dissabte, 26 de febrer del 2011

ENSENYA'M COSES DE LA VIDA QUE NO SÀPIGA

En algun moment, tots hem sigut xiquets. Tots hem corregut de un costat al altre preguntant constantmen: ¿Què és això? ¿Per a què serveix? ¿ Per què? Quedant- nos encara insatisfets amb les respostes. Tots hem menjat caramels fins que ens ha fet mal la panxa. Tots hem sigut capaços de conéixer a una persona i al minut fer-la la nostra millor amiga. Tots hem passat un dia sencer senser parar de somriure. Però, en algun moment, no sé exactament quan, comencem a canviar. Comencem a aprendre unes "normes" que estructuren la  nostra manera de veure el món. Ara, no ens preguntem res, ceiem que ho sabem tot, però ignorem infinitat de coses. Ens ignorem inclús a nosaltres mateixos. Ara desconfiem sempre. Sempre tenim una excusa per no fiar-no. Ara abrumats per les circumstàncies, el riure pareix una capacitat elitista, exclusiva de moments realment especials. Però, malgrat això, hi ha una casa comú a xiquets i adults, a tots dos els agrada disfressar-se. Als xiquets de vaquer, pallasso i princesa. Als adults de triunfador, feliç, segur de sí mateix...
La base de la filosofia és la sorpresa i la capacitat per a fer preguntes. Però, sense anar tan lluny, la base de la nostra vida també ha de ser eixa. Sorprender's de que es faça de dia, de nit, del vol dels ocells, del avions, de les llengües, de la ment, de la mar, de la llum, del nostre cos, de la música, de l'univers, del foc, de la ciència, de les persones, de l'amor, de viure.
Tal vegada, el món seria millor si ens impregnarem de l'esperit dels xiquets, que, quasi com a experts, saben donar la importància justa a cada moment i aprofitar-lo al màxim.


Aquesta "reflexió" ha sorgit després d'haver llegit El Principito. És un llibre amb prou de significat i molt bonic. Ho recomane a tot el món. En realitat també han influït unes fotos que vaig veure el altre dia de tots els cosins quan erem xicotets jugant a l'alqueria. Tots aquestos records i la propera data del meu aniversari, m'han fet pensar en el genial que era esta etapa.


diumenge, 13 de febrer del 2011

FINS QUE L'ESGLÉSIA ENS SEPARE

Aquell home em pareixia seriós i rigurós, tenia els cabells canosos, el nas prou gran, i un to de pell molt pàlid; estava clar que era un jutge experimentat.

- Aleshores, ambdues parts estan d'acord en que la custòdia siga per a la mare, però amb caps de setmana alterns per al pare, i vacances compartides.



Era estiu de 1996, i jo, compaginava els meus estudis d'inginyeria amb el treball de mecànic en el taller del meu pare. Allí vaig conèixer a Verònica, una xica no molt alta, amb els cabells riçats, i castanys, amb un toc de color de mel. Les seues mans eren delicades, els seus dits llargs i les ungles estaven cuidades amb minúcia. No era de caràcter fàcil, però el mitigava amb la seua constant alegria, i contrariament a mi, la seua virtud per a viure el moment sense pensar en res més.
Vam començar a eixir junts, i a poc a poc, em vaig anar enfonsant en el seu món. Vaig deixar els estudis i em vaig casar. Feliçment casat, em sentia genial, perquè creia que havia trobat a la dona de la meua vida.
Poc després va nàixer Marta, tot seguit Àngel, i per últim, Nerea. El meu matrimoni  es consolidava, i amb el pas dels anys, m'anava forjant una bona vida.
Fa tot just dos mesos, Verònica i jo havíem pensat en fer un viatge de quatre dies a Portugal, a fi de que els xiquets gaudiren de l'estiu, i conegueren món. No teníem massa diners, ja que Verònica treballava en una tenda de cosmètics, i jo continuava com a mecànic, però ens podiem permetre algun que un altre capritx.
El viatge va estar prou bé, fins que, una vesprada, vaig agafar el mòvil per trucar a la meua mare, i vaig començar a descobrir missatges d'un altre home, que, donàven a entendre que no era la primera volta que tenien contacte. Però, em vaig tornar mig boig, quan no només es van fer visibles les proves escrites, sinó també les gràfiques.

- A que estàs jugant? - li vaig dir impacientment - tenim tres fills, per què ho has fet?

La seua reacció em va sorprendre molt, es va posar a plorar, i no va aconseguir articular paraula.
Després de diversos minuts desfogant-me, de una manera que no feia honor al meu caràcter tranquil i respetuós, ella em va contestar:

- Andrés, m'he enamorat d'ell.

Em vaig quedar absort en un mar de dubtes, que ni la seua història em va poder aclarir.

- Te'n recordes quan anava a ajudar a la catequèsis de Marta? - va dir en un to interessant.

- Sí, anaves quasi totes les vesprades.

- Doncs allí el vaig conèixer.

El relat de Verònica i la meua perplexitat avançaven a l'una. No podia creure que aquell home fóra...

- La darrera trobada - va dir, interrompent els meus pensaments - va tenir lloc al confessionari de l'església. La veritat, és que mai haguera pogut pensar que m'enamoraria d'un cura.





Aquesta història està basada en un fet real, i molt pròxim al meu entorn, però per a mantenir l'anonimat de les persones que hi apareixen, he canviat els noms. No és cap crítica al sector eclesiàstic, simplement és un succés (que em va impactar moltíssim), contat d'una manera propera, que intenta trasmetre que totes les persones som humanes i cometem els nostres "pecats".

diumenge, 6 de febrer del 2011

Laura; un nom més, o tal vegada no.
Segons la mitología grega la ninfa dels rius, Daphne, farta de l'assetjament d'Apolo li va demanar ajuda a Zeus. Aquest, la va convertir en un llorer, a fi de que puguera passar inadvertida. Des d'aleshores, el llorer ha sigut empleat en la ornamentació de les corones de emperador i reis com a símbol de poder, victòria i lideratge.
popularidad de Laura



En la gràfica és pot observar el progressiu augment de la popularitat del nom Laura, arribant al seu punt màxim en els anys 90, (no és per res però sóc de la generació de 1994, i diuen que allò que és bó abunda).





Dècada Inscrits com Laura percentatge de  Laura de cada mil naixements
2000 47753 23.18‰
1990 63229 29.43‰
1980 68286 22.97‰
1970 40927 10.37‰
1960 8695 2.40‰
1950 4284 1.49‰
1940 3179 1.33‰
1930 3232 1.62‰
1920 2518 1.56‰


Els noms són una característica més de les moltes que formen la nostra identitat, però, són també un tema del qual es parla constantment i font de profundes meditacions abans del naixement d'un fill. En el meu cas particular, pareix que no va ser molt complicat. Hi havia tres noms possibles, Raquel, aportació del meu pare, Marta, del meu germà, que en aquells moments tenia dos anys i mig, i per supost, Laura, proposat per la meua mare. Com que era ella qui portava dins la panxa la criatura en qüestió, i, perquè no dir-ho, qui porta els pantalons a casa, eixe va ser el nom escollit. I ho reconec, estic prou contenta de que així fóra. No perquè els altres noms no m'agradaren, sinó perquè Laura és un nom harmoniós però contundent, dolç però amb personalitat. 
No em considere una persona poderosa o líder, però em sentisc orgullosa de que quan algú em pregunta,      "com et dius?"    puga respondre   "Laura".