SENTIMENTS ATEMPORALS

Abril tenia massa coses al cap: l'examen de física, la festa del cap de setmana, continuar la dieta, fer el voluntariat, eixe vestit roig, escollir entre Gaston i Anthoni... que no es va adonar de la situació que hi havia a casa.


Era un dissabte 13 de Març, un dia, aparentment normal. En el cel, d'un blau intens, batallons de núvols pareixien espentar-se per demostrar qui tenia més força. Els edificis, sense cap prespectiva de canvi, seguien estàtics tallant el vent. I, a terra, entre burilles, xiclets i excrements de gos, una margarida demanava permís per fer la fotosíntesi.
A les dotze, van arribar a casa oncles, ties, cosins i cosines, per fer un dinar femiliar que feien de tant en tant. Entre històries místiques i del poder de la ment ( de la tia), el típic diàleg d'estudis (entre els més joves) i acudits verds ( del tio), Abril va estar prou entretenida.
Al terminar la bona, però una mica sosa paella, la xica va anar a la cuina per preparar el café. Estava allí, mirant una cullera de fusta disfressada de la seua mare, que duia escrit en el mànec: " per a la mamà, de Bruno", quan la mirada cansada d'uns ulls se li va clavar en l'esquena. El seu pare, a mode de bandoler, va disparar:

-Filla, ja sé que aquests dies estic una miqueta estrany, però no tens perquè preocupar-te, val?

Abril, deixant que els seus verds ulls analitzaren la figura del seu pare, va notar que estava molt prim i que eixa barbeta mig canosa li quedava molt bé.

-Sí, la mare i jo hem notat que no estàs molt animat, i això, realment, em preocupa. Vull ajudar-te.

Alvar, fent-se el ronsa com si fóra aquell xiquet de set any que volia confessar que el pitxer de l'entrada l'havia trencat ell, però que no ha feia per temor a les conseqüències, caminava d'un costat al altre. Dubtós va dir:

-Es que em passa una cosa...

-Però, es roïna?

-No, roïna, no.

-No s'ho puc dir a ningú.

-Aleshores, no has parlat amb la mare?

-No, si ella ho sapiguera si que seria un problema.

Van continuar uns segons més amb aquesta nova versió de les endevinalles, fins que ell es va decidir a donar-li la pista:

-Si et passara a tu, seria normal, bo, i jo m'alegraria.

Abril, més marejada que un allioli, no tenia ni idea de cap a on anaven els tirs.

-Si t'ho dic, serà una confessió personal que no podràs dir a ningú.

Abril, que sentia que els grans d'arròs i els sues sucs gàstrics s'havien aliat per fer-li un nuc a l'estómac, va dir seria:

-No fa falta que m'ho digues, si no vols. Jo només vull que estigues bé.

Però, en realitat, en el fons, com tots, tenia eixa vena tafanera que també volia participar.
El pare, va agafar aire, i amb els ulls entollats va susurrar:

-Doncs... que m'he enamorat.

Abril va sofrir un col·lapse mental, que va solucionar amb una forta abraçada a Alvar, mentre intentava esborrar la imatge de feblesa i tristor que li acabava d'oferir.
Quan es van separar, Abril havia creixcut deu anys, i tenia que asumir el paper de consellera d'un home que duplicava la seua edat.

-Pare, que no passa res. Som persones, i a les persones els ocorreixen coses, i aquesta és una de les més comunes.

-Però, no em pot passar a mí, que tinc una família!

-L'amor no entén d'això.

-La teua mare em dóna moltísima pena, peró no ho puc controlar.

-Clar que no, perquè és un sentiment natural. Ja és un avanç que l'hages admés i contat.

-Sempre em passa amb la mateixa persona, però aquesta temporada és més fort, estic fet un embolic!

-Tranquil pare, no et preocupes per res, relaxa't, que el temps farà el seu efecte. Ves al bany i refrescat la cara. Saps que tens el meu suport i que pots contar-me el que vullgues, veritat?

-Sí, gràcies filla.

Quan Alvar va desaparéixer d'escena, va ser Abril la que va deixar d'actuar. Es va doblegar com si estiguera exhausta, i no va poder evitar que xicotetes partícules d'aigua salada relliscaren per la seua cara.
Es sentia responsable. Era l'única persona que ho savia, i notava que tenia que fer alguna cosa per solucionar-lo, però com? Si ni tan sols ella mateixa havia estat enamorada? Ara sí que tenia massa coses al cap, encara que, estanyament, la identitat de la persona en qüestió, no era una d'aquestes.

S'eixugava amb un paperet, quan va veure al seu pare entrar en el menjador excusant-se. Deia que les noves gotes que el metge li havia receptat li feien plorar.

L' échange: une experience incroyable, vull dir, l'intercanvi: una experiència increïble

Quan vaig apuntar-me, quasi sin pensar-ho, a l'intercanvi que proposava l'institut, no creïa que anava a viure una experiència tan intensa  i enriquidora com aquesta.

No sóc una persona massa carinyosa, ni aquest tipus de relacions temporals solen deixar-me mossa, però, en aquesta ocasió, la separació m'ha afectat prou, i no sé si és perquè les persones amb las què he estat són genials, o perquè estic madurant. Tal vegada siga una barreja de les dos.

En els intercanvis, i ja puc parlar desde l'experiència, tot és un procès. Els nervis del principi per descobrir qui és el teu "correspondant/e", l'acolliment en casa, el gradual establiment de la relació. Tot això, en el meu cas, no podria haver anat millor. Ha sigut molt fàcil conectar amb Marion Alquinet, ja que és una persona tan oberta, agradable, i humil, que els meus pares la tenien per una filla més, i jo per eixa germana major (només un any), que mai he tingut, ( ni tindré). Durant la seua estància a Castelló ja vaig percebre detalls de la màgica personalitat de " la meua francesa", però no va ser fins que vaig anar a Châtellerault, quan hem vaig convéncer.

Allí, la programació que s'havia fet per al viatge era la següent: tots els dies a les huit del matí,calia estar davat del institut per sortir amb el grup d'espanyols a fer una activitat diferent cada dia. A les sis de la vesprada tornavem per a estar amb les nostres corresponents famílies.

Malgrat totes les coses impresionants i irrepetibles que hem vist ( castell de Richelieu, museu de l'automòbil, Futuroscope, Paris, Disney... ), jo em quede amb les curiositats, els xicotets detalls que et fan pensar.

El dia que vam anar a classe amb ells, va ser graciòs descobrir que tenien dos hores seguides de filosofia, després dos d'esport, i que terminaven a les sis. Altres aspectes que considere destacables, sobretot per el fort contrast amb Espanya, va ser per exemple, que TOTS els banys en els que vaig entrar estaven molt bé, tenien paper, i utilitzaven un sistema de neteja que disparava un doll d'aigua desinfectant, deixant en menys de deu segons un bany sec i perfecte per ser tornat a usar.

D'altra banda, tot el món vivia en cases, a excepció de dos o tres edificis, no molt alts, que l'ajuntament alquila a famílies que no tenen massa recursos ( que les anomenaven "el gueto"). Les cases eren prou grans i tenien jardí, cosa que et permitia tindre ovelles, o que el teu gos ( Easy) fera les bogeries pròpies d'un gos de dos anys sense fer-te pols el menjador. Per últim, vull remarcar una cosa que em va cridar poderosament l'atenció. TOTES les persones que conduïen els autobusos eren dones!. Em va peréixer increïble.

Bé, però, no puc oblidar-me d'una part importantísima: l'idioma. Realment, s'aprén molt. Com que estàs convivint amb una família, escoltes coses, veues coses, "diues" coses, i al final, siga amb gests o de formade telegrama d'indi, aconsegueixes dir el que vols i guardar-lo en la teua memòria per a la següent volta que et faça falta.

En definitiva, moments com l'atac de risa que ens va donar a Marion, Michel ( el seu pare), i a mi, enmig d'un sopar i sense cap motiu, o l'emotiva despedida; tots (63 persones) pujades a l'autobús, plorant i cridant la frase de l'intercanvi.  " à poil!" ( literalment desnudos), vertaderament no tenen preu. I es que encara que en separen Pirineus, idiomes, reis, Sarkozys, Carlas Brunis, Zapateros, formatges al postres, paelles... tots som persones iguals, capaços de crear aquestes relacions que ja mai es trencaran.