En algun moment, tots hem sigut xiquets. Tots hem corregut de un costat al altre preguntant constantmen: ¿Què és això? ¿Per a què serveix? ¿ Per què? Quedant- nos encara insatisfets amb les respostes. Tots hem menjat caramels fins que ens ha fet mal la panxa. Tots hem sigut capaços de conéixer a una persona i al minut fer-la la nostra millor amiga. Tots hem passat un dia sencer senser parar de somriure. Però, en algun moment, no sé exactament quan, comencem a canviar. Comencem a aprendre unes "normes" que estructuren la nostra manera de veure el món. Ara, no ens preguntem res, ceiem que ho sabem tot, però ignorem infinitat de coses. Ens ignorem inclús a nosaltres mateixos. Ara desconfiem sempre. Sempre tenim una excusa per no fiar-no. Ara abrumats per les circumstàncies, el riure pareix una capacitat elitista, exclusiva de moments realment especials. Però, malgrat això, hi ha una casa comú a xiquets i adults, a tots dos els agrada disfressar-se. Als xiquets de vaquer, pallasso i princesa. Als adults de triunfador, feliç, segur de sí mateix...
La base de la filosofia és la sorpresa i la capacitat per a fer preguntes. Però, sense anar tan lluny, la base de la nostra vida també ha de ser eixa. Sorprender's de que es faça de dia, de nit, del vol dels ocells, del avions, de les llengües, de la ment, de la mar, de la llum, del nostre cos, de la música, de l'univers, del foc, de la ciència, de les persones, de l'amor, de viure.
Tal vegada, el món seria millor si ens impregnarem de l'esperit dels xiquets, que, quasi com a experts, saben donar la importància justa a cada moment i aprofitar-lo al màxim.
Aquesta "reflexió" ha sorgit després d'haver llegit El Principito. És un llibre amb prou de significat i molt bonic. Ho recomane a tot el món. En realitat també han influït unes fotos que vaig veure el altre dia de tots els cosins quan erem xicotets jugant a l'alqueria. Tots aquestos records i la propera data del meu aniversari, m'han fet pensar en el genial que era esta etapa.
