TRAJECTE FINAL

  

  Ara ja ningú diria que han passat tantes coses... Fisioteràpia a València,  no massa contenta però matriculada. Medicina en Girona... molt més contenta, encara que no del tot convençuda. 14 de setembre, medicina a Reus. Menys d'una setmana de classe, examen, exposició, companys a la residència. 20 de setembre em donen medicina a Barcelona, a la universitat Pompeu Fabra juntament amb l'Autònoma. Dubtes, molts. Canvi radical cap a la ciutat comptal. Tot molt diferent; més gran; amb més oportunitats. Nova residència, aquesta menys familiar, però crec que millor. Quan encara m'estic adaptant em donen la universitat de Barcelona i fin i tot Huesca! Farta de tants canvis i molt contenta amb la gent que he conegut decideixo quedar-me on estic; que ja estic prou bé.

   Realment ha sigut un estiu intens, però ara ja no m'imagine en cap altre lloc. Tot açò m'està servint per a madurar, molt, moltíssim. Crec que no podria estar més satisfeta amb la elecció; he tingut molta sort.

PD: Quan em vam donar Girona vaig pensar en tú, Sebastià, perquè vas dir que era una ciutat encantadora, i tens tota la raó.

PD2: Però quan em van donar Barcelona i vaig veure els pamflets del Mercadona que ens vas ensenyar a classe, els que oferien treball per a estudiants, vaig saber que havia encertat amb el lloc! 

TRIA UNA DE LES QUATRE OPCIONS

    Hui serà un dia per a la posteritat: acabe de fer l'últim qüestionari de química del curs.    Jo no sé d'on haurà tret Vicent (un boníssim professor, d'altra banda) la meravellosa idea de fer-nos aquestes preguntes en acabar cada tema (i de vegades cada mig tema!), però la veritat que va ser un dia d'inspiració total.    La prova en si consisteix en deu preguntes amb quatres possibles respostes però només una correcta i un temps de una hora o hora i mitja, depén.        Aparentment, pot semblar prou fàcil tenint en compte el temps i que tens a la teua disposició llibres, apunts, Internet, etc. Doncs bé, el problema és que les preguntes estan formulades d'una manera especial, on els llibres, els apunts i l'internet no serveixen per a res i l'hora i mitja, quan te n'adones, s'ha convertit en 20 segons! Clar, amb aquestes condicions és normal que quan Vicent diga: "Ah! I per cert, ja teniu obert el qüestionari. Estarà fins al dilluns a les 11:55", tots ens mirem pensant: "Noooo!"    Ho he provat tot. Llançar-me i fer-ho sense haver estudiat al màxim el tema, quan ja somiava i tot amb els compostos, després de fer la migdiada, després de fer esport... tot! I la millor nota que he pogut traure ha sigut un 8 (una volta, la resta sets, sisos, cincs, quatres). El que és pitjor, és que sospite que algun dels meus companys tenen mètodes poc legals (les respostes) i mentre jo no aconseguisc res ells trauen deus. Pareix que ací o menges o et mengen.    En fi, després de totes les hores que m'he passat preparant i fent els ja famosos qüestionaris, tinc una cosa clara (bé, dues): que m'han servit per estar més preparada i que estic molt contenta que haja sigut l'últim.

BASAT EN FETS REALS

    El dimarts tenim l'últim examen d'història. El temari inclou la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i el franquisme, de manera que ara mateix tinc ballant en la ment desenes de dades, tractats, batalles,etc. 

    No mai havia estudiat amb tanta profunditat la història d'Espanya, és més, em solien atraure més els esdeveniments internacionals que els propis. També és cert que no mai m'havia plantejat seriosament la realitat fora dels llibres. La història conta el dia a dia, la vida de persones en un temps i lloc determinat; és molt més que dades, tractats i batalles. És el nostre passat, i en certa manera,condiciona el nostre futur.

   Com que , a banda del material escolar tradicional, també hi ha altres formes d'aprenentatge (i com que la saturació mental que tenia ja era prou elevada), he decidit afiançar els coneixements amb pel·lícules. És prou objectiu dir que els films espanyols només tractes dos temes: el sexe i la  guerra o postguerra (i, de vegades els dos junts). El primer no m'aportaria res per a la prova del dimarts, de manera que me'n quedava un. Quasi per atzar o gràcies a la facilitat de veure pel·lícules sense talls i de bona qualitat en una d'aquestes pàgines que els agrades tant als de la SGAE, ja n'he vist dues: La lengua de las mariposas i La voz dormida. Ambdues estan tractades des de la perspectiva dels "comunistes", "republicans", "rojos", mots molt empleat i quasi sempre (millor, sempre) amb una connotació negativa. La primera, tal vegada, mostre una cara menys cruel, amagada darrere de les relacions amoroses o l'amistat, però la segona no reprimeix cap escena que, recordem, han pogut ser reals. Això sí, les dos acaben de la mateixa manera: protagonista  o protagonistes afusellats a les ordres d'un cabdill que, per la gràcia de Déu, es disposava a crear una gran i lliure, una nova Espanya.

    "Una imatge val més que mil paraules", i que ho digues! Cinc mocadors he gastat! Crec que no es pot expressar l'empatia que he sentit. La impotència, el sofriment, la immensa ràbia de no poder fer res per canviar el que ha passat, perquè ha passat.

    I ara què? Cal negar-lo, evitar-lo, oblidar-lo? O potser seria millor enfrontar els nostres fantasmes del passat perquè no tornen a causar-nos malsons? De totes formes, per a algunes persones, la marca negra (o roja i gualda) d'aquells temps ja no s'esborrarà mai.

    El que m'ha quedat clar amb la visualització d'aquestes pel·lícules és que, quan em pregunten el dimarts per la repressió franquista o l'exili, estaré una miqueta més preparada per poder explicar-lo. Tractaré de no mostrar les meues tendències (encara que és impossible) per no entrar en polèmica, però quan entregue l'examen estaré orgullosa que quede una mostra escrita més d'aquella època en la qual l'estupidesa humana va arribar al màxim; on les persones es mataven per uns ideals. "Qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo".

MONZÓ-NITZA' T

     El xic camina prou apressa, no va enlloc, però li agrada aparentar que té moltes coses a fer. Quan veu la sabatilla blanca a terra els seus pensaments s'esfumen. Mira cap amunt i veu a la xica a la vora del terrat marró. Instintivament puja els 62 graons de l'escala sense saber molt bé què és el que es va a trobar o què és el que ha de fer. Sí, no hi ha dubte que la xica de la camisa blava té la intenció de suïcidar-se. El xic ja s'ha enfrontat a aquesta situació un parell de vegades, però ara dubta; vertaderament la cara de la xica és un misteri. Malgrat tot, s'acosta, a poc a poc, per a evitar que la xica finalitze el seu propòsit (encara que si ho fera tindria alguna cosa que contar a l'oficina). La mà d'ell està a punt de fregar la d'ella quan aquesta, violentament, s'aferra als cinc dits salvadors i a un cos estrany però indiscutiblement reconfortant.

   Tot seguit, ell la convida a un café amb llet, no li pareix correcte deixar-la d'eixa manera sense més. A més, li ve de gust el café i mantindre una estona més el sentiment de superheroi. Després de quatre frases i un parell de paraules amistoses, ella pareix que es relaxa i tracta de besar al xic, el qual fica la mà (la del anell) per a interferir aquell acte massa confiat per al seu gust. El xic decideix que ja n'hi ha prou i abandona el local reprenent el mateix ritme d'abans. La xica pensa uns segons i al que fa 6, ix per la porta i es penja de l'esquena d'ell. Una mica fart, accelera el pas amb la intenció de deixar-la atrás. Ho aconsegueix. Pensant en el que li acaba de ocórrer s'equivoca de carrer i s'endinsa en un que no coneix. A qui sí coneix és a la xica de la camisa blava, qui se li encara com si buscara baralla. No suporta més a aquella pesada llunàtica i l'empeny bruscament contra la tanca metàl·lica. Li diu totes les coses que li deuria haver dit des que va tractar de besar-lo, es gira i se'n va.

   La xica, trista, es queda parada uns segons, i al sisé, corre com no mai ho havia fet. Corre i corre fins que arriba a l'edifici del terrat marró. Es col·loca exactament en el lloc d'abans, es deslliga la sabatilla blanca i calcula quant tardarà a caure per a que el xic de la camiseta a taques se n'adone.

ODA A JOAN BROSSA

     Hui he recordat alguns dels poemes visuals i objecte de l'artista barceloní. Concretament de l'anomenat "pais". He pensat com seria una versió actual d'aquest poema de 1988.

ACÍ ESTÀ:

                               +

Ja veeu que no ha canviat molt la cosa...

Per cert, el títol l'he tret d'un altre dels seus genials poemes:

ULLS QUE NO VEUEN... COR QUE NO SENT?

    És prou curiós el que se't pot ocorrer llegint una d'aquestes lectures del llibre d'anglés. La de la pàgina 63 en concret tractava d'un tipus de restaurants que s'estan posant de moda als llocs més "cool" de tot el món. La qualitat del menjar o la varietat no entren en discussió, però sí allò que diriem les formalitats a l'hora de servir i menjar els plats: tot es fa a fosques. Diuen que "mengem pels ulls", que el 50% de l'èxit d'un plat es troba en la presència. Doncs bé, es tracta d'anular aquest sentit per potenciar els altres. 

    No és que jo siga una meravella en la cuina, ni que la practique molt, però he de reconeixer que m'agrada molt. Disfrute inventant noves combinacions, sabors i sorprenent (favorablement o no tatnt) a tot el que vulga. Barrejant la primera tècnica amb la, ja dita, bona voluntat, va sorgir la idea de preparar un sopar "sorpresa" als meus pares. 

   Una setmana abans ja tenia pensat el menú, serien quatre entrants no massa grans i un postre dolç i lleuger: ensalada grega, bunyols de pernil, fideus xinessos, quiche i dolços àrabs. Sí, és prou internacional. La veritat és que està fet a propòsit. Ja que em ficava a cuinar, portaria als meus pares per un viatge imaginari de sabors i olors amanit amb música pròpia de cada país que anaren "visitant".

   La preparació va començar a les 7:15 i a les 10:00 els vaig explicar en què consistiria. La meua sorpresa va ser en veure'ls vestits amb corbata, vestit, vaja, mudats! Malgrat això, els vaig traure els mocadors que cobririen els seus ulls i encara que al principi es van mostrar una mica reticents, van acabar acceptant. A mesura que els plats els anaven agradant (realment, res de compliments), es relaxaven (tirant alguna copa) i les notes creaven l'ambient propici, la seua opinió va canviar radicalment. No van parar de lloar-me i de dir que quantísim els havia agradat la experiència.

   La veritat és que tots vam gaudir molt. Coses com aquesta fan que el dia a dia siga una miqueta menys monòton i prou més divertit, encara que una inmensa pila de plats, ganivets, forquilles i recipients m'esperava sense cap intenció de moure's.

Com a cosa curiosa podem parlar de la distinta habilitat pera menjar sense poder utilitzar els ulls.

A la esquerra el de mon pare, a la dreta el de ma mare. Jo no dic res, però açò ací queda.

Dime-ho tú que jo no ho sé

A tot el món li agrada que li facen un compliment, que li diguen que què bon aspecte te, que quins ulls més bonics o que quina força de voluntat més envejable, encara que no sempre les lloances siguen certes. Bé, a tot el món? No, a tot el món no.

Fa aproximadament un parell d'hores que he tornat de jugat al tenis amb Cristina (sí, entre altres coses per a practicar el servici). Allà, al "sindical", de vesprada sol haver-hi poca gent i de la poca la majoria (per no dir tots) són xics. No és que jo em considere gran cosa físicament, simplement una més, però sempre que torne a casa me'n duc de regal unes quantes floretes. Sí bé és cert que alguns només deixen caure alguna parauleta o traten de dissimular preguntant què és allò del out, hi ha un xic que no es talla ni un pèl. Que si " quina morena més bonica", que si "quina xica més guapa", o fins i tot " és que em te enamorat, el cor i les entranyes" no sé què més... Unes altres persones s'hagueren girat i en quatre crits li hagueren llevat les ganes de tirar floretes per a sempre, però jo no. No m'ix. Escoltant aquestes coses no puc fer res més que somriure, què vols qu et diga, a mi em fa gràcia. No sé si perquè m'agrada despertar algun sentiment en els altres, perquè em puja l'autoestima o perquè em pareix tan ridícul i primitiu que  no puc fer altra cosa que riure. 
Jo supose que seran aquestes faldes de tenis, que les fan tan curtetes, que no deixen res a la imaginació. De fet jo crec que el que els anima és l'ambient: la roba les raquetes, etc, que els recorda a "determinades" jugadores de tenis i no a allò que realment estan veient. "Eixes" tenistes són les que apareixen en les primeres fulles de imatges si fiques al buscador "tenistes". A més, per si vols, apareixen també "tenistes hot", "tenistes ruses", "tenistes guapes", "tenistes belles", perquè tries. Fins a la pàgina nou no apareix una imatge de Arantxa Sánchez Vicario, jo no vull dir res...Però els homes tampoc no s'alliberen. La primera imatge ja recorda a una escultura d'un déu grec, i bona part de la primera pàgina ens mostra el tors nu del tenistes més imortants; bé i dels no tan importants però que no porten samarreta.
Com a conclusió i deixant a banda allò que es resalta dels esportistes, considere que hi ha que acceptar els compliments de bon gust, vinguen de qui vinguen, perquè si no deixarien de ser compliments per a ser ofenses i això... ja no m'agrada escoltar-lo tant.

MAGDALENA

Xicotet bollo fet de Festa major de Castelló farina, llet, ous, sucrei i oli de la Plana, on es commemoren que es cou al forn en un els origens de la ciutat, recordant el trasllat motlle de paper. Allargada,  des del turó de la Magdalena fins al litoral. redoneta, més o menys Malgrat que són feta, és un desdejuni o berenar les mateixes festes per a tots, comú i  segons l'edat baix i les condicions en les  el nom de que et trobes"muffin" , poden ser ben diferent. un piscolabis a qualsevol Pot ser un temps de no anar a l'escola hora en  i una excusa per a tirar eixos "meravellosos" Estats Units. La veritat és que artefactes que exploten quan la metxa s'acaba. no n'he menjat moltes. Pot ser com un cap de setmana intensiu en el que la Bé, sí, estan bones, però la meua manca de costum a comprar cervessa, els cubates i el lambrusco volen aquest tipus de menjar i deixar-se la veu en un concert, i el tindre una saludar-se efusivament, iaia que pixar en qualsevol cantó, cuina rosquilles, bunyols, pastissets, coques arribar a casa a les set o... però que no és aficionada a toquejar-se amb algú, les magdalenes, pareixen requisits fonamentals per a sentir-se part de la festa. ha fet que no siga més que això: Pot ser, simplement, un xicotet bollo fet de farina, llet,un temps de tranquilitat.  etc. L'altre dia Passejar pels carrers, notar l'ambient, vaig comentar que era curiòs escoltar les dolçaines, comprar uns xurros, etc.el dit eixe de "plorar com una magdalena".També està l'opció més tradicional, eixa que Es van riure, bóta de vi en mà, quan recorre tots els actes i els segueix com vaig preguntar si si d'aquesta manera el passat tornara de nou l'origen serien les gotetes de llet, encara que només fora per una setmana. que cauen Però també hi ha qui quan mulles la magdalena no nota res distint i que taquen tota la taula i, de vegades, arriben a la roba. Sens cap mena de dubte, afirmaven que sorgia de la comparació amb les llàgrimes de Maria Magdalena, perquè no sap que és festa pecadora indecent a la, clar que tampoc sap que Jesús va perdonar. Siga com siga, en que dia estem, sempre serà millor si fa fred o calor, "plorar com una magdalena" que tindre si te "llàgrimes de cocodril" ganes de beure...


                
 Recomanació: per a llegir-ho correctament i no tornar-se boig o interpretar el que no és, es deu llegir les paraules escrites en negre d'una banda i les escrites en roig d'altra. Podria haver-ho ficat al principi, però axí és més divertit.

Conté traces de llet i segurament soja

    No és que no tingue coses a fer. Serà el canvi d'horaris o eixe "meravellòs" soroll de coets, però quan he tret els ous (de gallines camperes) del seu envàs, m'he  fixat en els nombres que porten escrits. L'origen, ve explicat dins de la caixeta: primer dígit, manera de cria de les gallines, dos lletres següents, estat membre de producció, la resta de dígits, granja de producció. Ara només falta la llegenda on s'explique la correspondència entre un nombre i la manera de criar  una gallina. Ells veuran.

Ara que estem com en una mena "d'alarma" sobre si el que mengem és de qualitat o no, crec que és interessant aturar-nos a llegir les etiquetes dels productes. No és que s'espere trobar res conclusiu o definitori, però si certes coses gracioses. Tot el món sap que la llonganissa de pasqua porta hortalisses deshidratades, i que els cereals porten antiaglomerant i traces de fruits secs amb closca (és a dir, que et pots trobar perfectament la closca). 

    Home, les galetes "Chiquilin" són prou bones, però jo no les considerarie unes " galetes entranyables". 

    I com una cosa tan xicoteta com els xiclets pot tindre una llista d'indredients tan llarga? Normal que amb tot això un excés provoque efectes laxants...

    La salsa "cocktail", salsa rosa per als despistats ( l'aclaració la fica al pot), conté: oli vegetal, aigua, concentrat de tomàquet (tomàquet i àcid cítric), vinagre de vi, rovell d'ou, sucre, midó modificat de blat de moro, midó de blat de moro (aquest sense modificar), sal, mostassa (per saber els ingredients ja t'agafes el pot), aromes conservadors: sorbat potàssic i benzoat sòdic, acidulants: àcid làctic i àcid tartàric, antioxidants E-385. Però, el que no porta ( i ho posa en majúscules) son colorants. No senyor, porta de tot, però colorants no. El color rosa és natural  (crec que és l'únic aliment d'aquest color).

    Jo no sé quin és el concepte que tenen d'una "quantitat normal", però una llauna de 650 grams  (una d'aquestes grans) de tonyina, s'ha de consumir abans de tres dies quan ja l'has encetada, mentre que per a un paquet de rosquilletes (com màxim cinc) et donen fins a cinc dies! Clar, a rosquilleta per dia.

    L'etiqueta de les crispetes estan malament. " No deixe mai les crispetes més de cinc minuts al microones, podrin cremar-se". Mentida! Jo mai les he  deixades tant i sempre hi ha alguna que és crema, i unes altres que no es fan. I com que ja estem alterats ens saltem l'altra recomanació: " no fiqueu les crispetes que no s'han fet una altra volta al microones" Si mira! Jo les fique i si vull cinc minuts!

    No sé... això de llegir les etiquetes és prou divertit. El que no ho és tant és girar el paquet per vore la data de caducitat (mira que seria fàcil ficar-ho tot seguit, però no) i que el polset blanc taque tots els racons possibles dels pantalons. Maleïda farina.

DEPÈN DE TU

"Els arxius de cronometratge maia senyalen que el 2012 marca el tancament de diversos grans cicles del temps: un cicle del Calendari maia de 26.000 anys, un cicle de la Terra de 78.000 anys, un cicle de la Terra de 26.000 millons d'anys i els 255 millons d'Anys Galàctics. El tancament simultani d'aquests cicles en l'any 2012 és com un odòmetre ( dispositiu que indica la distancia recorreguda en un viratge de un vehicle) girant al voltant de la història sencera de la nostra galaxia i, tal vegada del cosmos sencer. És un moment en el que s'espera que la humanitat, el planeta Terra, la Galaxia Via Làctea i potser tota la creació donen un salt simultani en l'evolució."

" És tan arriscat creure-ho tot com no creure res" ( Denis Diderot)

El primer paràgraf no el tinc molt clar, el segon... com que m'és més fiable. Hi ha tota una tesi que defensa que al 2012 es termina el món, però n'hi ha una altra que només diu que es van a succeir uns canvis prou importants (suportada amb insistència per la meua tia). Front a la primera, no hi ha res a fer, així que no cal preocupar-se. Daltra banda "assumirem els riscos. El que sempre ha sigut, no sempre serà, necessariament, per a sempre" ( Roberto Goizueta). 

Deixant a un costat les tesis i les cites, només cal donar un cop d'ull al món per a comprendre que ens trobem en una situació tensa, conflictiva, estem situats en l'extrem del precipici, on tenim dos opcions: donar un pas endavant i rodar muntanya avall o fer un pas cap a darrere i salvar-nos del perill. O no fer res i mantenir-nos en la mateixa situació. Bé, tres opcions aleshores. Jo no sé quin va a ser el resultat, tal vegada ningú ho sàpiga, o sí, i volen deixar-nos especular una miqueta per a gaudir de la nostra suposada autoafirmació o ignorància. Però el que sí que puc afirmar és que conec uns quants casos de parelles que portaven molts anys de relació i d'un dia per a l'altre s'han terminat. Que si " ja no et vull" que si "eres una fresca per ballar amb no sé qui" que si " així no anem a cap lloc, és millor que quedem com amics"... Els xics van ser els que van deixar aquestes relacions i als pocs dies una de les xiques va trobar treball d'infermera per a un any, l'altra va terminar el màster i es va anar a Malta i la tercera està a punt de grabar un disc. Coincidències. Interpretacions. Potser, però ací estàn.
La veritat és que sóc una de les persones que no pot negar aquesta afirmació de canvi. 2012, any en el que terminem segon de batxiller, notes, estiu estrany, universitat, gent, estudis, vida nova?  "Com que encara no podem controlar les coses que ens van a ocorrer, però si la manera d'afrontar-les, fes-ho sempre amb un  somriure" (Laura Gómez García) 

EL LLIBRE DEL MUNTANYER

És cert que l'analogia del camí i la vida no és nova però això no vol dir que no siga certa, i molt.

Moltes vegades he fet marxes per la muntanya, més o menys llargues, però no mai havien sigut "competitives". Aquesta volta ha sigut diferent. La meua tia, fent publicitat de Borriol, ens va informar i animar a participar en la XIV marxa a peu del citat poble. Mon pare, gens convençut, va haver de rendir-se front la meua insistència: ens vam apuntar. I hui a les 7:25 ja estàvem amb els dorsals preparats per començar la cursa de 25 quilòmetres.

Primers metres. Aprofitem per a còrrer suaument ara que estem frescs. Ens aturem quan arriba la pujada. Tractem de mantindre un ritme que no oscil·la massa. Arribem al primer control on l'aigua, ja prou necessària, ens refresca la gola però no les idees. Dubtem. Mon pare creu que no va a aguantar la carrera llarga i ens desviem pel camí de 15 kilòmetres. Ens titllen el nombre del dorsal: pareix que ja no hi som a la cursa "competitiva". Continuem, sens dubte, pel tram més bonic del recorregut: al fons el mar, i ací, més prop, el margalló, el romer i eixe arbust amb punxetes. Mon pare es torça el turmell. Mala sort. Hem de continuar perque no hi ha cap altra solució. Pas darrere d'un altre, arribem. 15 quilòmetres en 2 hores i mitja.

Malgrat que puga semblar que ha sigut un fracàs, no puc estar més en desacord. Hem respirat aire pur, hem fet esport, hem tingut un tracte excepcional per part de l'organització, hem gaudit del paisatge, hem compartit temps junts, hem rigut... Vaja, que no se m'ocorre millor manera de passar un diumenge. Jo, per la meua part estic segura que repetiré, mon pare, ja no n'estic tan segura.

LLEGENDA DE METÀFORES:

Cal tenir en compte que no hi ha una única interpretació, però en aquest cas crec que aquestes igualtats són les més acertades.

Primer tram de la cursa amb energia = La joventut, les ganes de mengar-se el món.

La pujada = El començament de la maduresa.

L'aigua = La família, els amics, les relacions personals.

El desviament i el nou camí = La presa de decisions ( tindre un fill)

El torçament = La malaltia

La darrera frase = El record de tota una vida

És cert que l'analogia del camí i la vida no és nova però això no vol dir que no siga certa, i molt.

El recorregut, la muntanya serà la que serà, de tu depen com l'afrontes.

VERGONYA DE SENTIR VERGONYA

Potser hauria d'escriure més al bloc, però amb coses com aquestes, no cal dir res més.

Comença per "a" i termina per "mor"

     Avui, era un d'aquests dies en els que hi ha tantes coses a fer, que el teu cap no para. La xica, seriosa però amb una mirada múrria, està, ara, a la sala d'espera del dentista. La veritat és que odia anar al metge, i això que és una magnífica estudiant de segon any de medicina. El temps passa i decideix agafar una revista. És una d'aquestes que parlen de tot una mica. Va passant els fulls i llig: Realment et conéixes? Comprova-ho! . Era un dels típics i impronunciables tests. No era massa amiga d'ells des que va trovar un que pretenia endevinar com eres per la teua roba interior, i, a més, era obvi que es coneixia, era ella mateixa!. De totes formes, com que encara tardarien molt, el comença a fer. Quin és el teu color preferit? Bé, aquesta és fàcil, el lila. Quin animal series? Mmmm...  a vore... segurament un llop. Quin dels següents adjectius et descriu millor?  Somniadora, ambiciosa, constant o independent? Puuuffff!!!! No sé, crec que tinc els peus prou a terra, sóc realista. Sí, m'agrada marcar-me objectius i portar-los a terme, però, moltes vegades, no sé cap a on tirar, esquerra, dreta... bé, sempre esquerra, però... no sé realment el que vull a la vida. Ahh! no sé si sóc excesivament independent o tot el contrari! Si estigueren els pares...  Si la teua parella... Tanca amb un sonorós "plaf" la revista i deixar de llegir. No mai havia tingut parella, i això no seria un problema si almenys haguera estat enamorada, però tampoc. La merda aquesta del tesssttt ja m'esta tocant els... primer m'ajuda a adonar-me de que no sé qui sóc ni qué vull i després em trau el tema amorós... No és que estiguera desesperada, però sempre s'havia preguntat per què mai havia sentit allò del que tot el món, fins i tot els lletjos, parlaven. Sí, l'havien tocat per puestos que ni ella mateixa savia que existien, però eixa sensació és distinta, comença per "o", i termina per "rgasme". Els ultims mesos li havia estat donant voltes. No donava detalls de les seues costums ni pensaments, tenia canvis molt bruscos, podia ser la persona més meravellosa, simpàtica i graciosa del món, i al segon, ignorar-te com si no fóres res. Volia que algú la coneguera realment, que li fera riure, que li ajudara en els moments durs... volia enamorar-se. Però, alhora tenia por, molta por, por de que si es mostrara tal i com era, ningú l'acceptara. Mostrar-se sense la seua armadura? Tota indefensa? Diana dels dards d'algú que només vol diversió? Si aquest era el preu pel qual ( tal vegada) es podria enamorar, no sabia si estava disposta.

     Diuen que amb els anys es madura, i es sap quin camí escollir, però, la xica, avui en feia 20 i tenia uns quants dubtes. 

     Trenca el fil dels seus pensaments i passa a escoltar el musical, " i com pots alçar-te amb algú al que no ames?"