SENTIMENTS ATEMPORALS

Abril tenia massa coses al cap: l'examen de física, la festa del cap de setmana, continuar la dieta, fer el voluntariat, eixe vestit roig, escollir entre Gaston i Anthoni... que no es va adonar de la situació que hi havia a casa.


Era un dissabte 13 de Març, un dia, aparentment normal. En el cel, d'un blau intens, batallons de núvols pareixien espentar-se per demostrar qui tenia més força. Els edificis, sense cap prespectiva de canvi, seguien estàtics tallant el vent. I, a terra, entre burilles, xiclets i excrements de gos, una margarida demanava permís per fer la fotosíntesi.
A les dotze, van arribar a casa oncles, ties, cosins i cosines, per fer un dinar femiliar que feien de tant en tant. Entre històries místiques i del poder de la ment ( de la tia), el típic diàleg d'estudis (entre els més joves) i acudits verds ( del tio), Abril va estar prou entretenida.
Al terminar la bona, però una mica sosa paella, la xica va anar a la cuina per preparar el café. Estava allí, mirant una cullera de fusta disfressada de la seua mare, que duia escrit en el mànec: " per a la mamà, de Bruno", quan la mirada cansada d'uns ulls se li va clavar en l'esquena. El seu pare, a mode de bandoler, va disparar:

-Filla, ja sé que aquests dies estic una miqueta estrany, però no tens perquè preocupar-te, val?

Abril, deixant que els seus verds ulls analitzaren la figura del seu pare, va notar que estava molt prim i que eixa barbeta mig canosa li quedava molt bé.

-Sí, la mare i jo hem notat que no estàs molt animat, i això, realment, em preocupa. Vull ajudar-te.

Alvar, fent-se el ronsa com si fóra aquell xiquet de set any que volia confessar que el pitxer de l'entrada l'havia trencat ell, però que no ha feia per temor a les conseqüències, caminava d'un costat al altre. Dubtós va dir:

-Es que em passa una cosa...

-Però, es roïna?

-No, roïna, no.

-No s'ho puc dir a ningú.

-Aleshores, no has parlat amb la mare?

-No, si ella ho sapiguera si que seria un problema.

Van continuar uns segons més amb aquesta nova versió de les endevinalles, fins que ell es va decidir a donar-li la pista:

-Si et passara a tu, seria normal, bo, i jo m'alegraria.

Abril, més marejada que un allioli, no tenia ni idea de cap a on anaven els tirs.

-Si t'ho dic, serà una confessió personal que no podràs dir a ningú.

Abril, que sentia que els grans d'arròs i els sues sucs gàstrics s'havien aliat per fer-li un nuc a l'estómac, va dir seria:

-No fa falta que m'ho digues, si no vols. Jo només vull que estigues bé.

Però, en realitat, en el fons, com tots, tenia eixa vena tafanera que també volia participar.
El pare, va agafar aire, i amb els ulls entollats va susurrar:

-Doncs... que m'he enamorat.

Abril va sofrir un col·lapse mental, que va solucionar amb una forta abraçada a Alvar, mentre intentava esborrar la imatge de feblesa i tristor que li acabava d'oferir.
Quan es van separar, Abril havia creixcut deu anys, i tenia que asumir el paper de consellera d'un home que duplicava la seua edat.

-Pare, que no passa res. Som persones, i a les persones els ocorreixen coses, i aquesta és una de les més comunes.

-Però, no em pot passar a mí, que tinc una família!

-L'amor no entén d'això.

-La teua mare em dóna moltísima pena, peró no ho puc controlar.

-Clar que no, perquè és un sentiment natural. Ja és un avanç que l'hages admés i contat.

-Sempre em passa amb la mateixa persona, però aquesta temporada és més fort, estic fet un embolic!

-Tranquil pare, no et preocupes per res, relaxa't, que el temps farà el seu efecte. Ves al bany i refrescat la cara. Saps que tens el meu suport i que pots contar-me el que vullgues, veritat?

-Sí, gràcies filla.

Quan Alvar va desaparéixer d'escena, va ser Abril la que va deixar d'actuar. Es va doblegar com si estiguera exhausta, i no va poder evitar que xicotetes partícules d'aigua salada relliscaren per la seua cara.
Es sentia responsable. Era l'única persona que ho savia, i notava que tenia que fer alguna cosa per solucionar-lo, però com? Si ni tan sols ella mateixa havia estat enamorada? Ara sí que tenia massa coses al cap, encara que, estanyament, la identitat de la persona en qüestió, no era una d'aquestes.

S'eixugava amb un paperet, quan va veure al seu pare entrar en el menjador excusant-se. Deia que les noves gotes que el metge li havia receptat li feien plorar.

L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.

Considere que la gent, hui en dia, no s'implica massa en els assumptes que els concerneixen. A uns, els dóna tot igual, si fa sol, que faça, si plou, que ploga. Uns altres prefereixen queixar-se de tot, però absolutament de tot, i no moure ni un dit per intentar que les coses siguen d'una altra manera.

Malgrat això, crec que hi ha un tema que ara mateix està en boca de tots, i pel qual he vist moltes expressions de protesta i intents de canvi. Em referisc a la polèmica de TV3.

En els quatre dies de Magdalena que portem, m'han resultat curiosos alguns detalls, visibles en tot tipus de gent i situacions. Començaré per la més propera; l'edifici d'enfront. En cinc d'aquestes balconades veines es pot veure un cartellet amb la, ara típica frase, " volem TV3". Curiosament, tots ells estan també acompanyats per banderes de Catalunya. Ara bé, hi ha una persona, també d'aquest edifici, que ha decidit que el millor per  adornar la seua casa en aquestes dates és una bandera d'Espanya. Qüestionables maneres de percebre la realitat, però totes respectables.

El dissabte per la vesprada, en el pregó, em va fer moltísima gràcia que més de deu xiques, vestides amb els típics trages castellonencs, portaven en la cintura un adhesiu prou vistós, i a que no saveu que ficava? Exacte. Però, el més graciòs és que ho vaig veure per canal 9! Segur que el càmera es va tornar boig tratant de captar un "bon" pla.

El diumenge, pujant a la Magdalena, a més de veure, al menys, tres carros, d'aquests de la compra ( no direm d'on, encara que crec que no fa falta) amb la ja nomenada frase, vaig veure una pintada que feia referència a aquest tema. "No a Camps, sí a TV3" resava la frase en una caseta de Sant Roc, on, com ens va dir un simpàtic home, els cacauets i tramussos entren millor amb una miqueta de vi.

Ahir per la nit, en el "correfocs", quasi al final del recorregut, i també quasi sense adonarme'n es van anar confonenet els crits d'ànim de  " Xarxa Teatre!" i  "aquest dimoni, pareix un angelet!" amb "volem TV3!". Va ser agradable, perquè, de sobte, ens vam girar, i havia un jove, pujat a les espatlles d'un amic, amb la bandera-icona menejant-la d'un costat a l'altre i amb un gran somriure. Estava orgullós del que feia.

Amb tots aquests signes, no vull dir res més que, encara que hui en dia, la gent no estiga molt compromesa, encara hi ha persones que es fan notar i defensen els seus ideals.

PRIORITATS JERARQUITZADES

Crec que en aquests moments és prou oportú parlar-ne d'una cosa que durant la major part del l'any sembla que no existeix, però, que per contra és una realitat, i molt important.

Els desastres ecològics, són un dels fets que em fan alçar el cap del bullit de bledes, o de qualsevol altra cosa que estiguera menjant quan veig les notícies. En uns moments, tot passa d'estar estable a haver 455.000 hectàrees cremades, 400 quilòmetres de costa ennegrides, o tot ( i tots) contaminats de substàncies tòxiques nuclears.

Sí bé és cert que no sempre són causats pels humans, una gran part d'ells si ho són. L'evolució i l'avanç cientificotècnic, comporten molts riscs. Cóm abastir a milions de persones i subministrar-les l'energia necessària? Doncs, molt fàcil, transportem el petroli en enormes vaixells, o fem funcionar a tota potència i fins al límit les centrals nuclears. I si hi ha cap problema, un escapament, una fuga? No passa res! Es parla un parell de dies a les notícies, ( amb una discutible veracitat de les dades de pèrdues animals i vegetals i de contaminació del medi ), i és prou per a que la gent s'oblide de plantejar-se la indiscutible hegemonia d'aquest tipus d'energies. En aquest moment és fa inevitable esmentar la catàstrofe que ha tingut lloc al Japó, un dels nomenats NPI ( nous països industrialitzats) que a més d'haver sofrit un terratrèmol de 8'9 graus, tot seguit d'un tsunami de 10 metres d'alçària, ara s'enfronta a un possible cas de fuga nuclear en la central de Fukushima. De moment la situació es troba en un nivell de 4 sobre 7, i Déu vulga que no siga la segona part de  Txernòbil.

D'una altra banda, aquestos desastres ecològics es tenyeixen de tragèdia quan la vida de les persones es veu negativament involucrada. Però, això és el que jo no puc entendre: mereix la pena arriscar tant? Tant bé reporta? La resposta és fàcil: sí, tenim en compte que els beneficis superen els milers de milions d'euros . Però. personalment, considere que és necessari anar més allà, mirar el rerefons del assumpte. Hauria de ser prioritari el control d'aquest tipus de desastres. Devem tot el que tenim a la natura , i aquest hauria de ser motiu suficient com perquè mai més la paraula ecològic estiguera acompanyada de desastre.

ENSENYA'M COSES DE LA VIDA QUE NO SÀPIGA

En algun moment, tots hem sigut xiquets. Tots hem corregut de un costat al altre preguntant constantmen: ¿Què és això? ¿Per a què serveix? ¿ Per què? Quedant- nos encara insatisfets amb les respostes. Tots hem menjat caramels fins que ens ha fet mal la panxa. Tots hem sigut capaços de conéixer a una persona i al minut fer-la la nostra millor amiga. Tots hem passat un dia sencer senser parar de somriure. Però, en algun moment, no sé exactament quan, comencem a canviar. Comencem a aprendre unes "normes" que estructuren la  nostra manera de veure el món. Ara, no ens preguntem res, ceiem que ho sabem tot, però ignorem infinitat de coses. Ens ignorem inclús a nosaltres mateixos. Ara desconfiem sempre. Sempre tenim una excusa per no fiar-no. Ara abrumats per les circumstàncies, el riure pareix una capacitat elitista, exclusiva de moments realment especials. Però, malgrat això, hi ha una casa comú a xiquets i adults, a tots dos els agrada disfressar-se. Als xiquets de vaquer, pallasso i princesa. Als adults de triunfador, feliç, segur de sí mateix...

La base de la filosofia és la sorpresa i la capacitat per a fer preguntes. Però, sense anar tan lluny, la base de la nostra vida també ha de ser eixa. Sorprender's de que es faça de dia, de nit, del vol dels ocells, del avions, de les llengües, de la ment, de la mar, de la llum, del nostre cos, de la música, de l'univers, del foc, de la ciència, de les persones, de l'amor, de viure.

Tal vegada, el món seria millor si ens impregnarem de l'esperit dels xiquets, que, quasi com a experts, saben donar la importància justa a cada moment i aprofitar-lo al màxim.

Aquesta "reflexió" ha sorgit després d'haver llegit El Principito. És un llibre amb prou de significat i molt bonic. Ho recomane a tot el món. En realitat també han influït unes fotos que vaig veure el altre dia de tots els cosins quan erem xicotets jugant a l'alqueria. Tots aquestos records i la propera data del meu aniversari, m'han fet pensar en el genial que era esta etapa.

FINS QUE L'ESGLÉSIA ENS SEPARE

Aquell home em pareixia seriós i rigurós, tenia els cabells canosos, el nas prou gran, i un to de pell molt pàlid; estava clar que era un jutge experimentat.

- Aleshores, ambdues parts estan d'acord en que la custòdia siga per a la mare, però amb caps de setmana alterns per al pare, i vacances compartides.

Era estiu de 1996, i jo, compaginava els meus estudis d'inginyeria amb el treball de mecànic en el taller del meu pare. Allí vaig conèixer a Verònica, una xica no molt alta, amb els cabells riçats, i castanys, amb un toc de color de mel. Les seues mans eren delicades, els seus dits llargs i les ungles estaven cuidades amb minúcia. No era de caràcter fàcil, però el mitigava amb la seua constant alegria, i contrariament a mi, la seua virtud per a viure el moment sense pensar en res més.

Vam començar a eixir junts, i a poc a poc, em vaig anar enfonsant en el seu món. Vaig deixar els estudis i em vaig casar. Feliçment casat, em sentia genial, perquè creia que havia trobat a la dona de la meua vida.

Poc després va nàixer Marta, tot seguit Àngel, i per últim, Nerea. El meu matrimoni  es consolidava, i amb el pas dels anys, m'anava forjant una bona vida.

Fa tot just dos mesos, Verònica i jo havíem pensat en fer un viatge de quatre dies a Portugal, a fi de que els xiquets gaudiren de l'estiu, i conegueren món. No teníem massa diners, ja que Verònica treballava en una tenda de cosmètics, i jo continuava com a mecànic, però ens podiem permetre algun que un altre capritx.

El viatge va estar prou bé, fins que, una vesprada, vaig agafar el mòvil per trucar a la meua mare, i vaig començar a descobrir missatges d'un altre home, que, donàven a entendre que no era la primera volta que tenien contacte. Però, em vaig tornar mig boig, quan no només es van fer visibles les proves escrites, sinó també les gràfiques.

- A que estàs jugant? - li vaig dir impacientment - tenim tres fills, per què ho has fet?

La seua reacció em va sorprendre molt, es va posar a plorar, i no va aconseguir articular paraula.

Després de diversos minuts desfogant-me, de una manera que no feia honor al meu caràcter tranquil i respetuós, ella em va contestar:

- Andrés, m'he enamorat d'ell.

Em vaig quedar absort en un mar de dubtes, que ni la seua història em va poder aclarir.

- Te'n recordes quan anava a ajudar a la catequèsis de Marta? - va dir en un to interessant.

- Sí, anaves quasi totes les vesprades.

- Doncs allí el vaig conèixer.

El relat de Verònica i la meua perplexitat avançaven a l'una. No podia creure que aquell home fóra...

- La darrera trobada - va dir, interrompent els meus pensaments - va tenir lloc al confessionari de l'església. La veritat, és que mai haguera pogut pensar que m'enamoraria d'un cura.

Aquesta història està basada en un fet real, i molt pròxim al meu entorn, però per a mantenir l'anonimat de les persones que hi apareixen, he canviat els noms. No és cap crítica al sector eclesiàstic, simplement és un succés (que em va impactar moltíssim), contat d'una manera propera, que intenta trasmetre que totes les persones som humanes i cometem els nostres "pecats".

Laura; un nom més, o tal vegada no.
Segons la mitología grega la ninfa dels rius, Daphne, farta de l'assetjament d'Apolo li va demanar ajuda a Zeus. Aquest, la va convertir en un llorer, a fi de que puguera passar inadvertida. Des d'aleshores, el llorer ha sigut empleat en la ornamentació de les corones de emperador i reis com a símbol de poder, victòria i lideratge.




En la gràfica és pot observar el progressiu augment de la popularitat del nom Laura, arribant al seu punt màxim en els anys 90, (no és per res però sóc de la generació de 1994, i diuen que allò que és bó abunda).

Dècada	Inscrits com Laura	percentatge de  Laura de cada mil naixements
2000	47753	23.18‰
1990	63229	29.43‰
1980	68286	22.97‰
1970	40927	10.37‰
1960	8695	2.40‰
1950	4284	1.49‰
1940	3179	1.33‰
1930	3232	1.62‰
1920	2518	1.56‰

Els noms són una característica més de les moltes que formen la nostra identitat, però, són també un tema del qual es parla constantment i font de profundes meditacions abans del naixement d'un fill. En el meu cas particular, pareix que no va ser molt complicat. Hi havia tres noms possibles, Raquel, aportació del meu pare, Marta, del meu germà, que en aquells moments tenia dos anys i mig, i per supost, Laura, proposat per la meua mare. Com que era ella qui portava dins la panxa la criatura en qüestió, i, perquè no dir-ho, qui porta els pantalons a casa, eixe va ser el nom escollit. I ho reconec, estic prou contenta de que així fóra. No perquè els altres noms no m'agradaren, sinó perquè Laura és un nom harmoniós però contundent, dolç però amb personalitat. 
No em considere una persona poderosa o líder, però em sentisc orgullosa de que quan algú em pregunta,      "com et dius?"    puga respondre   "Laura".