Dime-ho tú que jo no ho sé

A tot el món li agrada que li facen un compliment, que li diguen que què bon aspecte te, que quins ulls més bonics o que quina força de voluntat més envejable, encara que no sempre les lloances siguen certes. Bé, a tot el món? No, a tot el món no.

Fa aproximadament un parell d'hores que he tornat de jugat al tenis amb Cristina (sí, entre altres coses per a practicar el servici). Allà, al "sindical", de vesprada sol haver-hi poca gent i de la poca la majoria (per no dir tots) són xics. No és que jo em considere gran cosa físicament, simplement una més, però sempre que torne a casa me'n duc de regal unes quantes floretes. Sí bé és cert que alguns només deixen caure alguna parauleta o traten de dissimular preguntant què és allò del out, hi ha un xic que no es talla ni un pèl. Que si " quina morena més bonica", que si "quina xica més guapa", o fins i tot " és que em te enamorat, el cor i les entranyes" no sé què més... Unes altres persones s'hagueren girat i en quatre crits li hagueren llevat les ganes de tirar floretes per a sempre, però jo no. No m'ix. Escoltant aquestes coses no puc fer res més que somriure, què vols qu et diga, a mi em fa gràcia. No sé si perquè m'agrada despertar algun sentiment en els altres, perquè em puja l'autoestima o perquè em pareix tan ridícul i primitiu que  no puc fer altra cosa que riure. 
Jo supose que seran aquestes faldes de tenis, que les fan tan curtetes, que no deixen res a la imaginació. De fet jo crec que el que els anima és l'ambient: la roba les raquetes, etc, que els recorda a "determinades" jugadores de tenis i no a allò que realment estan veient. "Eixes" tenistes són les que apareixen en les primeres fulles de imatges si fiques al buscador "tenistes". A més, per si vols, apareixen també "tenistes hot", "tenistes ruses", "tenistes guapes", "tenistes belles", perquè tries. Fins a la pàgina nou no apareix una imatge de Arantxa Sánchez Vicario, jo no vull dir res...Però els homes tampoc no s'alliberen. La primera imatge ja recorda a una escultura d'un déu grec, i bona part de la primera pàgina ens mostra el tors nu del tenistes més imortants; bé i dels no tan importants però que no porten samarreta.
Com a conclusió i deixant a banda allò que es resalta dels esportistes, considere que hi ha que acceptar els compliments de bon gust, vinguen de qui vinguen, perquè si no deixarien de ser compliments per a ser ofenses i això... ja no m'agrada escoltar-lo tant.