ANIMALADES

Podria parlar sobre molts temes: insistir en la precària situació de la política, comentar l'embaràs de Carla Bruni, o fins i tot vitorejar el quasi segur trionf del Barça en el partit d'aquesta nit, però opte per contar una experiència pròpia, en la que ningú pot manipular la informació, a banda de jo mateixa, cosa que no vaig a fer.

Potser la gent que no tinga o haja tingut relació amb els animals, no comprenga molt bé la càrrega axiològica que té aquesta història per a mi, però us anime a llegir-la esperant que algú la trobe, com a mínim, bonica.

Tot va començar fa uns 8 anys, quan, com molts xiquets, el meu germà i jo, ens aturàvem sempre a l'aparador de la botiga d'animals del cantó. Però, per a nosaltres, no era una cosa momentània, així que vam estalviar els diners que costava aquell cadellet blanc de raça desconeguda, (de fet sense raça). Amb aquell gest espontàni vam ablanar el cor dels nostres pares, i el vam comprar. Recorde que quan vam arribar a casa, vaig cridar tota incrèdula: tinc un gos! Va ser genial, i tots estàvem molt il·lusionats. Els jocs amb la pilota, els menjars, els passeigs infinits per la muntanya, la platja, els intents fallits per tractar de que no s'escapara buscant aventures a l'alqueria... Van ser tants els bons moments que vam passar junts, que encara quan ho recorde els pèls se'm fiquen de punta. Però, com diuen, tot allò que és bo, acaba, i aquesta no va ser l'exepció. 

A l'any i poquet de fer-nos amb Lucky (afortunat en anglès), les visites al veterinari es van anar fent més freqüents, i és que havia menjat alguna cosa amb verí. No va eixir del quiròfan. Recorde aquell, com un dels pitjors moments de la meua vida. Jo, set del matí, gitada al git. La meua mare entra a l'habitació, i sense dir-li res, em contesta: no res, que ja no està. Vaig plorar i plorar fins que no em quedaven llàgrimes, de fet, tots ho vam fer.

No a mode consensual, però, es va decidir que ens deixaríem estar d'animals durant una temporada. Aquesta es va allargar fins a Septembre de 2009. 

Una companya del meu germà ( des d'aleshores estudiant a Barcelona), tenia a casa una ventrada de gatets. El que ens van portar era la més bonica. La vam anomenar Gala, i no sé si va ser per la seua elegància, el seu negre intens, els seus ulls groguencs o els seu caràcter a mitges entre carinyós i esquiu, però prompte es va ser molt importat per a mi. Potser no eixia a rebre't quan arribaves a casa, però sempre estava amb mi quan tenia que estudiar, trastejant amb els bolis, o simplement asseguda mirant-me com dient: vinga que tu pots!

L'1 de Març, a més de cumplir 16 anys tenia també un examen de biologia, així que no em vaig despedir de ningú i me'n vaig anar corrent. Al arribar a casa, prou contenta, prompte vaig canviar la cara. Els meus pares, tots dos, a la porta, seriosos. Em van comunicar que no trobaven enlloc a la gateta, que tenia per primera vegada el zel. Savia que en aquests moments es tornaven molt estranyes, però mai pensava que pogueren tirar-se dos pissos avall, que és el que, pensem, que va ocòrrer. Durant els següents dies, la meua incansable recerca que incloïa cartells i cartells pegats en fanals o en qualsevol altra superfície que fera possible la lectura, va ser inútil. Em vaig desmoronar, no l'haviem tinguda ni 8 mesos, començava a pensar que era malastruc.

A diferència de la volta anterior, aquesta vegada vam decidir no deixar temps per assimilar la situació, i els meus pares em van dir que comprariem un altre animal. Però, les coses es van torçar. El meu pare havia desenvolupat una al·lèrgia al pèl dels animals, i no els podiem tenir a casa .

 Això em va sentar veritablement molt malament. No podia culpar al meu pare,és clar, devia acceptar la situació. He de reconèixer que ha hagut dies que trobava a faltar la companyia animal, però, el temps tot ho cura.

Fa ara dos setmanes, estava estudiant física a la meua habitació, quan, de sobte el meu mòbil va sonar. Era el meu pare que em preguntava si podia baixar un momentet al carrer. Jo, no entenia tanta incògnita, i vaig baixar de seguida. Em va portar, sense dir res, a una planta baixa, i em va obrir la porta. Quan vaig veure tres cadellets tremolant en un racó no m'ho podia creure. El que no em podia creure va ser el que va dir el meu pare: "escull un que ens l'emportem". Jo, vaig preguntar per l'al·lèrgia, però, davant la seua insistència, vaig optar per callar-me, i em vaig emportar la gosseta a casa.

 Potser us haja paregut una ximpleria, però les vivències que he tingut no són compatibles amb aquest pensament. Per a mi, els animals, són moltísim, de fet, crec que els comprenc millor que a les persones. Per això, us aconselle una experiència animal, perquè us assegure que són moltes més les coses bones que aporte que les roïnes. I ara vaig a fer cas a la meua Sira que està demanant-me ajuda per baixar del sofà.

DEMOCRÀCIA REAL JA!

Vull començar fent un xicotet comentari sobre l'entrada anterior.

Com diu el refrany: "rectificar és de savis", i és que en la darrera publicació vaig defensar una idea que en els últims dies ha canviat. Vaig insistir en que era necessari votar, però, és clar, sempre que hi haja algú que  represente els teus ideals. D'aquesta manera no estic negant la meua anterior tesis, sino que com bona adolescent que sóc, la meua opinió canvia a mesura que vaig coneixent més perspectives. 

Aquest, el nomenadíssim 15-M, és una de les més bones propostes que els espanyols han tingut en molt de temps. Certament, quan vaig veure les primeres imatges dels manifestants, vaig pensar que és tractava d'un altre país. Tal vegada em vaig impregnar del tòpic de l'espanyol tranquil, mediterràni, festejador, amant de la migdiada. Però no, va resultar que els espanyols encara tenen espèrit lluitador i reivindicatiu, i així ho estan demostrant.

El més curiós de tot, és la barreja heterogènea que hi ha, Persones amb idees molt diferents, que en un altre àmbit, tal vegada, ni es relacionarien, acampats, això sí, pacíficament, i lluitant per un mateix objectiu: democràcia real ja.

He de reconéixer que, de vegades, m' agradaria viure en una gran ciutat. No només pels concerts, musicals, monuments, ambient, etc, sino perquè són el centre de movilitzacions d'aquest tipus. El vertent cosmopolita d'aquestes urbes, fa que convergeixen moltes maneres de pensar o matisos d'una mateixa realitat, que contribueixen a enriquir (culturalment, vull dir) la nostra societat. Malgrat això, he de dir (que no canvie Castelló per res) i que fins ací ha arribat aquesta, sense precedents, però necessària, revolució. El divendres per la vesprada i el dissabte, a la plaça Maria Agustina, milers (bé, m'he passat), unes 300 persones es van reunir per fer augmentar el volum de la veu que diu que ja està bé de corrupcions, que ja hi ha prou amb els abussos, que volem una democràcia real, i la volem ja!

No vull precipitarme amb els esdeveniments, però confie en que aquestes protestes tinguen les seues repercusions. Si no és d'aquesta manera, igualment em donaré per satisfeta, perquè que hàgem fet possible tot açò ja és un gran assoliment.

I, no canviant de tema, cal recordar que estem a 22 de Maig, les urnes estan calentetes (recent tancades a les 8), els components de la mesa esgotats de tant mirar els DNI, i els col·legis electorals fent el recompte de vots "com si els anara la vida en això". Jo, esperaré tranquila a que es sàpiguen els resultats, encara que no em vaig a fer il·lusions, perquè pareix que la porta del canvi m'acava de donar als nassos;  el PP té, de moment, majoria absoluta.

ESCOLLIU-ME A MÍ!

El pròxim 22 de Maig els espanyols decidiran quins van a ser els seus goberns autonòmics per als següents quatre anys. Jo, desgraciadament, no puc votar. No és perque siga dona, això ja ho vam superar, increïblement en 1931, sino perquè encara no tinc 18 anys.

Malgrat que en aquest mes de precampanya els partits s'esforcen per demostrar que les seues propostes són reals i fortes (cosa que no pareix la resta de l'any), la gent continua igual. Als que la política els interesa, estan atents a les propostes, mentre que els que es consideren apolítics (terme que, per cert, és incorrecte, ja que tots aquests viuen en una polis, i per tant no poden ser apolitics, sino apartidistes, si volen), passen com si res.

No em considere una persona experta en política, de fet, no se ni si m'agrada, però independentment d'això, sí que tinc una cosa molt clara: hi ha que votar. Em fan molta gràcia aquestes persones que sempre s'estan queixant, que si Zapatero, que si no hi ha treball, que si tal, però a l'hora que tenen una oportunitat per poder cambiar tot això, no fan res, no voten, i és que, clar, els comprenc, costa tant anar al col·legi electoral del cantó, traure el DNI, dir el nom, introduïr la papeleta, tornar, i no et dic res si tens que omplir-la allí, una "faenà". Bé, i ara sense ironies, és un dret, però també un deure, i, a més és una assumpte que ens importa a tots, és tracta d'elegir als nostres gobernants, no és només "política", influeix a tots els àmbits de la vida, sino per a què hi hauria un ministeri de cultura, defensa, educació o inmigració?

D'una altra banda i centran-me més en la província de Castelló, sí, la gent sí que vota, però sense criteri. Perquè, quan votes a un partit i no fa més que engreixar-se les butxaques i vores involucrat en casos de corrupció, doncs a la següent volta canvies el teu vot, no? És lógic, aleshores que els passa? Una força ultrapoderosa els obliga a fer-ho? De veritat, no ho entenc. Per això, anime a la gent que pense com jo, i que pot votar per mi, que amplie mires, i, sobretot que pense que el seu vot és important. Hi ha molts partits, i per fer una bona elecció cal informar-se bé de les seues propostes, i no deixar-se arrossegar pels estereotipus i les opinions massificades.

És una qüestió difícil, però, a veure si a poc a poc ens fem concients i escollim persones responsables que es centren en allò que és vertaderament important, i fem d'aquest món un lloc un poquet millor.

Són consells que escric per a que m'ajuden d'ací deu mesos, quan siga jo la que tinga que votar.

Aquesta notícia ha substituït el monopoli de la del casament del príncep Guillermo d'Anglaterra amb Kate Middleton, per tant no fa falta que expliquem com han sigut els esdeveniments. El que si cal debatir són la barbaritat d'incògnites que han quedat obertes, no sols pel procidement en sí, sino per les consenqüències que es poden derivar.

Va ser un succés prou sorprenent, o, almeny per a mi, ja que era un tema que, després de deu any, havia quasi oblidat. En alçar-me decenes de titular van copejar la pantalla dient: "EEUU ha matat a Osama Bin Laden". Després d'analitaz la contundència del titular, i observar com milers de persones ho celebraven com si d'un event esportiu es tractara, em començaren a soorgir les primeres qüestions. 

"Havia matat", això era, tal vegada, massa directe. Conec per moltes sèries i pel·lícules que les forces de seguretat, tenen el dret de disparar al sospitós si va armat, contitueix un perill, o es nega a col·laborar. Sé que tal vegada parega una mica excesiu, però, quan es tracta amb delinqüents, mai se sap. Aleshores, jo crec, que

potser, aquestos militars nord-americans portaren a terme eixe dret sense pensar-ho molt, vull dir, sense que es compliren tots els requisits legals.

D'una altra banda, em va pareixe molt impactant el que he dit abans, això de les celebracions. Puc comprendre que és un avanç en la lluita contra el terrorisme, perquè, no oblidem que aquest  home era líder d'Al Qaeda, i que va matar a més de 2.000 persones, però, crec que no hi ha lloc per a aquest tipus de celebracions. Primerament, perquè, ( malgrat tot el que ha fet) és una persona, i celebrar la mort d'una persona em pareix un poc inmoral. No diria res si els festejos foren per la captura i empresonament d'aquest personatge. Com a segona contraindicació, aquesta situació pot ser interpretada pel món islàmic com una provocació, per tant, cal ser prudent.

De prudència també és un expert Barack Obama, que va estar treballant, juntament amb el seu equip, en la recerca durant més de 6 mesos. Segurament Obama estiga orgullós i content del que ha fet, i encara més, ara que les persones que no tenien molt clar que gobernara un president negre, el recolzen.

Considere que és molt arriscat donar una notícia com aquestes sense estar completanment segur, aleshores queden descartats tots eixos pensaments de que és una fal·làcia.

Ara bé, amb totes aquestes coses en l'aire, molt països, (Espanya no), han adoptat mesures de suguretat extremes per prevenir posibles atacs terroriste. Personalment ho trobe prou acertat, ja que seguidors del, ara ja mort, Bin Laden, ha eixit al carrer per queixar-se i anunciar venjança.

Així és, on hi ha més d'una persona, hi ha més d'un punt de vista, i totes aquestes coses no serveixen per a res més que per a crear odi, rivalitats i diferències estúpides.