DEMOCRÀCIA REAL JA!

Vull començar fent un xicotet comentari sobre l'entrada anterior.

Com diu el refrany: "rectificar és de savis", i és que en la darrera publicació vaig defensar una idea que en els últims dies ha canviat. Vaig insistir en que era necessari votar, però, és clar, sempre que hi haja algú que  represente els teus ideals. D'aquesta manera no estic negant la meua anterior tesis, sino que com bona adolescent que sóc, la meua opinió canvia a mesura que vaig coneixent més perspectives. 

Aquest, el nomenadíssim 15-M, és una de les més bones propostes que els espanyols han tingut en molt de temps. Certament, quan vaig veure les primeres imatges dels manifestants, vaig pensar que és tractava d'un altre país. Tal vegada em vaig impregnar del tòpic de l'espanyol tranquil, mediterràni, festejador, amant de la migdiada. Però no, va resultar que els espanyols encara tenen espèrit lluitador i reivindicatiu, i així ho estan demostrant.

El més curiós de tot, és la barreja heterogènea que hi ha, Persones amb idees molt diferents, que en un altre àmbit, tal vegada, ni es relacionarien, acampats, això sí, pacíficament, i lluitant per un mateix objectiu: democràcia real ja.

He de reconéixer que, de vegades, m' agradaria viure en una gran ciutat. No només pels concerts, musicals, monuments, ambient, etc, sino perquè són el centre de movilitzacions d'aquest tipus. El vertent cosmopolita d'aquestes urbes, fa que convergeixen moltes maneres de pensar o matisos d'una mateixa realitat, que contribueixen a enriquir (culturalment, vull dir) la nostra societat. Malgrat això, he de dir (que no canvie Castelló per res) i que fins ací ha arribat aquesta, sense precedents, però necessària, revolució. El divendres per la vesprada i el dissabte, a la plaça Maria Agustina, milers (bé, m'he passat), unes 300 persones es van reunir per fer augmentar el volum de la veu que diu que ja està bé de corrupcions, que ja hi ha prou amb els abussos, que volem una democràcia real, i la volem ja!

No vull precipitarme amb els esdeveniments, però confie en que aquestes protestes tinguen les seues repercusions. Si no és d'aquesta manera, igualment em donaré per satisfeta, perquè que hàgem fet possible tot açò ja és un gran assoliment.

I, no canviant de tema, cal recordar que estem a 22 de Maig, les urnes estan calentetes (recent tancades a les 8), els components de la mesa esgotats de tant mirar els DNI, i els col·legis electorals fent el recompte de vots "com si els anara la vida en això". Jo, esperaré tranquila a que es sàpiguen els resultats, encara que no em vaig a fer il·lusions, perquè pareix que la porta del canvi m'acava de donar als nassos;  el PP té, de moment, majoria absoluta.

ESCOLLIU-ME A MÍ!

El pròxim 22 de Maig els espanyols decidiran quins van a ser els seus goberns autonòmics per als següents quatre anys. Jo, desgraciadament, no puc votar. No és perque siga dona, això ja ho vam superar, increïblement en 1931, sino perquè encara no tinc 18 anys.

Malgrat que en aquest mes de precampanya els partits s'esforcen per demostrar que les seues propostes són reals i fortes (cosa que no pareix la resta de l'any), la gent continua igual. Als que la política els interesa, estan atents a les propostes, mentre que els que es consideren apolítics (terme que, per cert, és incorrecte, ja que tots aquests viuen en una polis, i per tant no poden ser apolitics, sino apartidistes, si volen), passen com si res.

No em considere una persona experta en política, de fet, no se ni si m'agrada, però independentment d'això, sí que tinc una cosa molt clara: hi ha que votar. Em fan molta gràcia aquestes persones que sempre s'estan queixant, que si Zapatero, que si no hi ha treball, que si tal, però a l'hora que tenen una oportunitat per poder cambiar tot això, no fan res, no voten, i és que, clar, els comprenc, costa tant anar al col·legi electoral del cantó, traure el DNI, dir el nom, introduïr la papeleta, tornar, i no et dic res si tens que omplir-la allí, una "faenà". Bé, i ara sense ironies, és un dret, però també un deure, i, a més és una assumpte que ens importa a tots, és tracta d'elegir als nostres gobernants, no és només "política", influeix a tots els àmbits de la vida, sino per a què hi hauria un ministeri de cultura, defensa, educació o inmigració?

D'una altra banda i centran-me més en la província de Castelló, sí, la gent sí que vota, però sense criteri. Perquè, quan votes a un partit i no fa més que engreixar-se les butxaques i vores involucrat en casos de corrupció, doncs a la següent volta canvies el teu vot, no? És lógic, aleshores que els passa? Una força ultrapoderosa els obliga a fer-ho? De veritat, no ho entenc. Per això, anime a la gent que pense com jo, i que pot votar per mi, que amplie mires, i, sobretot que pense que el seu vot és important. Hi ha molts partits, i per fer una bona elecció cal informar-se bé de les seues propostes, i no deixar-se arrossegar pels estereotipus i les opinions massificades.

És una qüestió difícil, però, a veure si a poc a poc ens fem concients i escollim persones responsables que es centren en allò que és vertaderament important, i fem d'aquest món un lloc un poquet millor.

Són consells que escric per a que m'ajuden d'ací deu mesos, quan siga jo la que tinga que votar.

Aquesta notícia ha substituït el monopoli de la del casament del príncep Guillermo d'Anglaterra amb Kate Middleton, per tant no fa falta que expliquem com han sigut els esdeveniments. El que si cal debatir són la barbaritat d'incògnites que han quedat obertes, no sols pel procidement en sí, sino per les consenqüències que es poden derivar.

Va ser un succés prou sorprenent, o, almeny per a mi, ja que era un tema que, després de deu any, havia quasi oblidat. En alçar-me decenes de titular van copejar la pantalla dient: "EEUU ha matat a Osama Bin Laden". Després d'analitaz la contundència del titular, i observar com milers de persones ho celebraven com si d'un event esportiu es tractara, em començaren a soorgir les primeres qüestions. 

"Havia matat", això era, tal vegada, massa directe. Conec per moltes sèries i pel·lícules que les forces de seguretat, tenen el dret de disparar al sospitós si va armat, contitueix un perill, o es nega a col·laborar. Sé que tal vegada parega una mica excesiu, però, quan es tracta amb delinqüents, mai se sap. Aleshores, jo crec, que

potser, aquestos militars nord-americans portaren a terme eixe dret sense pensar-ho molt, vull dir, sense que es compliren tots els requisits legals.

D'una altra banda, em va pareixe molt impactant el que he dit abans, això de les celebracions. Puc comprendre que és un avanç en la lluita contra el terrorisme, perquè, no oblidem que aquest  home era líder d'Al Qaeda, i que va matar a més de 2.000 persones, però, crec que no hi ha lloc per a aquest tipus de celebracions. Primerament, perquè, ( malgrat tot el que ha fet) és una persona, i celebrar la mort d'una persona em pareix un poc inmoral. No diria res si els festejos foren per la captura i empresonament d'aquest personatge. Com a segona contraindicació, aquesta situació pot ser interpretada pel món islàmic com una provocació, per tant, cal ser prudent.

De prudència també és un expert Barack Obama, que va estar treballant, juntament amb el seu equip, en la recerca durant més de 6 mesos. Segurament Obama estiga orgullós i content del que ha fet, i encara més, ara que les persones que no tenien molt clar que gobernara un president negre, el recolzen.

Considere que és molt arriscat donar una notícia com aquestes sense estar completanment segur, aleshores queden descartats tots eixos pensaments de que és una fal·làcia.

Ara bé, amb totes aquestes coses en l'aire, molt països, (Espanya no), han adoptat mesures de suguretat extremes per prevenir posibles atacs terroriste. Personalment ho trobe prou acertat, ja que seguidors del, ara ja mort, Bin Laden, ha eixit al carrer per queixar-se i anunciar venjança.

Així és, on hi ha més d'una persona, hi ha més d'un punt de vista, i totes aquestes coses no serveixen per a res més que per a crear odi, rivalitats i diferències estúpides.

SENTIMENTS ATEMPORALS

Abril tenia massa coses al cap: l'examen de física, la festa del cap de setmana, continuar la dieta, fer el voluntariat, eixe vestit roig, escollir entre Gaston i Anthoni... que no es va adonar de la situació que hi havia a casa.


Era un dissabte 13 de Març, un dia, aparentment normal. En el cel, d'un blau intens, batallons de núvols pareixien espentar-se per demostrar qui tenia més força. Els edificis, sense cap prespectiva de canvi, seguien estàtics tallant el vent. I, a terra, entre burilles, xiclets i excrements de gos, una margarida demanava permís per fer la fotosíntesi.
A les dotze, van arribar a casa oncles, ties, cosins i cosines, per fer un dinar femiliar que feien de tant en tant. Entre històries místiques i del poder de la ment ( de la tia), el típic diàleg d'estudis (entre els més joves) i acudits verds ( del tio), Abril va estar prou entretenida.
Al terminar la bona, però una mica sosa paella, la xica va anar a la cuina per preparar el café. Estava allí, mirant una cullera de fusta disfressada de la seua mare, que duia escrit en el mànec: " per a la mamà, de Bruno", quan la mirada cansada d'uns ulls se li va clavar en l'esquena. El seu pare, a mode de bandoler, va disparar:

-Filla, ja sé que aquests dies estic una miqueta estrany, però no tens perquè preocupar-te, val?

Abril, deixant que els seus verds ulls analitzaren la figura del seu pare, va notar que estava molt prim i que eixa barbeta mig canosa li quedava molt bé.

-Sí, la mare i jo hem notat que no estàs molt animat, i això, realment, em preocupa. Vull ajudar-te.

Alvar, fent-se el ronsa com si fóra aquell xiquet de set any que volia confessar que el pitxer de l'entrada l'havia trencat ell, però que no ha feia per temor a les conseqüències, caminava d'un costat al altre. Dubtós va dir:

-Es que em passa una cosa...

-Però, es roïna?

-No, roïna, no.

-No s'ho puc dir a ningú.

-Aleshores, no has parlat amb la mare?

-No, si ella ho sapiguera si que seria un problema.

Van continuar uns segons més amb aquesta nova versió de les endevinalles, fins que ell es va decidir a donar-li la pista:

-Si et passara a tu, seria normal, bo, i jo m'alegraria.

Abril, més marejada que un allioli, no tenia ni idea de cap a on anaven els tirs.

-Si t'ho dic, serà una confessió personal que no podràs dir a ningú.

Abril, que sentia que els grans d'arròs i els sues sucs gàstrics s'havien aliat per fer-li un nuc a l'estómac, va dir seria:

-No fa falta que m'ho digues, si no vols. Jo només vull que estigues bé.

Però, en realitat, en el fons, com tots, tenia eixa vena tafanera que també volia participar.
El pare, va agafar aire, i amb els ulls entollats va susurrar:

-Doncs... que m'he enamorat.

Abril va sofrir un col·lapse mental, que va solucionar amb una forta abraçada a Alvar, mentre intentava esborrar la imatge de feblesa i tristor que li acabava d'oferir.
Quan es van separar, Abril havia creixcut deu anys, i tenia que asumir el paper de consellera d'un home que duplicava la seua edat.

-Pare, que no passa res. Som persones, i a les persones els ocorreixen coses, i aquesta és una de les més comunes.

-Però, no em pot passar a mí, que tinc una família!

-L'amor no entén d'això.

-La teua mare em dóna moltísima pena, peró no ho puc controlar.

-Clar que no, perquè és un sentiment natural. Ja és un avanç que l'hages admés i contat.

-Sempre em passa amb la mateixa persona, però aquesta temporada és més fort, estic fet un embolic!

-Tranquil pare, no et preocupes per res, relaxa't, que el temps farà el seu efecte. Ves al bany i refrescat la cara. Saps que tens el meu suport i que pots contar-me el que vullgues, veritat?

-Sí, gràcies filla.

Quan Alvar va desaparéixer d'escena, va ser Abril la que va deixar d'actuar. Es va doblegar com si estiguera exhausta, i no va poder evitar que xicotetes partícules d'aigua salada relliscaren per la seua cara.
Es sentia responsable. Era l'única persona que ho savia, i notava que tenia que fer alguna cosa per solucionar-lo, però com? Si ni tan sols ella mateixa havia estat enamorada? Ara sí que tenia massa coses al cap, encara que, estanyament, la identitat de la persona en qüestió, no era una d'aquestes.

S'eixugava amb un paperet, quan va veure al seu pare entrar en el menjador excusant-se. Deia que les noves gotes que el metge li havia receptat li feien plorar.

L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.

Considere que la gent, hui en dia, no s'implica massa en els assumptes que els concerneixen. A uns, els dóna tot igual, si fa sol, que faça, si plou, que ploga. Uns altres prefereixen queixar-se de tot, però absolutament de tot, i no moure ni un dit per intentar que les coses siguen d'una altra manera.

Malgrat això, crec que hi ha un tema que ara mateix està en boca de tots, i pel qual he vist moltes expressions de protesta i intents de canvi. Em referisc a la polèmica de TV3.

En els quatre dies de Magdalena que portem, m'han resultat curiosos alguns detalls, visibles en tot tipus de gent i situacions. Començaré per la més propera; l'edifici d'enfront. En cinc d'aquestes balconades veines es pot veure un cartellet amb la, ara típica frase, " volem TV3". Curiosament, tots ells estan també acompanyats per banderes de Catalunya. Ara bé, hi ha una persona, també d'aquest edifici, que ha decidit que el millor per  adornar la seua casa en aquestes dates és una bandera d'Espanya. Qüestionables maneres de percebre la realitat, però totes respectables.

El dissabte per la vesprada, en el pregó, em va fer moltísima gràcia que més de deu xiques, vestides amb els típics trages castellonencs, portaven en la cintura un adhesiu prou vistós, i a que no saveu que ficava? Exacte. Però, el més graciòs és que ho vaig veure per canal 9! Segur que el càmera es va tornar boig tratant de captar un "bon" pla.

El diumenge, pujant a la Magdalena, a més de veure, al menys, tres carros, d'aquests de la compra ( no direm d'on, encara que crec que no fa falta) amb la ja nomenada frase, vaig veure una pintada que feia referència a aquest tema. "No a Camps, sí a TV3" resava la frase en una caseta de Sant Roc, on, com ens va dir un simpàtic home, els cacauets i tramussos entren millor amb una miqueta de vi.

Ahir per la nit, en el "correfocs", quasi al final del recorregut, i també quasi sense adonarme'n es van anar confonenet els crits d'ànim de  " Xarxa Teatre!" i  "aquest dimoni, pareix un angelet!" amb "volem TV3!". Va ser agradable, perquè, de sobte, ens vam girar, i havia un jove, pujat a les espatlles d'un amic, amb la bandera-icona menejant-la d'un costat a l'altre i amb un gran somriure. Estava orgullós del que feia.

Amb tots aquests signes, no vull dir res més que, encara que hui en dia, la gent no estiga molt compromesa, encara hi ha persones que es fan notar i defensen els seus ideals.

PRIORITATS JERARQUITZADES

Crec que en aquests moments és prou oportú parlar-ne d'una cosa que durant la major part del l'any sembla que no existeix, però, que per contra és una realitat, i molt important.

Els desastres ecològics, són un dels fets que em fan alçar el cap del bullit de bledes, o de qualsevol altra cosa que estiguera menjant quan veig les notícies. En uns moments, tot passa d'estar estable a haver 455.000 hectàrees cremades, 400 quilòmetres de costa ennegrides, o tot ( i tots) contaminats de substàncies tòxiques nuclears.

Sí bé és cert que no sempre són causats pels humans, una gran part d'ells si ho són. L'evolució i l'avanç cientificotècnic, comporten molts riscs. Cóm abastir a milions de persones i subministrar-les l'energia necessària? Doncs, molt fàcil, transportem el petroli en enormes vaixells, o fem funcionar a tota potència i fins al límit les centrals nuclears. I si hi ha cap problema, un escapament, una fuga? No passa res! Es parla un parell de dies a les notícies, ( amb una discutible veracitat de les dades de pèrdues animals i vegetals i de contaminació del medi ), i és prou per a que la gent s'oblide de plantejar-se la indiscutible hegemonia d'aquest tipus d'energies. En aquest moment és fa inevitable esmentar la catàstrofe que ha tingut lloc al Japó, un dels nomenats NPI ( nous països industrialitzats) que a més d'haver sofrit un terratrèmol de 8'9 graus, tot seguit d'un tsunami de 10 metres d'alçària, ara s'enfronta a un possible cas de fuga nuclear en la central de Fukushima. De moment la situació es troba en un nivell de 4 sobre 7, i Déu vulga que no siga la segona part de  Txernòbil.

D'una altra banda, aquestos desastres ecològics es tenyeixen de tragèdia quan la vida de les persones es veu negativament involucrada. Però, això és el que jo no puc entendre: mereix la pena arriscar tant? Tant bé reporta? La resposta és fàcil: sí, tenim en compte que els beneficis superen els milers de milions d'euros . Però. personalment, considere que és necessari anar més allà, mirar el rerefons del assumpte. Hauria de ser prioritari el control d'aquest tipus de desastres. Devem tot el que tenim a la natura , i aquest hauria de ser motiu suficient com perquè mai més la paraula ecològic estiguera acompanyada de desastre.