Segons la mitología grega la ninfa dels rius, Daphne, farta de l'assetjament d'Apolo li va demanar ajuda a Zeus. Aquest, la va convertir en un llorer, a fi de que puguera passar inadvertida. Des d'aleshores, el llorer ha sigut empleat en la ornamentació de les corones de emperador i reis com a símbol de poder, victòria i lideratge.
En la gràfica és pot observar el progressiu augment de la popularitat del nom Laura, arribant al seu punt màxim en els anys 90, (no és per res però sóc de la generació de 1994, i diuen que allò que és bó abunda).
| Dècada | Inscrits com Laura | percentatge de Laura de cada mil naixements |
| 2000 | 47753 | 23.18‰ |
| 1990 | 63229 | 29.43‰ |
| 1980 | 68286 | 22.97‰ |
| 1970 | 40927 | 10.37‰ |
| 1960 | 8695 | 2.40‰ |
| 1950 | 4284 | 1.49‰ |
| 1940 | 3179 | 1.33‰ |
| 1930 | 3232 | 1.62‰ |
| 1920 | 2518 | 1.56‰ |
Els noms són una característica més de les moltes que formen la nostra identitat, però, són també un tema del qual es parla constantment i font de profundes meditacions abans del naixement d'un fill. En el meu cas particular, pareix que no va ser molt complicat. Hi havia tres noms possibles, Raquel, aportació del meu pare, Marta, del meu germà, que en aquells moments tenia dos anys i mig, i per supost, Laura, proposat per la meua mare. Com que era ella qui portava dins la panxa la criatura en qüestió, i, perquè no dir-ho, qui porta els pantalons a casa, eixe va ser el nom escollit. I ho reconec, estic prou contenta de que així fóra. No perquè els altres noms no m'agradaren, sinó perquè Laura és un nom harmoniós però contundent, dolç però amb personalitat.
No em considere una persona poderosa o líder, però em sentisc orgullosa de que quan algú em pregunta, "com et dius?" puga respondre "Laura".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada