POLS DE FADES MÀGIQUES

Feia tres mesos que Naïm, assegut a terra i amb una gorra com a únic acompanyament, demanava de la caritat de la gent per a subsistir. 

La seua història, encara que puga paréixer poc comuna, no ho és tant. 

La bogeria típica dels 18 anys, el va descentrar massa. Els coquetejos amb les drogues és van anar fent més freqüents, i la confiança dels seus pares, cada volta era més feble. La situació es va desbordar quan la seua mare, qui amb més intensitat lluitava per ell, va morir en un desgraciat accident de tràfec. A causa d'açò, el seu vici es va fer més intens, i la relació amb el seu pare es va refredar tant que va  arribar a ser quasi inexistent. Ara, amb 30 anys, feia tres mesos que demanava al carrer.

-Hui, pot ser un bon dia, és dissabte, hi ha prou gent pel carrer, i fa dos anys que no taste l'heroïna- pensava Naïm mentre s'acomodava al racó de sempre. Ho havia intentat tot, cambrer, escombriaire, inclús allò dels estudis, però en aquest cas la seua falta de constància, disciplina i autoestima, no ho havien fet possible, i en la resta d'opcions, la sort no l' havia acompanyat.

Mentre intentava recordar quan havia sigut l' última volta que una dona l'havia mirat, es va adonar que una xiqueta, d'uns 7 anys, el mirava fixament.

- No era açò al que jo em referia- va murmurar amb mig somriure.

- Hola, em dic Helena, que fas ací assegut? Estàs esperant a algú que tarda a arribar?- va dir de sobte la xiqueta.

- No exactament, en realitat no espere a ningú.

- Aleshores, ja ho sé, tenies calor i has parat a descansar, per això t'has llevat la gorra, a que sí?

- És cert que fa molta calor, però, no és això.

- Doncs, si no és això, explica'm, que fas ací?- va exigir Helena alhora que s'asseia al seu costat.

L'home una miqueta incòmode perquè invaïssin el seu espai vital, va tractar de dir-li quina era la seua situació, sense massa detalls, ja que, en realitat, no volia recordar-los més.

-Ala! Quina història més bonica!- va dir la xiqueta,quan va acabar amb el relat,amb els ulls fixos mirant al front.

 -Crec que no has comprés res de res- sospirà Naïm un tant desesperat.

 -No, ho he comprés tot, però, quan no m'agraden les coses que escolte, m'invente històries fantàstiques, plenes de fades i papallones.

- Ah! ja veig - va assentir el jove, incrèdul per les paraules de la xiqueta.

 -Ei! - va cridar de sobte Helena - a mi també m'han picat els mosquits, mira la marca! Però les teues si que són grans, no? Deuen ser mosquits africans.

-Sí, africans o jamaicans o jo que sé! - va dir en un tó irònic - però el verí que t'injecten és letal,  t' ho assegure, has de tindre molta cura amb aquests mosquits- va aconsellar-li, ara, en un matís més seriós. 

 La xiqueta va començar a menejar les cames d'un costat cap a l'altre. Finalment es va alçar.

- Vine- va dir oferint-li la ma- a casa et pots donar una dutxa i menjar alguna cosa.

- No, no xiqueta, això seria massa, seria aprofitar-se d'un desconegut.- va negar mentre imaginaba un entrepà de pernil.

- Un desconegut? Tu per a mi ja ets un amic! Has sigut una de les poques persones que m'han parlat després d'haver vist la bossa de sèrum que porte. 

Naïm l'havia vist, però, no havia sigut una cosa que cridara la seua atenció, i més, un motiu per a no parlar amb la xiqueta.

-Una bossa, constantment amb tu, la qual necessites per a viure, de la qual depens.- susurrava Naïm, adonant-se del que allò significava.

Aleshores, es va alçar, i, agafant-se de la ma d'Helena, van anar a sa casa.

Al arribar, Naïm, una mica incòmode, va fer un cop d'ull per a assegurar-se de que no hi havia ningú més.

- Tranquil, la meua mare encara tardarà en arribar- va dir amb veu entretallada mentre, pujada a una cadira, baixaba l'oli de l'armari.

L'home, realment fascinat per l'energia de la xiqueta, es va quedar mirant-la una estona. Després, va girar el cap un segon i va descobrir una portada que li era molt familiar. Acostant-se, va poder llegir " La volta al món en 80 dies". Molts records van invaïr la seua ment. Eixe llibre era el seu preferit, l'havia llegit en tantes ocasions que, quasi se'l savia de memòria. A més, va ser la seua inspiració per a escriure un xicotet relat als 19 anys "Pols de fades màgiques". No estava orgullós d'aquesta producció, però, tal vegada, aquell llibre, era una senyal. Podria tornar a escriure?

- Helena- va dir Naïm parat en front d'ella- d'on traus les forces per a enfrontar-te a la vida d'aquesta manera?

-Sempre m'han dit que sóc única, i, seria una barbaritat deixar que un exemplar únic s'extinguira, no?

Naïm, bocabadat va seguir les ordres de que s'acostara a la taula. Tots dos, asseguts, compartien alhora un entrepa de pernil i mirades mudes plenes de significat.

Naïm, agafant aire i mirant fixament a la xiqueta, va dir:

- Podré escriure.

ANIMALADES

Podria parlar sobre molts temes: insistir en la precària situació de la política, comentar l'embaràs de Carla Bruni, o fins i tot vitorejar el quasi segur trionf del Barça en el partit d'aquesta nit, però opte per contar una experiència pròpia, en la que ningú pot manipular la informació, a banda de jo mateixa, cosa que no vaig a fer.

Potser la gent que no tinga o haja tingut relació amb els animals, no comprenga molt bé la càrrega axiològica que té aquesta història per a mi, però us anime a llegir-la esperant que algú la trobe, com a mínim, bonica.

Tot va començar fa uns 8 anys, quan, com molts xiquets, el meu germà i jo, ens aturàvem sempre a l'aparador de la botiga d'animals del cantó. Però, per a nosaltres, no era una cosa momentània, així que vam estalviar els diners que costava aquell cadellet blanc de raça desconeguda, (de fet sense raça). Amb aquell gest espontàni vam ablanar el cor dels nostres pares, i el vam comprar. Recorde que quan vam arribar a casa, vaig cridar tota incrèdula: tinc un gos! Va ser genial, i tots estàvem molt il·lusionats. Els jocs amb la pilota, els menjars, els passeigs infinits per la muntanya, la platja, els intents fallits per tractar de que no s'escapara buscant aventures a l'alqueria... Van ser tants els bons moments que vam passar junts, que encara quan ho recorde els pèls se'm fiquen de punta. Però, com diuen, tot allò que és bo, acaba, i aquesta no va ser l'exepció. 

A l'any i poquet de fer-nos amb Lucky (afortunat en anglès), les visites al veterinari es van anar fent més freqüents, i és que havia menjat alguna cosa amb verí. No va eixir del quiròfan. Recorde aquell, com un dels pitjors moments de la meua vida. Jo, set del matí, gitada al git. La meua mare entra a l'habitació, i sense dir-li res, em contesta: no res, que ja no està. Vaig plorar i plorar fins que no em quedaven llàgrimes, de fet, tots ho vam fer.

No a mode consensual, però, es va decidir que ens deixaríem estar d'animals durant una temporada. Aquesta es va allargar fins a Septembre de 2009. 

Una companya del meu germà ( des d'aleshores estudiant a Barcelona), tenia a casa una ventrada de gatets. El que ens van portar era la més bonica. La vam anomenar Gala, i no sé si va ser per la seua elegància, el seu negre intens, els seus ulls groguencs o els seu caràcter a mitges entre carinyós i esquiu, però prompte es va ser molt importat per a mi. Potser no eixia a rebre't quan arribaves a casa, però sempre estava amb mi quan tenia que estudiar, trastejant amb els bolis, o simplement asseguda mirant-me com dient: vinga que tu pots!

L'1 de Març, a més de cumplir 16 anys tenia també un examen de biologia, així que no em vaig despedir de ningú i me'n vaig anar corrent. Al arribar a casa, prou contenta, prompte vaig canviar la cara. Els meus pares, tots dos, a la porta, seriosos. Em van comunicar que no trobaven enlloc a la gateta, que tenia per primera vegada el zel. Savia que en aquests moments es tornaven molt estranyes, però mai pensava que pogueren tirar-se dos pissos avall, que és el que, pensem, que va ocòrrer. Durant els següents dies, la meua incansable recerca que incloïa cartells i cartells pegats en fanals o en qualsevol altra superfície que fera possible la lectura, va ser inútil. Em vaig desmoronar, no l'haviem tinguda ni 8 mesos, començava a pensar que era malastruc.

A diferència de la volta anterior, aquesta vegada vam decidir no deixar temps per assimilar la situació, i els meus pares em van dir que comprariem un altre animal. Però, les coses es van torçar. El meu pare havia desenvolupat una al·lèrgia al pèl dels animals, i no els podiem tenir a casa .

 Això em va sentar veritablement molt malament. No podia culpar al meu pare,és clar, devia acceptar la situació. He de reconèixer que ha hagut dies que trobava a faltar la companyia animal, però, el temps tot ho cura.

Fa ara dos setmanes, estava estudiant física a la meua habitació, quan, de sobte el meu mòbil va sonar. Era el meu pare que em preguntava si podia baixar un momentet al carrer. Jo, no entenia tanta incògnita, i vaig baixar de seguida. Em va portar, sense dir res, a una planta baixa, i em va obrir la porta. Quan vaig veure tres cadellets tremolant en un racó no m'ho podia creure. El que no em podia creure va ser el que va dir el meu pare: "escull un que ens l'emportem". Jo, vaig preguntar per l'al·lèrgia, però, davant la seua insistència, vaig optar per callar-me, i em vaig emportar la gosseta a casa.

 Potser us haja paregut una ximpleria, però les vivències que he tingut no són compatibles amb aquest pensament. Per a mi, els animals, són moltísim, de fet, crec que els comprenc millor que a les persones. Per això, us aconselle una experiència animal, perquè us assegure que són moltes més les coses bones que aporte que les roïnes. I ara vaig a fer cas a la meua Sira que està demanant-me ajuda per baixar del sofà.

DEMOCRÀCIA REAL JA!

Vull començar fent un xicotet comentari sobre l'entrada anterior.

Com diu el refrany: "rectificar és de savis", i és que en la darrera publicació vaig defensar una idea que en els últims dies ha canviat. Vaig insistir en que era necessari votar, però, és clar, sempre que hi haja algú que  represente els teus ideals. D'aquesta manera no estic negant la meua anterior tesis, sino que com bona adolescent que sóc, la meua opinió canvia a mesura que vaig coneixent més perspectives. 

Aquest, el nomenadíssim 15-M, és una de les més bones propostes que els espanyols han tingut en molt de temps. Certament, quan vaig veure les primeres imatges dels manifestants, vaig pensar que és tractava d'un altre país. Tal vegada em vaig impregnar del tòpic de l'espanyol tranquil, mediterràni, festejador, amant de la migdiada. Però no, va resultar que els espanyols encara tenen espèrit lluitador i reivindicatiu, i així ho estan demostrant.

El més curiós de tot, és la barreja heterogènea que hi ha, Persones amb idees molt diferents, que en un altre àmbit, tal vegada, ni es relacionarien, acampats, això sí, pacíficament, i lluitant per un mateix objectiu: democràcia real ja.

He de reconéixer que, de vegades, m' agradaria viure en una gran ciutat. No només pels concerts, musicals, monuments, ambient, etc, sino perquè són el centre de movilitzacions d'aquest tipus. El vertent cosmopolita d'aquestes urbes, fa que convergeixen moltes maneres de pensar o matisos d'una mateixa realitat, que contribueixen a enriquir (culturalment, vull dir) la nostra societat. Malgrat això, he de dir (que no canvie Castelló per res) i que fins ací ha arribat aquesta, sense precedents, però necessària, revolució. El divendres per la vesprada i el dissabte, a la plaça Maria Agustina, milers (bé, m'he passat), unes 300 persones es van reunir per fer augmentar el volum de la veu que diu que ja està bé de corrupcions, que ja hi ha prou amb els abussos, que volem una democràcia real, i la volem ja!

No vull precipitarme amb els esdeveniments, però confie en que aquestes protestes tinguen les seues repercusions. Si no és d'aquesta manera, igualment em donaré per satisfeta, perquè que hàgem fet possible tot açò ja és un gran assoliment.

I, no canviant de tema, cal recordar que estem a 22 de Maig, les urnes estan calentetes (recent tancades a les 8), els components de la mesa esgotats de tant mirar els DNI, i els col·legis electorals fent el recompte de vots "com si els anara la vida en això". Jo, esperaré tranquila a que es sàpiguen els resultats, encara que no em vaig a fer il·lusions, perquè pareix que la porta del canvi m'acava de donar als nassos;  el PP té, de moment, majoria absoluta.

ESCOLLIU-ME A MÍ!

El pròxim 22 de Maig els espanyols decidiran quins van a ser els seus goberns autonòmics per als següents quatre anys. Jo, desgraciadament, no puc votar. No és perque siga dona, això ja ho vam superar, increïblement en 1931, sino perquè encara no tinc 18 anys.

Malgrat que en aquest mes de precampanya els partits s'esforcen per demostrar que les seues propostes són reals i fortes (cosa que no pareix la resta de l'any), la gent continua igual. Als que la política els interesa, estan atents a les propostes, mentre que els que es consideren apolítics (terme que, per cert, és incorrecte, ja que tots aquests viuen en una polis, i per tant no poden ser apolitics, sino apartidistes, si volen), passen com si res.

No em considere una persona experta en política, de fet, no se ni si m'agrada, però independentment d'això, sí que tinc una cosa molt clara: hi ha que votar. Em fan molta gràcia aquestes persones que sempre s'estan queixant, que si Zapatero, que si no hi ha treball, que si tal, però a l'hora que tenen una oportunitat per poder cambiar tot això, no fan res, no voten, i és que, clar, els comprenc, costa tant anar al col·legi electoral del cantó, traure el DNI, dir el nom, introduïr la papeleta, tornar, i no et dic res si tens que omplir-la allí, una "faenà". Bé, i ara sense ironies, és un dret, però també un deure, i, a més és una assumpte que ens importa a tots, és tracta d'elegir als nostres gobernants, no és només "política", influeix a tots els àmbits de la vida, sino per a què hi hauria un ministeri de cultura, defensa, educació o inmigració?

D'una altra banda i centran-me més en la província de Castelló, sí, la gent sí que vota, però sense criteri. Perquè, quan votes a un partit i no fa més que engreixar-se les butxaques i vores involucrat en casos de corrupció, doncs a la següent volta canvies el teu vot, no? És lógic, aleshores que els passa? Una força ultrapoderosa els obliga a fer-ho? De veritat, no ho entenc. Per això, anime a la gent que pense com jo, i que pot votar per mi, que amplie mires, i, sobretot que pense que el seu vot és important. Hi ha molts partits, i per fer una bona elecció cal informar-se bé de les seues propostes, i no deixar-se arrossegar pels estereotipus i les opinions massificades.

És una qüestió difícil, però, a veure si a poc a poc ens fem concients i escollim persones responsables que es centren en allò que és vertaderament important, i fem d'aquest món un lloc un poquet millor.

Són consells que escric per a que m'ajuden d'ací deu mesos, quan siga jo la que tinga que votar.

Aquesta notícia ha substituït el monopoli de la del casament del príncep Guillermo d'Anglaterra amb Kate Middleton, per tant no fa falta que expliquem com han sigut els esdeveniments. El que si cal debatir són la barbaritat d'incògnites que han quedat obertes, no sols pel procidement en sí, sino per les consenqüències que es poden derivar.

Va ser un succés prou sorprenent, o, almeny per a mi, ja que era un tema que, després de deu any, havia quasi oblidat. En alçar-me decenes de titular van copejar la pantalla dient: "EEUU ha matat a Osama Bin Laden". Després d'analitaz la contundència del titular, i observar com milers de persones ho celebraven com si d'un event esportiu es tractara, em començaren a soorgir les primeres qüestions. 

"Havia matat", això era, tal vegada, massa directe. Conec per moltes sèries i pel·lícules que les forces de seguretat, tenen el dret de disparar al sospitós si va armat, contitueix un perill, o es nega a col·laborar. Sé que tal vegada parega una mica excesiu, però, quan es tracta amb delinqüents, mai se sap. Aleshores, jo crec, que

potser, aquestos militars nord-americans portaren a terme eixe dret sense pensar-ho molt, vull dir, sense que es compliren tots els requisits legals.

D'una altra banda, em va pareixe molt impactant el que he dit abans, això de les celebracions. Puc comprendre que és un avanç en la lluita contra el terrorisme, perquè, no oblidem que aquest  home era líder d'Al Qaeda, i que va matar a més de 2.000 persones, però, crec que no hi ha lloc per a aquest tipus de celebracions. Primerament, perquè, ( malgrat tot el que ha fet) és una persona, i celebrar la mort d'una persona em pareix un poc inmoral. No diria res si els festejos foren per la captura i empresonament d'aquest personatge. Com a segona contraindicació, aquesta situació pot ser interpretada pel món islàmic com una provocació, per tant, cal ser prudent.

De prudència també és un expert Barack Obama, que va estar treballant, juntament amb el seu equip, en la recerca durant més de 6 mesos. Segurament Obama estiga orgullós i content del que ha fet, i encara més, ara que les persones que no tenien molt clar que gobernara un president negre, el recolzen.

Considere que és molt arriscat donar una notícia com aquestes sense estar completanment segur, aleshores queden descartats tots eixos pensaments de que és una fal·làcia.

Ara bé, amb totes aquestes coses en l'aire, molt països, (Espanya no), han adoptat mesures de suguretat extremes per prevenir posibles atacs terroriste. Personalment ho trobe prou acertat, ja que seguidors del, ara ja mort, Bin Laden, ha eixit al carrer per queixar-se i anunciar venjança.

Així és, on hi ha més d'una persona, hi ha més d'un punt de vista, i totes aquestes coses no serveixen per a res més que per a crear odi, rivalitats i diferències estúpides.

SENTIMENTS ATEMPORALS

Abril tenia massa coses al cap: l'examen de física, la festa del cap de setmana, continuar la dieta, fer el voluntariat, eixe vestit roig, escollir entre Gaston i Anthoni... que no es va adonar de la situació que hi havia a casa.


Era un dissabte 13 de Març, un dia, aparentment normal. En el cel, d'un blau intens, batallons de núvols pareixien espentar-se per demostrar qui tenia més força. Els edificis, sense cap prespectiva de canvi, seguien estàtics tallant el vent. I, a terra, entre burilles, xiclets i excrements de gos, una margarida demanava permís per fer la fotosíntesi.
A les dotze, van arribar a casa oncles, ties, cosins i cosines, per fer un dinar femiliar que feien de tant en tant. Entre històries místiques i del poder de la ment ( de la tia), el típic diàleg d'estudis (entre els més joves) i acudits verds ( del tio), Abril va estar prou entretenida.
Al terminar la bona, però una mica sosa paella, la xica va anar a la cuina per preparar el café. Estava allí, mirant una cullera de fusta disfressada de la seua mare, que duia escrit en el mànec: " per a la mamà, de Bruno", quan la mirada cansada d'uns ulls se li va clavar en l'esquena. El seu pare, a mode de bandoler, va disparar:

-Filla, ja sé que aquests dies estic una miqueta estrany, però no tens perquè preocupar-te, val?

Abril, deixant que els seus verds ulls analitzaren la figura del seu pare, va notar que estava molt prim i que eixa barbeta mig canosa li quedava molt bé.

-Sí, la mare i jo hem notat que no estàs molt animat, i això, realment, em preocupa. Vull ajudar-te.

Alvar, fent-se el ronsa com si fóra aquell xiquet de set any que volia confessar que el pitxer de l'entrada l'havia trencat ell, però que no ha feia per temor a les conseqüències, caminava d'un costat al altre. Dubtós va dir:

-Es que em passa una cosa...

-Però, es roïna?

-No, roïna, no.

-No s'ho puc dir a ningú.

-Aleshores, no has parlat amb la mare?

-No, si ella ho sapiguera si que seria un problema.

Van continuar uns segons més amb aquesta nova versió de les endevinalles, fins que ell es va decidir a donar-li la pista:

-Si et passara a tu, seria normal, bo, i jo m'alegraria.

Abril, més marejada que un allioli, no tenia ni idea de cap a on anaven els tirs.

-Si t'ho dic, serà una confessió personal que no podràs dir a ningú.

Abril, que sentia que els grans d'arròs i els sues sucs gàstrics s'havien aliat per fer-li un nuc a l'estómac, va dir seria:

-No fa falta que m'ho digues, si no vols. Jo només vull que estigues bé.

Però, en realitat, en el fons, com tots, tenia eixa vena tafanera que també volia participar.
El pare, va agafar aire, i amb els ulls entollats va susurrar:

-Doncs... que m'he enamorat.

Abril va sofrir un col·lapse mental, que va solucionar amb una forta abraçada a Alvar, mentre intentava esborrar la imatge de feblesa i tristor que li acabava d'oferir.
Quan es van separar, Abril havia creixcut deu anys, i tenia que asumir el paper de consellera d'un home que duplicava la seua edat.

-Pare, que no passa res. Som persones, i a les persones els ocorreixen coses, i aquesta és una de les més comunes.

-Però, no em pot passar a mí, que tinc una família!

-L'amor no entén d'això.

-La teua mare em dóna moltísima pena, peró no ho puc controlar.

-Clar que no, perquè és un sentiment natural. Ja és un avanç que l'hages admés i contat.

-Sempre em passa amb la mateixa persona, però aquesta temporada és més fort, estic fet un embolic!

-Tranquil pare, no et preocupes per res, relaxa't, que el temps farà el seu efecte. Ves al bany i refrescat la cara. Saps que tens el meu suport i que pots contar-me el que vullgues, veritat?

-Sí, gràcies filla.

Quan Alvar va desaparéixer d'escena, va ser Abril la que va deixar d'actuar. Es va doblegar com si estiguera exhausta, i no va poder evitar que xicotetes partícules d'aigua salada relliscaren per la seua cara.
Es sentia responsable. Era l'única persona que ho savia, i notava que tenia que fer alguna cosa per solucionar-lo, però com? Si ni tan sols ella mateixa havia estat enamorada? Ara sí que tenia massa coses al cap, encara que, estanyament, la identitat de la persona en qüestió, no era una d'aquestes.

S'eixugava amb un paperet, quan va veure al seu pare entrar en el menjador excusant-se. Deia que les noves gotes que el metge li havia receptat li feien plorar.

L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.