Avui he recordat eixe poema tan famós de Pablo Neruda, i he pensat que tal vegada traduït podia quedar bé. Normalment, els poemes, com totes les coses, solen quedar millor en versió original, però, com que aquestes paraules són tan boniques, tant se val l'idioma en el que estiguen escrites, continuen mantenint la intensa esència.

M'agrada quan calles perquè estàs cm ausent

i m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et toca.

Pareix que els ulls se t'agueren volat

i pareix que un bes et tancara la boca.

Com totes les coses estàn plenes de la meua alma

emergueixes de les coses, plena de la meua alma.

Papallona en parrup, et pareixes a la meua alma,

i et pareixes a la paraula melancolia.

M'agrada quan calles i estàs com distant.

I estàs com queixante, papallona en parrup.

I m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et arriba:

deixam que em calle amb el silenci teu.

Deixam que et parle també amb el teu silenci

clar com una llum, senzilla com un anell.

Ets com la nit, callada i constelada.

El teu silenci es d'estrela, tan llunyan i senzill.

M'agrada quan calles perquè estàs com ausent.

Distant i dolorosa com si hagueres mort.

Una paraula aleshores, una sonrisa és prou.

I estic alegre, alegre de que no siga cert.