diumenge, 13 de febrer del 2011

FINS QUE L'ESGLÉSIA ENS SEPARE

Aquell home em pareixia seriós i rigurós, tenia els cabells canosos, el nas prou gran, i un to de pell molt pàlid; estava clar que era un jutge experimentat.

- Aleshores, ambdues parts estan d'acord en que la custòdia siga per a la mare, però amb caps de setmana alterns per al pare, i vacances compartides.



Era estiu de 1996, i jo, compaginava els meus estudis d'inginyeria amb el treball de mecànic en el taller del meu pare. Allí vaig conèixer a Verònica, una xica no molt alta, amb els cabells riçats, i castanys, amb un toc de color de mel. Les seues mans eren delicades, els seus dits llargs i les ungles estaven cuidades amb minúcia. No era de caràcter fàcil, però el mitigava amb la seua constant alegria, i contrariament a mi, la seua virtud per a viure el moment sense pensar en res més.
Vam començar a eixir junts, i a poc a poc, em vaig anar enfonsant en el seu món. Vaig deixar els estudis i em vaig casar. Feliçment casat, em sentia genial, perquè creia que havia trobat a la dona de la meua vida.
Poc després va nàixer Marta, tot seguit Àngel, i per últim, Nerea. El meu matrimoni  es consolidava, i amb el pas dels anys, m'anava forjant una bona vida.
Fa tot just dos mesos, Verònica i jo havíem pensat en fer un viatge de quatre dies a Portugal, a fi de que els xiquets gaudiren de l'estiu, i conegueren món. No teníem massa diners, ja que Verònica treballava en una tenda de cosmètics, i jo continuava com a mecànic, però ens podiem permetre algun que un altre capritx.
El viatge va estar prou bé, fins que, una vesprada, vaig agafar el mòvil per trucar a la meua mare, i vaig començar a descobrir missatges d'un altre home, que, donàven a entendre que no era la primera volta que tenien contacte. Però, em vaig tornar mig boig, quan no només es van fer visibles les proves escrites, sinó també les gràfiques.

- A que estàs jugant? - li vaig dir impacientment - tenim tres fills, per què ho has fet?

La seua reacció em va sorprendre molt, es va posar a plorar, i no va aconseguir articular paraula.
Després de diversos minuts desfogant-me, de una manera que no feia honor al meu caràcter tranquil i respetuós, ella em va contestar:

- Andrés, m'he enamorat d'ell.

Em vaig quedar absort en un mar de dubtes, que ni la seua història em va poder aclarir.

- Te'n recordes quan anava a ajudar a la catequèsis de Marta? - va dir en un to interessant.

- Sí, anaves quasi totes les vesprades.

- Doncs allí el vaig conèixer.

El relat de Verònica i la meua perplexitat avançaven a l'una. No podia creure que aquell home fóra...

- La darrera trobada - va dir, interrompent els meus pensaments - va tenir lloc al confessionari de l'església. La veritat, és que mai haguera pogut pensar que m'enamoraria d'un cura.





Aquesta història està basada en un fet real, i molt pròxim al meu entorn, però per a mantenir l'anonimat de les persones que hi apareixen, he canviat els noms. No és cap crítica al sector eclesiàstic, simplement és un succés (que em va impactar moltíssim), contat d'una manera propera, que intenta trasmetre que totes les persones som humanes i cometem els nostres "pecats".

diumenge, 6 de febrer del 2011

Laura; un nom més, o tal vegada no.
Segons la mitología grega la ninfa dels rius, Daphne, farta de l'assetjament d'Apolo li va demanar ajuda a Zeus. Aquest, la va convertir en un llorer, a fi de que puguera passar inadvertida. Des d'aleshores, el llorer ha sigut empleat en la ornamentació de les corones de emperador i reis com a símbol de poder, victòria i lideratge.
popularidad de Laura



En la gràfica és pot observar el progressiu augment de la popularitat del nom Laura, arribant al seu punt màxim en els anys 90, (no és per res però sóc de la generació de 1994, i diuen que allò que és bó abunda).





Dècada Inscrits com Laura percentatge de  Laura de cada mil naixements
2000 47753 23.18‰
1990 63229 29.43‰
1980 68286 22.97‰
1970 40927 10.37‰
1960 8695 2.40‰
1950 4284 1.49‰
1940 3179 1.33‰
1930 3232 1.62‰
1920 2518 1.56‰


Els noms són una característica més de les moltes que formen la nostra identitat, però, són també un tema del qual es parla constantment i font de profundes meditacions abans del naixement d'un fill. En el meu cas particular, pareix que no va ser molt complicat. Hi havia tres noms possibles, Raquel, aportació del meu pare, Marta, del meu germà, que en aquells moments tenia dos anys i mig, i per supost, Laura, proposat per la meua mare. Com que era ella qui portava dins la panxa la criatura en qüestió, i, perquè no dir-ho, qui porta els pantalons a casa, eixe va ser el nom escollit. I ho reconec, estic prou contenta de que així fóra. No perquè els altres noms no m'agradaren, sinó perquè Laura és un nom harmoniós però contundent, dolç però amb personalitat. 
No em considere una persona poderosa o líder, però em sentisc orgullosa de que quan algú em pregunta,      "com et dius?"    puga respondre   "Laura".



diumenge, 30 de gener del 2011

NO ET RENDEIXES



És curiós, però acabe de recordar un altre poema, genial, de Mario Benedetti, que recomane a tot el món, quan estiga una miqueta baix de moral, trist, o simplement vullga disfrutar de la qüalitat d'un poema que et plena d'energia i dibuixa un somriure en la teua cara.


No et rendeixes, encara estàs a temps
d'assolir i començar de nou,
acceptar les teues ombres,
enterrar els teus pors,
lliberar el llast,
 reprendre el vol,
 no et rendeixes que la vida és això,
 continuar el viatge,
 perseguir els teus somnis,
 destravar el temps
córrer les runes,
i destapar el cel.
No et rendeixes, per favor, no cedeixes,
encara que el fred queme,
encara que la por mossegue,
encara que el sol s'amague,
i calle el vent,
encara hi ha foc en la teua mirada
encara hi ha vida en els teus somnis.
Perquè la vida és teua i teu també el desig,
perquè ho has volgut i perque jo et vull
perquè existeix el vi i l'amor, és cert,
perquè no hi ha ferides que el temps no cure.
Obrir les portes,
llevar els forrellats,
abandonar les muralles que et van protegir,
viure la vida i acceptar el repte,
recuperar el somriure,
assajar un cant,
baixar la guàrdia i estendre les mans,
desplegar les ales
i tornar a intetntar,
celebrar la vida i reprendre els cels.
No et rendeixes, per favor no cedeixes,
encara que el fred queme,
encara que la por mossegue,
encara que el sol es pose i calle el vent,
encara hi ha foc en la teua alma,
encara hi ha vida en els teus somnis,
perquè cada dia és un començament nou,
perquè aquesta és la hora i el millor moment,
perquè no estàs sol, perquè jo et vull.





(He de reconéixer, que l'accent argentí li dóna un toc prou especial.)
Avui he recordat eixe poema tan famós de Pablo Neruda, i he pensat que tal vegada traduït podia quedar bé. Normalment, els poemes, com totes les coses, solen quedar millor en versió original, però, com que aquestes paraules són tan boniques, tant se val l'idioma en el que estiguen escrites, continuen mantenint la intensa esència.


M'agrada quan calles perquè estàs cm ausent
i m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et toca.
Pareix que els ulls se t'agueren volat
i pareix que un bes et tancara la boca.

Com totes les coses estàn plenes de la meua alma
emergueixes de les coses, plena de la meua alma.
Papallona en parrup, et pareixes a la meua alma,
i et pareixes a la paraula melancolia.

M'agrada quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixante, papallona en parrup.
I m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et arriba:
deixam que em calle amb el silenci teu.

Deixam que et parle també amb el teu silenci
clar com una llum, senzilla com un anell.
Ets com la nit, callada i constelada.
El teu silenci es d'estrela, tan llunyan i senzill.


M'agrada quan calles perquè estàs com ausent.
Distant i dolorosa com si hagueres mort.
Una paraula aleshores, una sonrisa és prou.
I estic alegre, alegre de que no siga cert.







dilluns, 24 de gener del 2011

FILLS?

El divendres, abans de sopar, vaig ficar un moment la televisió, i vaig vore que feien "Hermano mayor". És un programaen el qual Pedro García Aguado, un ex jugador d´hàndbol, retirat per una lesió, ajuda a joves que tenen problemes de comportament, són violents, no estudien...
Pedro no és cap psicòleg, sinó que es basa en la seua pròpia experiència, ja que ell mateix va ser un jove amb aquest tipus de probelemes.
Havía vist algunes voltes el programa i m'agradavaprou, perquè veus l'evolució d'aquests adolescents desorientats, que per fi, comprenen que amb les seues actituts fan patir a les seue famílies i a ells mateixos.
Però, aquesta vegada, no vaig ser capaç de vore-lo sencer, de fet amb cinc minuts va ser prou.
Una jove d'uns 18 o 19 anys insultava d'una manera exagerada a la seua mare, mentre aquesta intentava dir-li, amb molt de respecte, que simplement s'arreglara l'habitació. Però, quan definitivament em vaig quedar sense paraules, va ser quan, davat la insistència de la mare, la filla no va dubtar en propinar-li una punyada en la panxa. Jo em feia creus, no comprenia de cap manera com una filla pot mostrar una actitud tan violenta amb la persona que li ha donat la vida.
Però, la cosa no va quedar ahí, sino que per la boca soltava "merevelles" com: " eres peor que una prostituta, porque por lo menos ella te escucha (...) lo que siento por tí, no es odio, es odio y asco"
Van ser unes imatges tan crues i xocants, que em vaig quedar paralitzada uns minuts, amb la respiració entretallada, i amb un nuc en el estòmag. Quan vaig reaccionar, vaig anar corrent a abraár a la meua mare.
Eixa nit no vaig sopar.

dissabte, 15 de gener del 2011

EL PODER DE LA MENT

A finals de Setembre vaig aprovar l'examen  teòric de ciclomotor, però no va ser fins ahir quan vaig aprovar el pràctic.
Quan vaig començar a anar a l'autoescola, no vaig pensar que traure'm el carnet suposaria un repte de superació personal. 

Els tests de circulació em pareixien realment fàcils, per això, quan vaig complir els dies reglamentaris, no ho vaig dubtar i vaig presentar-me. Una volta superat això, era l'hora de començar les pràctiques i familiaritzar-me amb el maneig del ciclomotor. La introducció d'un examen pràctic és relativament nova i va estar impulsada per l'elevat nombre de successos tràgics que ocorrien en els sectors de la població més joves. L' examen en qüestió consisteix en atravesar una estreta doble línea de poca amplaria més que la pròpia roda, sense eixir-se de les anomenades línies. A continuació hi ha que passar per uns cons fent eslàlom i sense eixir-se de unes franges delimitadores.
Jo, tota convençuda, i després de fer només una pràctica, vaig presentar-me a l'examen, i va ocorrer una cosa amb la qual no comptava: vaig suspendre. Això, encara que puga paréixer una tonteria, me va afectar prou, i la por es va instalar en la meua ment.
No tenia cap problema amb l'execució, però la meua inseguritat em va fer fallar dues voltes més. Havia arribat a tal punt de saturació, que vaig decidir deixar passar el temps. En aquest, he estat mentalitzant- me de que sóc capaç de fer-ho, i que una cosa tan insignificant no em podia superar. De fet i, sense voler, aquest tema ha influït molt a tota la meua família. Aleshores, el divendres tenia que ser el meu dia, mentre preparàven la pista, jo m' anava concentrant. Quan l'examinador va mirar els papers, me vaig posar decididament el casc en forma de mig ou, vaig respirar i vaig donar gas, i quasi sense adonar-me'n havia passat el circuit. Al tornar cap al lloc on m'esperava la meua mare i alguna gent de l' autoescola, els vaig veure riure, i es que, el casc me l'havia posat de l'inrevés, però això me va donar igual, havia aprovat per fi¡

dissabte, 8 de gener del 2011

SENSE FUMS




Hui, veient una espècie de documental, que tractava sobre el consumisme i les descomunals diferències de com es gaudeix del Nadal arreu al  món, en lloc de parar-me a reflexionar sobre aquest tema, m´ha cridat l´atenció, que en una imatge, eixia un home en un supermercat, fumant. Això, obviament, m´ha fet pensar en la nova llei antitabac que ha entrat en vigor fa pocs dies. És un tema que crea prou controvèrsies, però, personalment, crec que és un pas endavant, a favor de la salut pública.
Una de les coses que més ràbia em donava era entrar en un bar o restaurant i, a més de no poder respirar ni sopar tanquilament, en eixir del lloc pareixia que hagueres estat en les fogueres de Sant Antoni.
La mesura era necessària, però,en realitat, em fa gràcia, perquè, redueixen els espais on es pot fumar, però, alhora, incrementen els impostos del susdit producte; és tot un joc, en el que tenim que jugar si o si. Però, com ja he dit, el considere un avanç.
D´altra banda, es troben els fumadors, clar, molt ofesos i descontents amb la mesura. No comparteixc les seues opinions, però, com tots, tenen dret a queixar-se, perquè, uns prefereixen abusar de les drogues, uns altres portar una alimentació perjudicial i no menejar-se del sofà, i altres, fumar, i és que, cadascú és lliure d´escollir com matar-se.
Pareix que a les persones, el dit de: " escarmentar en cabeza ajena" no ens influeix, tot ho tenim que provar, però, el preu que hi ha que pagar, de vegades, és massa alt. No fa falta provar-ho tot.
Jo només espere que aquesta nova llei, reduisca el consum i impulse a la gent a voler viure una vida SANA I SENSE FUMS .