celebrat. En Múnich, Budapest, Australia, hi ha aficionats a esta simple, però molt entretenida joguina. Com en totes les coses, sempre hi ha extrems. D'aquesta manera, el rècord Guiness l'ostenta un autralià capaç de fer el cub en 5'66 segons! Una bestialitat. Però, tampoc no es queden darrere els que han inventat variacions de la manera original de fer-lo. Per exemple, resoldre'l amb els ulls tancats, amb una única mà, amb els peus, baix l'aigua, amb els ulls tapats guiat per un altres...
En fi, el que és important és que no es perda aquest meravellós invent per la catalogació de "friki" (perquè no ho és) moguda per l'enveja dels que no saben fer-ho.
Jo, us anime a aprendre, perquè realment és una cosa molt curiosa que pot distraure't en els moments d'avorriment.
Sí, la del vídeo sóc jo, resolent el cub, però això si, al meu estil!
dissabte, 8 d’octubre del 2011
18 - M
Ara que torne a donar història, cosa que no feia des de tercer d'ESO, m'he assabentat que al llarg dels segles en les societats, sempre es repeteixen els mateixos patrons, i a més ho fan de forma cíclica. D'aquesta manera, ja en el segle XVIII hi havia un gran dèficit públic que ofegava les opcions d'avançar. Però més antic i curiós em pareix, el cas de Plató (sí, també estudie filosofia). Ell proposava un govern basat en filòsofs, segons la seua opinió, els únics capaços d'arribar al coneixement absolut i per tan els més indicats per a dirigir la societat, ja que als governants de la democràcia atenesa els cataloga com a un grup de mentiders, que només volien taure partit i engrossir les seues butxaques a costa de la ingenuïtat del poble. Bé, resulten curioses les similituds, eh?
Però, a banda d'això, crec, no sé si perquè sóc molt exigent o perquè és l'època que m'ha tocat viure i d'alguna cosa cal quiexar-se, que a més d'aquestes marques repetitives, hi ha també noves incorporacions que dificulten encara més que tot funcione com hauria de fer-ho. El cicle viciós de producció- consum, la bogeria capitalista, el mal enteniment de la globalització, el xoc entre cultures, la destrucció del medi ambient, la pèrdua de valors ( de tot tipus) de la societat... I podria continuar, el que passa es que no vull minvar més l'autoestima, que ja la tenim prou baixa.
Quan relaciones tots aquests factors, exercici que fem molt en ciències de la terra ( aquest any estic aprenent molt), t'adones que tot és tan complex, hi ha infinitats d'aspectes, bons o roïns, interrelacionats, que no es pot abraçar un assumpte sense destorbar-ne un altre. Amb tot això, cal tractar de no tornar-se bojos, i en la mesura del possible actuar en els temes més importants que afecten al cicle de la vida. Està clar que tal i com estan hui en dia les coses, potser no siga el millor mètode, però, n'és un. Anar a votar.
El que ocorre és que si tu estàs disposta a tindre un paper visible en la societat, aplicant els teus ideals i valors morals, en la mesura del possible, i endinsar-te en el món dels temes polítics, no et fa molta gràcia que convoquen eleccions anticipades i et quedes fora del rang legal de votants. El dia que vaig saber-ho vaig agafar un cabreig que em va durar una setmana, però, ara ja he comprés que, tal vegada, va ser cosa del destí o una manera de alliberar-me de les responsabilitats dels resultats.
Siga com siga, el 21 de novembre no podré anar a votar, però, quatre mesos després ja podré conduir, anar-me'n de casa, treballar i inclús votar si torna a haver eleccions! ( mai se sap, tot podria ser)El títol és un joc de paraules que se m'ha ocorregut així, sense pensar molt. Amb el 18 em referisc a la majoria d'edat, ja que d'això va el text, i la M, perquè el meu aniversari és en març i aquest també és el mes que dóna nom a uns altre successos (11-M, 15-M).
diumenge, 2 d’octubre del 2011
No mai és agradable contar una situació en la que has fet el ridícul, però com fa molt de temps que no escric al bloc, i no he anat ni al correllengua ni a la exposició d'Enric Valor ( no perquè no haja volgut, si no per uns altres motius de força major), vaig a contar el que em va passar ahir a la vesprada. A més és una oporunitat per a demostrar la complexitat dels humans i les seues relacions.
Eren més o meny les set de la vesprada quan Sira, la meua gossa, va reclamar la meua atenció demanant-me que volia eixir a fer les seues necessitats ,cosa estranya, perquè si li va de gust es pixa a casa i prou. Aleshores, vaig aprofitar a eixir amb els meus pares, que se n'anaven al cinema a vore l'última de Coronado (normaleta pel que em van dir). Vam passejar fins que Sira ja estava farta de fugir de tots els gossos (és prou poruga). Va ser aleshores quan al ficar la mà a la butxaca em vaig adonar de que m'havia deixat les claus i el mòbil a casa. La meua ment va sofrir un xicotet col·lapse que vaig haver de solucionar aviat; els meus pares s'acabaven d'anar i jo no podia estar tota la vesprada i part de la nit passejant al gos.
Vaig barallar diferents opcions: anar a casa de ma tia, encara que no savia si tenia claus de ma casa, cridar a qualsevol veí, encara que això només seviria per poder entrar a la planta baixa, o demanar-li a algú que em deixara el mòbil per cridar als meus pares i que tornaren per a obrir-me. Vaig considerar que aquesta última era la millor opció. Em vaig omplir de valor, perquè fer aquestes coses, a mi, em costa prou, i vaig albirar algú que tinguera cara de tindre mòbil ,o siga, qualsevol. Vaig descartar un grup d'adolescents, d'una banda perquè semblaven extra-hormonats i d'una altra perquè segurament em dirien: "no, es que no tengo saldo" i passava de fer més el ridicul. Finalment, i mentre Sira em mirava com dient: " què estem fent?" em vaig apropar a un xic jove que jugava amb la seua filla i li vaig explicar la situació. Ell, quasi sense escoltar la meua història em va deixar el mòbil. Jo, de la manera més ràpida que vaig poder vaig cridar al meu pare que, per sort, me'l va agafar a la primera. Quan vaig tallar la conversa als 11 segons, el xic em mirava una miqueta estranyat, i és normal, perquè anava amb ulleres, mig despentinada, i amb, crec, la pitjor roba que tinc. Li vaig donar les gràcies i me'n vaig anar corrent. La veritat és que vaig tindre sort de trobar algú simpàtic, perquè, com van fer en un experiment en "El Intermedio", no tot el món deixa el seu mòbil a un desconegut.
Una volta feta la part més dura, vaig decidir donar una volteta més ja que pensava que els meus pares encara tardarien una miqueta. Però, m'equivocava. Quan m'apropava al meu portal, vaig divisar el meu cotxe, i el meu pare gesticulant molt alterat. No vaig voler saber res, la vergonya i la culpa no m'ho permitien, vaig agafar les claus de ma mare i vaig tirar cap a casa. De fons vaig escoltar que mon pare deia: " On estaves? Només falta un quart d'hora per a que comence la pel·lícula i tu per ahí passejant!
Una volta en casa, ja més tranquila, encara que amb un no molt bon gust de boca, em va cridar mon pare. No estava gens enfadat, de fet el seu to era conciliador. Em va dir que el cos els havia donat un gir, que estaven espantats. Jo no comprenia res, i es que resulta que al cridar-los des d'un telèfon desconegut i no estar a la porta de casa quan ells van arribar, s'havien imaginat el pitjor. D'una banda em vaig enfadar amb ells, perquè l'actitud que m'havien mostrat en eixe moment no era la que jo necessitava, m'havia fet sentir malament, però d'una altra em van paréixer tan graciosos, tan pares, que no els vaig poder, ni voler dir una altra cosa que disfrutaren amb la pel·lícula.
Està clar que moltes vegades reaccionem d'una manera equivocada a les situacions que ens enfrontem, i aquestes reaccions són l'origen de molt problemes, fins i tot de caràcter mundial. És tot un misteri, perquè davant la situació que he contat, els meus pares reacionaren atacant-me en lloc d'alegrar-se per vore que estava bé. Tal vegada siga un mecanisme de defensa per no mostrar la feblesa de l'espècie humana, o tal vegada no, qui ho sap? Una cosa està clara, si tractem sempre de dir les coses com són i de mostrar els nostres sentiments tal i com són, ens estalviarem molts problemes i sofriment.
Aprofite la publicació per contar un xicotet succés que va ocòrrer mentre esperava els meus pares.
Em va resultar estrany escoltar un jove parlant valencià, i per tant, ho reconec, vaig ficar l'orella una miqueta. La meua sorpresa va ser que tot el que deia aquest xic eren barbaritats, que si me cague en la no sé què, que si collons de no sé què més, en fi, que estava prou enfadat. Aleshores, després d'uns segons amb la mateixa meravellosa sinfonia, vaig sentir un colp molt fort. En girar-me, la paperera estava trencada i tot el contingut escampat per terra. Un home que no estava molt lluny va dir el que jo no vaig tindre nassos de dir encara que ho pensava: " ahora te lo recoges, ¿no?" i l'altre li va contestar en castellà. " sí, tú espera sentado". Ahí va quedar la cosa.
Amb tot això he arribat a dues conclusions: que les barbaritats segueixen sent-ho les digues en l'idioma que les digues, i que si et trobes una paperera per terra, segurament ho haja fet un d'aquestos joves que no saven canalitzar la seua ràbia i la descarreguen contra el mobiliari urbà.
Eren més o meny les set de la vesprada quan Sira, la meua gossa, va reclamar la meua atenció demanant-me que volia eixir a fer les seues necessitats ,cosa estranya, perquè si li va de gust es pixa a casa i prou. Aleshores, vaig aprofitar a eixir amb els meus pares, que se n'anaven al cinema a vore l'última de Coronado (normaleta pel que em van dir). Vam passejar fins que Sira ja estava farta de fugir de tots els gossos (és prou poruga). Va ser aleshores quan al ficar la mà a la butxaca em vaig adonar de que m'havia deixat les claus i el mòbil a casa. La meua ment va sofrir un xicotet col·lapse que vaig haver de solucionar aviat; els meus pares s'acabaven d'anar i jo no podia estar tota la vesprada i part de la nit passejant al gos.
Vaig barallar diferents opcions: anar a casa de ma tia, encara que no savia si tenia claus de ma casa, cridar a qualsevol veí, encara que això només seviria per poder entrar a la planta baixa, o demanar-li a algú que em deixara el mòbil per cridar als meus pares i que tornaren per a obrir-me. Vaig considerar que aquesta última era la millor opció. Em vaig omplir de valor, perquè fer aquestes coses, a mi, em costa prou, i vaig albirar algú que tinguera cara de tindre mòbil ,o siga, qualsevol. Vaig descartar un grup d'adolescents, d'una banda perquè semblaven extra-hormonats i d'una altra perquè segurament em dirien: "no, es que no tengo saldo" i passava de fer més el ridicul. Finalment, i mentre Sira em mirava com dient: " què estem fent?" em vaig apropar a un xic jove que jugava amb la seua filla i li vaig explicar la situació. Ell, quasi sense escoltar la meua història em va deixar el mòbil. Jo, de la manera més ràpida que vaig poder vaig cridar al meu pare que, per sort, me'l va agafar a la primera. Quan vaig tallar la conversa als 11 segons, el xic em mirava una miqueta estranyat, i és normal, perquè anava amb ulleres, mig despentinada, i amb, crec, la pitjor roba que tinc. Li vaig donar les gràcies i me'n vaig anar corrent. La veritat és que vaig tindre sort de trobar algú simpàtic, perquè, com van fer en un experiment en "El Intermedio", no tot el món deixa el seu mòbil a un desconegut.
Una volta feta la part més dura, vaig decidir donar una volteta més ja que pensava que els meus pares encara tardarien una miqueta. Però, m'equivocava. Quan m'apropava al meu portal, vaig divisar el meu cotxe, i el meu pare gesticulant molt alterat. No vaig voler saber res, la vergonya i la culpa no m'ho permitien, vaig agafar les claus de ma mare i vaig tirar cap a casa. De fons vaig escoltar que mon pare deia: " On estaves? Només falta un quart d'hora per a que comence la pel·lícula i tu per ahí passejant!
Una volta en casa, ja més tranquila, encara que amb un no molt bon gust de boca, em va cridar mon pare. No estava gens enfadat, de fet el seu to era conciliador. Em va dir que el cos els havia donat un gir, que estaven espantats. Jo no comprenia res, i es que resulta que al cridar-los des d'un telèfon desconegut i no estar a la porta de casa quan ells van arribar, s'havien imaginat el pitjor. D'una banda em vaig enfadar amb ells, perquè l'actitud que m'havien mostrat en eixe moment no era la que jo necessitava, m'havia fet sentir malament, però d'una altra em van paréixer tan graciosos, tan pares, que no els vaig poder, ni voler dir una altra cosa que disfrutaren amb la pel·lícula.
Està clar que moltes vegades reaccionem d'una manera equivocada a les situacions que ens enfrontem, i aquestes reaccions són l'origen de molt problemes, fins i tot de caràcter mundial. És tot un misteri, perquè davant la situació que he contat, els meus pares reacionaren atacant-me en lloc d'alegrar-se per vore que estava bé. Tal vegada siga un mecanisme de defensa per no mostrar la feblesa de l'espècie humana, o tal vegada no, qui ho sap? Una cosa està clara, si tractem sempre de dir les coses com són i de mostrar els nostres sentiments tal i com són, ens estalviarem molts problemes i sofriment.
Aprofite la publicació per contar un xicotet succés que va ocòrrer mentre esperava els meus pares.
Em va resultar estrany escoltar un jove parlant valencià, i per tant, ho reconec, vaig ficar l'orella una miqueta. La meua sorpresa va ser que tot el que deia aquest xic eren barbaritats, que si me cague en la no sé què, que si collons de no sé què més, en fi, que estava prou enfadat. Aleshores, després d'uns segons amb la mateixa meravellosa sinfonia, vaig sentir un colp molt fort. En girar-me, la paperera estava trencada i tot el contingut escampat per terra. Un home que no estava molt lluny va dir el que jo no vaig tindre nassos de dir encara que ho pensava: " ahora te lo recoges, ¿no?" i l'altre li va contestar en castellà. " sí, tú espera sentado". Ahí va quedar la cosa.
Amb tot això he arribat a dues conclusions: que les barbaritats segueixen sent-ho les digues en l'idioma que les digues, i que si et trobes una paperera per terra, segurament ho haja fet un d'aquestos joves que no saven canalitzar la seua ràbia i la descarreguen contra el mobiliari urbà.
diumenge, 5 de juny del 2011
POLS DE FADES MÀGIQUES
Feia tres mesos que Naïm, assegut a terra i amb una gorra com a únic acompanyament, demanava de la caritat de la gent per a subsistir.
La seua història, encara que puga paréixer poc comuna, no ho és tant.
La bogeria típica dels 18 anys, el va descentrar massa. Els coquetejos amb les drogues és van anar fent més freqüents, i la confiança dels seus pares, cada volta era més feble. La situació es va desbordar quan la seua mare, qui amb més intensitat lluitava per ell, va morir en un desgraciat accident de tràfec. A causa d'açò, el seu vici es va fer més intens, i la relació amb el seu pare es va refredar tant que va arribar a ser quasi inexistent. Ara, amb 30 anys, feia tres mesos que demanava al carrer.
-Hui, pot ser un bon dia, és dissabte, hi ha prou gent pel carrer, i fa dos anys que no taste l'heroïna- pensava Naïm mentre s'acomodava al racó de sempre. Ho havia intentat tot, cambrer, escombriaire, inclús allò dels estudis, però en aquest cas la seua falta de constància, disciplina i autoestima, no ho havien fet possible, i en la resta d'opcions, la sort no l' havia acompanyat.
Mentre intentava recordar quan havia sigut l' última volta que una dona l'havia mirat, es va adonar que una xiqueta, d'uns 7 anys, el mirava fixament.
- No era açò al que jo em referia- va murmurar amb mig somriure.
- Hola, em dic Helena, que fas ací assegut? Estàs esperant a algú que tarda a arribar?- va dir de sobte la xiqueta.
- No exactament, en realitat no espere a ningú.
- Aleshores, ja ho sé, tenies calor i has parat a descansar, per això t'has llevat la gorra, a que sí?
- És cert que fa molta calor, però, no és això.
- Doncs, si no és això, explica'm, que fas ací?- va exigir Helena alhora que s'asseia al seu costat.
L'home una miqueta incòmode perquè invaïssin el seu espai vital, va tractar de dir-li quina era la seua situació, sense massa detalls, ja que, en realitat, no volia recordar-los més.
-Ala! Quina història més bonica!- va dir la xiqueta,quan va acabar amb el relat,amb els ulls fixos mirant al front.
-Crec que no has comprés res de res- sospirà Naïm un tant desesperat.
-No, ho he comprés tot, però, quan no m'agraden les coses que escolte, m'invente històries fantàstiques, plenes de fades i papallones.
- Ah! ja veig - va assentir el jove, incrèdul per les paraules de la xiqueta.
-Ei! - va cridar de sobte Helena - a mi també m'han picat els mosquits, mira la marca! Però les teues si que són grans, no? Deuen ser mosquits africans.
-Sí, africans o jamaicans o jo que sé! - va dir en un tó irònic - però el verí que t'injecten és letal, t' ho assegure, has de tindre molta cura amb aquests mosquits- va aconsellar-li, ara, en un matís més seriós.
La xiqueta va començar a menejar les cames d'un costat cap a l'altre. Finalment es va alçar.
- Vine- va dir oferint-li la ma- a casa et pots donar una dutxa i menjar alguna cosa.
- No, no xiqueta, això seria massa, seria aprofitar-se d'un desconegut.- va negar mentre imaginaba un entrepà de pernil.
- Un desconegut? Tu per a mi ja ets un amic! Has sigut una de les poques persones que m'han parlat després d'haver vist la bossa de sèrum que porte.
Naïm l'havia vist, però, no havia sigut una cosa que cridara la seua atenció, i més, un motiu per a no parlar amb la xiqueta.
-Una bossa, constantment amb tu, la qual necessites per a viure, de la qual depens.- susurrava Naïm, adonant-se del que allò significava.
Aleshores, es va alçar, i, agafant-se de la ma d'Helena, van anar a sa casa.
Al arribar, Naïm, una mica incòmode, va fer un cop d'ull per a assegurar-se de que no hi havia ningú més.
- Tranquil, la meua mare encara tardarà en arribar- va dir amb veu entretallada mentre, pujada a una cadira, baixaba l'oli de l'armari.
L'home, realment fascinat per l'energia de la xiqueta, es va quedar mirant-la una estona. Després, va girar el cap un segon i va descobrir una portada que li era molt familiar. Acostant-se, va poder llegir " La volta al món en 80 dies". Molts records van invaïr la seua ment. Eixe llibre era el seu preferit, l'havia llegit en tantes ocasions que, quasi se'l savia de memòria. A més, va ser la seua inspiració per a escriure un xicotet relat als 19 anys "Pols de fades màgiques". No estava orgullós d'aquesta producció, però, tal vegada, aquell llibre, era una senyal. Podria tornar a escriure?
- Helena- va dir Naïm parat en front d'ella- d'on traus les forces per a enfrontar-te a la vida d'aquesta manera?
-Sempre m'han dit que sóc única, i, seria una barbaritat deixar que un exemplar únic s'extinguira, no?
Naïm, bocabadat va seguir les ordres de que s'acostara a la taula. Tots dos, asseguts, compartien alhora un entrepa de pernil i mirades mudes plenes de significat.
Naïm, agafant aire i mirant fixament a la xiqueta, va dir:
- Podré escriure.
dissabte, 28 de maig del 2011
ANIMALADES
Podria parlar sobre molts temes: insistir en la precària situació de la política, comentar l'embaràs de Carla Bruni, o fins i tot vitorejar el quasi segur trionf del Barça en el partit d'aquesta nit, però opte per contar una experiència pròpia, en la que ningú pot manipular la informació, a banda de jo mateixa, cosa que no vaig a fer.
Potser la gent que no tinga o haja tingut relació amb els animals, no comprenga molt bé la càrrega axiològica que té aquesta història per a mi, però us anime a llegir-la esperant que algú la trobe, com a mínim, bonica.
Tot va començar fa uns 8 anys, quan, com molts xiquets, el meu germà i jo, ens aturàvem sempre a l'aparador de la botiga d'animals del cantó. Però, per a nosaltres, no era una cosa momentània, així que vam estalviar els diners que costava aquell cadellet blanc de raça desconeguda, (de fet sense raça). Amb aquell gest espontàni vam ablanar el cor dels nostres pares, i el vam comprar. Recorde que quan vam arribar a casa, vaig cridar tota incrèdula: tinc un gos! Va ser genial, i tots estàvem molt il·lusionats. Els jocs amb la pilota, els menjars, els passeigs infinits per la muntanya, la platja, els intents fallits per tractar de que no s'escapara buscant aventures a l'alqueria... Van ser tants els bons moments que vam passar junts, que encara quan ho recorde els pèls se'm fiquen de punta. Però, com diuen, tot allò que és bo, acaba, i aquesta no va ser l'exepció. A l'any i poquet de fer-nos amb Lucky (afortunat en anglès), les visites al veterinari es van anar fent més freqüents, i és que havia menjat alguna cosa amb verí. No va eixir del quiròfan. Recorde aquell, com un dels pitjors moments de la meua vida. Jo, set del matí, gitada al git. La meua mare entra a l'habitació, i sense dir-li res, em contesta: no res, que ja no està. Vaig plorar i plorar fins que no em quedaven llàgrimes, de fet, tots ho vam fer.
No a mode consensual, però, es va decidir que ens deixaríem estar d'animals durant una temporada. Aquesta es va allargar fins a Septembre de 2009.
Una companya del meu germà ( des d'aleshores estudiant a Barcelona), tenia a casa una ventrada de gatets. El que ens van portar era la més bonica. La vam anomenar Gala, i no sé si va ser per la seua elegància, el seu negre intens, els seus ulls groguencs o els seu caràcter a mitges entre carinyós i esquiu, però prompte es va ser molt importat per a mi. Potser no eixia a rebre't quan arribaves a casa, però sempre estava amb mi quan tenia que estudiar, trastejant amb els bolis, o simplement asseguda mirant-me com dient: vinga que tu pots!
L'1 de Març, a més de cumplir 16 anys tenia també un examen de biologia, així que no em vaig despedir de ningú i me'n vaig anar corrent. Al arribar a casa, prou contenta, prompte vaig canviar la cara. Els meus pares, tots dos, a la porta, seriosos. Em van comunicar que no trobaven enlloc a la gateta, que tenia per primera vegada el zel. Savia que en aquests moments es tornaven molt estranyes, però mai pensava que pogueren tirar-se dos pissos avall, que és el que, pensem, que va ocòrrer. Durant els següents dies, la meua incansable recerca que incloïa cartells i cartells pegats en fanals o en qualsevol altra superfície que fera possible la lectura, va ser inútil. Em vaig desmoronar, no l'haviem tinguda ni 8 mesos, començava a pensar que era malastruc.A diferència de la volta anterior, aquesta vegada vam decidir no deixar temps per assimilar la situació, i els meus pares em van dir que comprariem un altre animal. Però, les coses es van torçar. El meu pare havia desenvolupat una al·lèrgia al pèl dels animals, i no els podiem tenir a casa .
Això em va sentar veritablement molt malament. No podia culpar al meu pare,és clar, devia acceptar la situació. He de reconèixer que ha hagut dies que trobava a faltar la companyia animal, però, el temps tot ho cura.
Fa ara dos setmanes, estava estudiant física a la meua habitació, quan, de sobte el meu mòbil va sonar. Era el meu pare que em preguntava si podia baixar un momentet al carrer. Jo, no entenia tanta incògnita, i vaig baixar de seguida. Em va portar, sense dir res, a una planta baixa, i em va obrir la porta. Quan vaig veure tres cadellets tremolant en un racó no m'ho podia creure. El que no em podia creure va ser el que va dir el meu pare: "escull un que ens l'emportem". Jo, vaig preguntar per l'al·lèrgia, però, davant la seua insistència, vaig optar per callar-me, i em vaig emportar la gosseta a casa.
Potser us haja paregut una ximpleria, però les vivències que he tingut no són compatibles amb aquest pensament. Per a mi, els animals, són moltísim, de fet, crec que els comprenc millor que a les persones. Per això, us aconselle una experiència animal, perquè us assegure que són moltes més les coses bones que aporte que les roïnes. I ara vaig a fer cas a la meua Sira que està demanant-me ajuda per baixar del sofà.
diumenge, 22 de maig del 2011
DEMOCRÀCIA REAL JA!
Vull començar fent un xicotet comentari sobre l'entrada anterior.
Com diu el refrany: "rectificar és de savis", i és que en la darrera publicació vaig defensar una idea que en els últims dies ha canviat. Vaig insistir en que era necessari votar, però, és clar, sempre que hi haja algú que represente els teus ideals. D'aquesta manera no estic negant la meua anterior tesis, sino que com bona adolescent que sóc, la meua opinió canvia a mesura que vaig coneixent més perspectives.
El més curiós de tot, és la barreja heterogènea que hi ha, Persones amb idees molt diferents, que en un altre àmbit, tal vegada, ni es relacionarien, acampats, això sí, pacíficament, i lluitant per un mateix objectiu: democràcia real ja.
He de reconéixer que, de vegades, m' agradaria viure en una gran ciutat. No només pels concerts, musicals, monuments, ambient, etc, sino perquè són el centre de movilitzacions d'aquest tipus. El vertent cosmopolita d'aquestes urbes, fa que convergeixen moltes maneres de pensar o matisos d'una mateixa realitat, que contribueixen a enriquir (culturalment, vull dir) la nostra societat. Malgrat això, he de dir (que no canvie Castelló per res) i que fins ací ha arribat aquesta, sense precedents, però necessària, revolució. El divendres per la vesprada i el dissabte, a la plaça Maria Agustina, milers (bé, m'he passat), unes 300 persones es van reunir per fer augmentar el volum de la veu que diu que ja està bé de corrupcions, que ja hi ha prou amb els abussos, que volem una democràcia real, i la volem ja!
No vull precipitarme amb els esdeveniments, però confie en que aquestes protestes tinguen les seues repercusions. Si no és d'aquesta manera, igualment em donaré per satisfeta, perquè que hàgem fet possible tot açò ja és un gran assoliment.
I, no canviant de tema, cal recordar que estem a 22 de Maig, les urnes estan calentetes (recent tancades a les 8), els components de la mesa esgotats de tant mirar els DNI, i els col·legis electorals fent el recompte de vots "com si els anara la vida en això". Jo, esperaré tranquila a que es sàpiguen els resultats, encara que no em vaig a fer il·lusions, perquè pareix que la porta del canvi m'acava de donar als nassos; el PP té, de moment, majoria absoluta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)