L'alumna comença a teclejar dubtosa. Ha d'escriure un text al bloc. Pareix que ara tot el món ho considera imprescindible. Millora les competències lingüístiques, el lèxic, i fins i tot ajuda amillorar la nota. Però ella, si poguera dir la veritat, confessaria que odia escriure textos i més encara si és al bloc. Tot i això, s'ha vist en la necessitat de pujar-se al vaixell dels que afirmen tindre un bloc i " escriure" en ell. Per això, l'aterra la velocitat amb la que les manilles del rellotge giren. Un minut darrere de l'altre... i un altre! I la fulla encara sence encetar. Sempre li han dit ( i és per això què ho té tan assumit) que la brevetat i la concisió són els trets característics dels seus escrits. Per a l'alumna, el escriure un text, comporta un llarg procés: prendre diferents temes, analitzar els pros i contres de cadascún d'ells, escollir-ne un, amoïnar-se de l'elecció, fer el primer escrit en brut, corregir-lo i, finalment, presentar-lo.
 Ja porta 20 minuts donant-li voltes al cap: " Podeu parlar del tema que vulgueu, però heu de fer-lo amb assiduïtat" els ha dit la veu càlida i rasgada del professor. La idea de que cada setmana ha de presentar un tema amb un estil distint, la bloqueja. Mare de Déu! Ja fa mitja hora que no escriu cap lletra. És aleshores quan ha de prendre una determinació. Tancarà els ulls, s'oblidarà de la pressió i deixarà volar la seua imaginació. Notícies, històries de llibres, vivències personals s'amunteguen al seu cap barrejades amb ironies, crítiques, sinceritat. S'adona de que quan han passat exactament 45 minuts, les coses que normalment no conta, no reflexiona, a les que no dóna massa importància, son una font meravellosa per al bloc. Precisament aquest és el motiu ( escriure al bloc) pel qual ha comprés que, en realitat, té moltes coses més a dir de les que pensa i tal vegada s'amaga en eixa brevetat per que no vol acceptar que no té excusa per a no escriure al bloc. D'aquesta manera, s'afanya a plasmar en l'ordinador els seus pensaments abans de que s'esfumen. Després, rellegeix i posa el punt final a la seua "obra d'art".




Qualsevol similitud amb el conte Trenta línies de Quim Monzó és pura casualitat.

MÚSICA TATUADA

No sé exactament el què serà, si la melodia, el ritme, la lletra... però és clar que la música té alguna cosa especial. Poques coses són capaces de fer-te sentir millor en un dia d'aquests "negre", en el que t'has alçat amb el peu esquerre o en el que no et soportes ni a tu mateix. Aleshores encens el casset, fiques el teu disc preferit i l'escoltes o li dones al play del MP3 i balles i cantes la primera cançó que sone o agafes la guitarra i fas sonar d'aquella manera els tres o quatre acords que saps. Les formes són múltiples, però el resultat sempre és el mateix: un somriure, els pèls de punta... plaer. Ara entec això de les teràpies musicals, musicoteràpia, l'anomenen, és lògic, però a simple vista no ho paréix tant. Tindre un problema realment seriós i poder alleugerir-lo amb música? Sí, així de meravellosa és. Estimular xiquets, salvar-los dels perills del carrer, recuperar l'autoestima dels adults, millorar la memòria dels majors... tots aquests beneficis té aquest concepte que posa en dubte fins i tot la seua mateixa definició (veure la viquipèdia). 
Som molt afortunats de que en la nostra societat sempre estem envoltats de música, de vegades massa. No, no crec que mai puga ser massa. Ma mare es fa creus, no comprén com puc estar escoltant i cantant una cançó alhora que escric una redacció i sense enganyar-me! (bé, alguna falteta). Sincerament, jo tampoc ho sé. Potser siga una cosa que tenim tan endins que ix espontànea, és com respirar. Aquest fet pot explicar perquè la meua família no es va sorprende gens quan el meu germà ens va comunicar que havia decidit estudiar musicologia a Barcelona. Si bé és cert que per la branca de mon pare hi ha tradició musical (el meu iaio va ser director d'orquestra i violinista) no pensàvem que cap membre seguiria aquell rastre que el meu iaio va deixar inacabat. Però ens equivocàvem. Ha sigut el meu germà el que,tal vegada, desde la seua perspectiva sempre al compàs de la música el que me l'ha fet vore, escoltar-la, apreciar-la com ara ho faig. I com que això de ser egoista no va amb mi, vaig a dir com gaudir plenament de la música. El millor moment és qualsevol, la cançó, "EIXA" i la manera de fer-ho és tancant els ulls, aturar el món i sentir com cada nota activa cadascuna de les teus cèl·lules.


Aquestes i moltes raons més sobre la música que, no venen al cas, són les que em van impulsar, ja fa algun temps, a adornar la meua pell amb un dels seus trets més característics: la clau de sol.

ROBATORI A L'HOSPITAL

De vegades, escoltes històries que no creus que puguen ser certes ni tan sols en la imaginació d'un trastornat mental. Això creus, però quan t'assabentes de que són veritat, no pots fer una altra cosa que baixar el cap i avergonyir-te de la naturalesa humana.


Fa uns quants anys, no era estrany que es donara a llum a casa, però, la família Rubio Arribas, va decidir que el seu quint fill naixeria a la clínica Sant Ramon de Madrid. Tras el part, els van dir que el seu fill estava una mica baix de pes i calia que estiguera a la incubadora. Els pares, molt preocupats, però confiats en les instruccions dels metges, ho van acceptar. Als quatre dies, van rebre una trucada de l'hospital dient que el seu fill havia mort.
La familía es va quedar feta pols. No els van deixar vore el cos ni tampoc fer-se càrrec de l'enterrament, però, no van voler insistir ja que preferien que aquell tema es tancara per a sempre. Era massa dolor com per a poder soportar-ho.


Fins ací, podria ser un succés possible, tràgic, però possible. La qüestió és que l'assumpte no va quedar així. Passats uns quants anys, Glòria, la germana major d'aquell xiquet, va decidir investigar el cas, ja que a la televisió havien sigut publicades notícies sospitoses referents a la clínica i la seua relació amb els nadons.
Després de tornar-se boja demanant i fullejant milers de paperots, va descobrir allò que tant sospitava. No existien partides ni de naixement, ni de defunció. El nom del seu germà apareixia al lligall d'avortaments. Això ja era massa. Havien viscut enganyats tota la vida. Tota la vida pensant en que el seu fillet estava enterrat (no només literalment, sinó també en les seues vides) i ara resultava que era una enganyifa.
Com deuen estar aquestes persones? És ben segur que desenvoluparan alguna mena de transtorn mental que no els permitirà confiar en ninguna persona mai més. Robar-los el seu fill... privar-los d'eixe meravellós dret... en quin cap cap! A més, qui sap si la nova família del xiquet l'ha tractat bé. I si no és feliç? I si en el seu interior hi haguera un buit que el xiquet no sapiguera omplir? No sé, com són coses que quedaran soterrades sense vore la llum, jo preferisc pensar que aquell xiquet amb el que van fer el que van voler, no mai s'ha sentit com un xiquet robat.


Per si falta una miqueta de consistència a la història, també tenim un exemple del tacte i la sensibilitat que tenen algunes persones que, realment, tindrien que ser d'una altra manera. Només conéixer la notícia, els pares , destrossats, ploraven al corredor de l'hospital. Aleshores una monja que estava prop d'ells els va preguntar el motiu dels seus plors. A la tràgica resposta, la monja va encadenar la pregunta de si tenien més fills. La mare li va respondre com va poder que tenien quatre filles. La monja va dir fredament: " ja en teniu prou. Pensa que hi ha gent que no té cap, a més entre tantes xiques de segur que t'hauria eixit marieta"