NO ET RENDEIXES

És curiós, però acabe de recordar un altre poema, genial, de Mario Benedetti, que recomane a tot el món, quan estiga una miqueta baix de moral, trist, o simplement vullga disfrutar de la qüalitat d'un poema que et plena d'energia i dibuixa un somriure en la teua cara.

No et rendeixes, encara estàs a temps

d'assolir i començar de nou,

acceptar les teues ombres,

enterrar els teus pors,

lliberar el llast,

 reprendre el vol,

 no et rendeixes que la vida és això,

 continuar el viatge,

 perseguir els teus somnis,

 destravar el temps

córrer les runes,

i destapar el cel.

No et rendeixes, per favor, no cedeixes,

encara que el fred queme,

encara que la por mossegue,

encara que el sol s'amague,

i calle el vent,

encara hi ha foc en la teua mirada

encara hi ha vida en els teus somnis.

Perquè la vida és teua i teu també el desig,

perquè ho has volgut i perque jo et vull

perquè existeix el vi i l'amor, és cert,

perquè no hi ha ferides que el temps no cure.

Obrir les portes,

llevar els forrellats,

abandonar les muralles que et van protegir,

viure la vida i acceptar el repte,

recuperar el somriure,

assajar un cant,

baixar la guàrdia i estendre les mans,

desplegar les ales

i tornar a intetntar,

celebrar la vida i reprendre els cels.

No et rendeixes, per favor no cedeixes,

encara que el fred queme,

encara que la por mossegue,

encara que el sol es pose i calle el vent,

encara hi ha foc en la teua alma,

encara hi ha vida en els teus somnis,

perquè cada dia és un començament nou,

perquè aquesta és la hora i el millor moment,

perquè no estàs sol, perquè jo et vull.

(He de reconéixer, que l'accent argentí li dóna un toc prou especial.)

Avui he recordat eixe poema tan famós de Pablo Neruda, i he pensat que tal vegada traduït podia quedar bé. Normalment, els poemes, com totes les coses, solen quedar millor en versió original, però, com que aquestes paraules són tan boniques, tant se val l'idioma en el que estiguen escrites, continuen mantenint la intensa esència.

M'agrada quan calles perquè estàs cm ausent

i m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et toca.

Pareix que els ulls se t'agueren volat

i pareix que un bes et tancara la boca.

Com totes les coses estàn plenes de la meua alma

emergueixes de les coses, plena de la meua alma.

Papallona en parrup, et pareixes a la meua alma,

i et pareixes a la paraula melancolia.

M'agrada quan calles i estàs com distant.

I estàs com queixante, papallona en parrup.

I m'escoltes desde lluny, i la meua veu no et arriba:

deixam que em calle amb el silenci teu.

Deixam que et parle també amb el teu silenci

clar com una llum, senzilla com un anell.

Ets com la nit, callada i constelada.

El teu silenci es d'estrela, tan llunyan i senzill.

M'agrada quan calles perquè estàs com ausent.

Distant i dolorosa com si hagueres mort.

Una paraula aleshores, una sonrisa és prou.

I estic alegre, alegre de que no siga cert.

FILLS?

El divendres, abans de sopar, vaig ficar un moment la televisió, i vaig vore que feien "Hermano mayor". És un programaen el qual Pedro García Aguado, un ex jugador d´hàndbol, retirat per una lesió, ajuda a joves que tenen problemes de comportament, són violents, no estudien...

Pedro no és cap psicòleg, sinó que es basa en la seua pròpia experiència, ja que ell mateix va ser un jove amb aquest tipus de probelemes.

Havía vist algunes voltes el programa i m'agradavaprou, perquè veus l'evolució d'aquests adolescents desorientats, que per fi, comprenen que amb les seues actituts fan patir a les seue famílies i a ells mateixos.

Però, aquesta vegada, no vaig ser capaç de vore-lo sencer, de fet amb cinc minuts va ser prou.

Una jove d'uns 18 o 19 anys insultava d'una manera exagerada a la seua mare, mentre aquesta intentava dir-li, amb molt de respecte, que simplement s'arreglara l'habitació. Però, quan definitivament em vaig quedar sense paraules, va ser quan, davat la insistència de la mare, la filla no va dubtar en propinar-li una punyada en la panxa. Jo em feia creus, no comprenia de cap manera com una filla pot mostrar una actitud tan violenta amb la persona que li ha donat la vida.

Però, la cosa no va quedar ahí, sino que per la boca soltava "merevelles" com: " eres peor que una prostituta, porque por lo menos ella te escucha (...) lo que siento por tí, no es odio, es odio y asco"

Van ser unes imatges tan crues i xocants, que em vaig quedar paralitzada uns minuts, amb la respiració entretallada, i amb un nuc en el estòmag. Quan vaig reaccionar, vaig anar corrent a abraár a la meua mare.

Eixa nit no vaig sopar.

EL PODER DE LA MENT

A finals de Setembre vaig aprovar l'examen  teòric de ciclomotor, però no va ser fins ahir quan vaig aprovar el pràctic.

Quan vaig començar a anar a l'autoescola, no vaig pensar que traure'm el carnet suposaria un repte de superació personal. 

Els tests de circulació em pareixien realment fàcils, per això, quan vaig complir els dies reglamentaris, no ho vaig dubtar i vaig presentar-me. Una volta superat això, era l'hora de començar les pràctiques i familiaritzar-me amb el maneig del ciclomotor. La introducció d'un examen pràctic és relativament nova i va estar impulsada per l'elevat nombre de successos tràgics que ocorrien en els sectors de la població més joves. L' examen en qüestió consisteix en atravesar una estreta doble línea de poca amplaria més que la pròpia roda, sense eixir-se de les anomenades línies. A continuació hi ha que passar per uns cons fent eslàlom i sense eixir-se de unes franges delimitadores.

Jo, tota convençuda, i després de fer només una pràctica, vaig presentar-me a l'examen, i va ocorrer una cosa amb la qual no comptava: vaig suspendre. Això, encara que puga paréixer una tonteria, me va afectar prou, i la por es va instalar en la meua ment.

No tenia cap problema amb l'execució, però la meua inseguritat em va fer fallar dues voltes més. Havia arribat a tal punt de saturació, que vaig decidir deixar passar el temps. En aquest, he estat mentalitzant- me de que sóc capaç de fer-ho, i que una cosa tan insignificant no em podia superar. De fet i, sense voler, aquest tema ha influït molt a tota la meua família. Aleshores, el divendres tenia que ser el meu dia, mentre preparàven la pista, jo m' anava concentrant. Quan l'examinador va mirar els papers, me vaig posar decididament el casc en forma de mig ou, vaig respirar i vaig donar gas, i quasi sense adonar-me'n havia passat el circuit. Al tornar cap al lloc on m'esperava la meua mare i alguna gent de l' autoescola, els vaig veure riure, i es que, el casc me l'havia posat de l'inrevés, però això me va donar igual, havia aprovat per fi¡

SENSE FUMS

Hui, veient una espècie de documental, que tractava sobre el consumisme i les descomunals diferències de com es gaudeix del Nadal arreu al  món, en lloc de parar-me a reflexionar sobre aquest tema, m´ha cridat l´atenció, que en una imatge, eixia un home en un supermercat, fumant. Això, obviament, m´ha fet pensar en la nova llei antitabac que ha entrat en vigor fa pocs dies. És un tema que crea prou controvèrsies, però, personalment, crec que és un pas endavant, a favor de la salut pública.
Una de les coses que més ràbia em donava era entrar en un bar o restaurant i, a més de no poder respirar ni sopar tanquilament, en eixir del lloc pareixia que hagueres estat en les fogueres de Sant Antoni.
La mesura era necessària, però,en realitat, em fa gràcia, perquè, redueixen els espais on es pot fumar, però, alhora, incrementen els impostos del susdit producte; és tot un joc, en el que tenim que jugar si o si. Però, com ja he dit, el considere un avanç.
D´altra banda, es troben els fumadors, clar, molt ofesos i descontents amb la mesura. No comparteixc les seues opinions, però, com tots, tenen dret a queixar-se, perquè, uns prefereixen abusar de les drogues, uns altres portar una alimentació perjudicial i no menejar-se del sofà, i altres, fumar, i és que, cadascú és lliure d´escollir com matar-se.
Pareix que a les persones, el dit de: " escarmentar en cabeza ajena" no ens influeix, tot ho tenim que provar, però, el preu que hi ha que pagar, de vegades, és massa alt. No fa falta provar-ho tot.
Jo només espere que aquesta nova llei, reduisca el consum i impulse a la gent a voler viure una vida SANA I SENSE FUMS .

"Fusà" a la festa

T´agraden els bous?

Com no t´ha d´agradar la festa espanyola per excel·lència, l´art del toreig, l´emoció i el risc d´una correguda, l´ambient de la plaça plena, les banderilles, l´ estoc, la sang esvarant per la pell, l´angoixa, la humiliació, la tortura, la impotència, la mort.
Si aquesta és la nostra bandera, el nostre senyal d´identitat, el nostre símbol... que trist ser tan primitiu i disfrutar amb "l´espectacle" de la mort d´un ésser viu.
Hi ha moltes maneres de distraure a la gent fent festa: amb la pràctica de competicions esportives, amb agrupacions de ball i cant, etc, i no crec que a qualsevol d´aquests els agafe cap bou i siguen el centre dels comentaris llastimosos de la gent.Tot i això, ja sé que és una pràctica tradicional molt arrelada a la nostra cultura, com poden ser unes altres barbaritats que es cometen en tot el món i que, personalment, no puc entendre de cap manera.
Així, per exemple, a les illes Feroe, una regió autònoma de Dinamarca, cada any els anomenats "mossos" tinyen la mar amb la sang dels dofins calderons que maten per demostrar la seua virilitat.O les 300.000 foques assassinades a Canadà cada any, per elaborar els tan calents i insubstituïbles abrics de pell, tenint en compte el desenvolupament dels teixits sintètics de hui en dia.
Bé, malgrat això i tornant al tema taurí, l´antiguitat d´aquestes excessives pràctiques, no ha de ser el motiu que les impulse a perdurar en el temps, sinó la mostra definitiva que les persones som molt més que això, i els animals també, perquè... a tu, t´agraden els bous, no? Aleshores, protegix-los.

Veritablement fals

L´home la va empotrar bruscament contra la paret, i li va tapar la roja boca amb la mà, la qual al cap d´uns moments estaria plena de sang...

 Luna es va incorporar suorosa, amb eixa angúnia que l´asfixiava per aquest somni.

No es podia explicar que aquell pare tan carinyós, que li havia donat tantes coses, i al que volia tant, fóra el protagonista d´aquell aterrador succés.

En baixar l´escala sa mare li va comentar que estava pàl·lida i que la seua mirada estava com perduda.

 - M´ha tornat a passar, he tingut eixe maleït somni tan horrible; no sé perquè la meua ment torna una vegada i altra a aquestes imatges tan macabres.

En eixe moment, Ramon, el pare, baixava per l´escala, però es va quedar petrificat al escoltar:

  

 -No puc evitar somiar-lo.

-Filla, el teu pare no és cap assassí.

 Ramon va pujar ràpidament al dormitori, i es va tancar al bany, i allí assegut al sòl, va començar a recordar...

 Va ser un divendres, quan ja no ho va suportar més.Carme, parlava carinyosament amb el veí, amb aquells ulls profunds, aquella boca sensual, que feia temps l´havien atrapat a ell fins al punt de no poder pensar en ningú més. Ell, ple de zels, va esperar ansiós a què terminaren de parlar i com posseït per una força sobrehumana li va dir:

 -O ets totalment meua, o no ets de ningú...

 Quan es va adonar, estava tot tirat a terra, xopat per les seues pròpies llàgrimes.

 Tenia varies opcions.No fer cas, i continuar amb la seua vida actual, confessar que estava penedit i entregar-se a la policia, o matar-les a les dos i començar una nova vida.

 Aquesta, només és una xicoteta història fruit de la meua imaginació, però no haguera sigut possible sense l´ajuda de molts homes que, quasi a diari, porten aquest relat a la realitat.

Tal vegada no siga un tema per tractar amb ironia, però és la única manera que se m´ocorreix per no caure en la desesperació.

 La capacitat de l´home per a l´adaptació ens porta a que, quan escoltem paraules com: " avui, un home de cinquanta-quatre anys ha apunyalat tretze voltes a la seua dona" continuem menjant com si la cosa no fóra amb nosaltres.

 En aquest món hi ha moltísimes coses que canviar, i fins que sàpiga com arreglar-les, començaré per no deixar que cap home m´alce la veu ni una miqueta.