POLS DE FADES MÀGIQUES

Feia tres mesos que Naïm, assegut a terra i amb una gorra com a únic acompanyament, demanava de la caritat de la gent per a subsistir. 

La seua història, encara que puga paréixer poc comuna, no ho és tant. 

La bogeria típica dels 18 anys, el va descentrar massa. Els coquetejos amb les drogues és van anar fent més freqüents, i la confiança dels seus pares, cada volta era més feble. La situació es va desbordar quan la seua mare, qui amb més intensitat lluitava per ell, va morir en un desgraciat accident de tràfec. A causa d'açò, el seu vici es va fer més intens, i la relació amb el seu pare es va refredar tant que va  arribar a ser quasi inexistent. Ara, amb 30 anys, feia tres mesos que demanava al carrer.

-Hui, pot ser un bon dia, és dissabte, hi ha prou gent pel carrer, i fa dos anys que no taste l'heroïna- pensava Naïm mentre s'acomodava al racó de sempre. Ho havia intentat tot, cambrer, escombriaire, inclús allò dels estudis, però en aquest cas la seua falta de constància, disciplina i autoestima, no ho havien fet possible, i en la resta d'opcions, la sort no l' havia acompanyat.

Mentre intentava recordar quan havia sigut l' última volta que una dona l'havia mirat, es va adonar que una xiqueta, d'uns 7 anys, el mirava fixament.

- No era açò al que jo em referia- va murmurar amb mig somriure.

- Hola, em dic Helena, que fas ací assegut? Estàs esperant a algú que tarda a arribar?- va dir de sobte la xiqueta.

- No exactament, en realitat no espere a ningú.

- Aleshores, ja ho sé, tenies calor i has parat a descansar, per això t'has llevat la gorra, a que sí?

- És cert que fa molta calor, però, no és això.

- Doncs, si no és això, explica'm, que fas ací?- va exigir Helena alhora que s'asseia al seu costat.

L'home una miqueta incòmode perquè invaïssin el seu espai vital, va tractar de dir-li quina era la seua situació, sense massa detalls, ja que, en realitat, no volia recordar-los més.

-Ala! Quina història més bonica!- va dir la xiqueta,quan va acabar amb el relat,amb els ulls fixos mirant al front.

 -Crec que no has comprés res de res- sospirà Naïm un tant desesperat.

 -No, ho he comprés tot, però, quan no m'agraden les coses que escolte, m'invente històries fantàstiques, plenes de fades i papallones.

- Ah! ja veig - va assentir el jove, incrèdul per les paraules de la xiqueta.

 -Ei! - va cridar de sobte Helena - a mi també m'han picat els mosquits, mira la marca! Però les teues si que són grans, no? Deuen ser mosquits africans.

-Sí, africans o jamaicans o jo que sé! - va dir en un tó irònic - però el verí que t'injecten és letal,  t' ho assegure, has de tindre molta cura amb aquests mosquits- va aconsellar-li, ara, en un matís més seriós. 

 La xiqueta va començar a menejar les cames d'un costat cap a l'altre. Finalment es va alçar.

- Vine- va dir oferint-li la ma- a casa et pots donar una dutxa i menjar alguna cosa.

- No, no xiqueta, això seria massa, seria aprofitar-se d'un desconegut.- va negar mentre imaginaba un entrepà de pernil.

- Un desconegut? Tu per a mi ja ets un amic! Has sigut una de les poques persones que m'han parlat després d'haver vist la bossa de sèrum que porte. 

Naïm l'havia vist, però, no havia sigut una cosa que cridara la seua atenció, i més, un motiu per a no parlar amb la xiqueta.

-Una bossa, constantment amb tu, la qual necessites per a viure, de la qual depens.- susurrava Naïm, adonant-se del que allò significava.

Aleshores, es va alçar, i, agafant-se de la ma d'Helena, van anar a sa casa.

Al arribar, Naïm, una mica incòmode, va fer un cop d'ull per a assegurar-se de que no hi havia ningú més.

- Tranquil, la meua mare encara tardarà en arribar- va dir amb veu entretallada mentre, pujada a una cadira, baixaba l'oli de l'armari.

L'home, realment fascinat per l'energia de la xiqueta, es va quedar mirant-la una estona. Després, va girar el cap un segon i va descobrir una portada que li era molt familiar. Acostant-se, va poder llegir " La volta al món en 80 dies". Molts records van invaïr la seua ment. Eixe llibre era el seu preferit, l'havia llegit en tantes ocasions que, quasi se'l savia de memòria. A més, va ser la seua inspiració per a escriure un xicotet relat als 19 anys "Pols de fades màgiques". No estava orgullós d'aquesta producció, però, tal vegada, aquell llibre, era una senyal. Podria tornar a escriure?

- Helena- va dir Naïm parat en front d'ella- d'on traus les forces per a enfrontar-te a la vida d'aquesta manera?

-Sempre m'han dit que sóc única, i, seria una barbaritat deixar que un exemplar únic s'extinguira, no?

Naïm, bocabadat va seguir les ordres de que s'acostara a la taula. Tots dos, asseguts, compartien alhora un entrepa de pernil i mirades mudes plenes de significat.

Naïm, agafant aire i mirant fixament a la xiqueta, va dir:

- Podré escriure.