MONZÓ-NITZA' T

     El xic camina prou apressa, no va enlloc, però li agrada aparentar que té moltes coses a fer. Quan veu la sabatilla blanca a terra els seus pensaments s'esfumen. Mira cap amunt i veu a la xica a la vora del terrat marró. Instintivament puja els 62 graons de l'escala sense saber molt bé què és el que es va a trobar o què és el que ha de fer. Sí, no hi ha dubte que la xica de la camisa blava té la intenció de suïcidar-se. El xic ja s'ha enfrontat a aquesta situació un parell de vegades, però ara dubta; vertaderament la cara de la xica és un misteri. Malgrat tot, s'acosta, a poc a poc, per a evitar que la xica finalitze el seu propòsit (encara que si ho fera tindria alguna cosa que contar a l'oficina). La mà d'ell està a punt de fregar la d'ella quan aquesta, violentament, s'aferra als cinc dits salvadors i a un cos estrany però indiscutiblement reconfortant.

   Tot seguit, ell la convida a un café amb llet, no li pareix correcte deixar-la d'eixa manera sense més. A més, li ve de gust el café i mantindre una estona més el sentiment de superheroi. Després de quatre frases i un parell de paraules amistoses, ella pareix que es relaxa i tracta de besar al xic, el qual fica la mà (la del anell) per a interferir aquell acte massa confiat per al seu gust. El xic decideix que ja n'hi ha prou i abandona el local reprenent el mateix ritme d'abans. La xica pensa uns segons i al que fa 6, ix per la porta i es penja de l'esquena d'ell. Una mica fart, accelera el pas amb la intenció de deixar-la atrás. Ho aconsegueix. Pensant en el que li acaba de ocórrer s'equivoca de carrer i s'endinsa en un que no coneix. A qui sí coneix és a la xica de la camisa blava, qui se li encara com si buscara baralla. No suporta més a aquella pesada llunàtica i l'empeny bruscament contra la tanca metàl·lica. Li diu totes les coses que li deuria haver dit des que va tractar de besar-lo, es gira i se'n va.

   La xica, trista, es queda parada uns segons, i al sisé, corre com no mai ho havia fet. Corre i corre fins que arriba a l'edifici del terrat marró. Es col·loca exactament en el lloc d'abans, es deslliga la sabatilla blanca i calcula quant tardarà a caure per a que el xic de la camiseta a taques se n'adone.

ODA A JOAN BROSSA

     Hui he recordat alguns dels poemes visuals i objecte de l'artista barceloní. Concretament de l'anomenat "pais". He pensat com seria una versió actual d'aquest poema de 1988.

ACÍ ESTÀ:

                               +

Ja veeu que no ha canviat molt la cosa...

Per cert, el títol l'he tret d'un altre dels seus genials poemes:

ULLS QUE NO VEUEN... COR QUE NO SENT?

    És prou curiós el que se't pot ocorrer llegint una d'aquestes lectures del llibre d'anglés. La de la pàgina 63 en concret tractava d'un tipus de restaurants que s'estan posant de moda als llocs més "cool" de tot el món. La qualitat del menjar o la varietat no entren en discussió, però sí allò que diriem les formalitats a l'hora de servir i menjar els plats: tot es fa a fosques. Diuen que "mengem pels ulls", que el 50% de l'èxit d'un plat es troba en la presència. Doncs bé, es tracta d'anular aquest sentit per potenciar els altres. 

    No és que jo siga una meravella en la cuina, ni que la practique molt, però he de reconeixer que m'agrada molt. Disfrute inventant noves combinacions, sabors i sorprenent (favorablement o no tatnt) a tot el que vulga. Barrejant la primera tècnica amb la, ja dita, bona voluntat, va sorgir la idea de preparar un sopar "sorpresa" als meus pares. 

   Una setmana abans ja tenia pensat el menú, serien quatre entrants no massa grans i un postre dolç i lleuger: ensalada grega, bunyols de pernil, fideus xinessos, quiche i dolços àrabs. Sí, és prou internacional. La veritat és que està fet a propòsit. Ja que em ficava a cuinar, portaria als meus pares per un viatge imaginari de sabors i olors amanit amb música pròpia de cada país que anaren "visitant".

   La preparació va començar a les 7:15 i a les 10:00 els vaig explicar en què consistiria. La meua sorpresa va ser en veure'ls vestits amb corbata, vestit, vaja, mudats! Malgrat això, els vaig traure els mocadors que cobririen els seus ulls i encara que al principi es van mostrar una mica reticents, van acabar acceptant. A mesura que els plats els anaven agradant (realment, res de compliments), es relaxaven (tirant alguna copa) i les notes creaven l'ambient propici, la seua opinió va canviar radicalment. No van parar de lloar-me i de dir que quantísim els havia agradat la experiència.

   La veritat és que tots vam gaudir molt. Coses com aquesta fan que el dia a dia siga una miqueta menys monòton i prou més divertit, encara que una inmensa pila de plats, ganivets, forquilles i recipients m'esperava sense cap intenció de moure's.

Com a cosa curiosa podem parlar de la distinta habilitat pera menjar sense poder utilitzar els ulls.

A la esquerra el de mon pare, a la dreta el de ma mare. Jo no dic res, però açò ací queda.