"Fusà" a la festa

T´agraden els bous?

Com no t´ha d´agradar la festa espanyola per excel·lència, l´art del toreig, l´emoció i el risc d´una correguda, l´ambient de la plaça plena, les banderilles, l´ estoc, la sang esvarant per la pell, l´angoixa, la humiliació, la tortura, la impotència, la mort.
Si aquesta és la nostra bandera, el nostre senyal d´identitat, el nostre símbol... que trist ser tan primitiu i disfrutar amb "l´espectacle" de la mort d´un ésser viu.
Hi ha moltes maneres de distraure a la gent fent festa: amb la pràctica de competicions esportives, amb agrupacions de ball i cant, etc, i no crec que a qualsevol d´aquests els agafe cap bou i siguen el centre dels comentaris llastimosos de la gent.Tot i això, ja sé que és una pràctica tradicional molt arrelada a la nostra cultura, com poden ser unes altres barbaritats que es cometen en tot el món i que, personalment, no puc entendre de cap manera.
Així, per exemple, a les illes Feroe, una regió autònoma de Dinamarca, cada any els anomenats "mossos" tinyen la mar amb la sang dels dofins calderons que maten per demostrar la seua virilitat.O les 300.000 foques assassinades a Canadà cada any, per elaborar els tan calents i insubstituïbles abrics de pell, tenint en compte el desenvolupament dels teixits sintètics de hui en dia.
Bé, malgrat això i tornant al tema taurí, l´antiguitat d´aquestes excessives pràctiques, no ha de ser el motiu que les impulse a perdurar en el temps, sinó la mostra definitiva que les persones som molt més que això, i els animals també, perquè... a tu, t´agraden els bous, no? Aleshores, protegix-los.

Veritablement fals

L´home la va empotrar bruscament contra la paret, i li va tapar la roja boca amb la mà, la qual al cap d´uns moments estaria plena de sang...

 Luna es va incorporar suorosa, amb eixa angúnia que l´asfixiava per aquest somni.

No es podia explicar que aquell pare tan carinyós, que li havia donat tantes coses, i al que volia tant, fóra el protagonista d´aquell aterrador succés.

En baixar l´escala sa mare li va comentar que estava pàl·lida i que la seua mirada estava com perduda.

 - M´ha tornat a passar, he tingut eixe maleït somni tan horrible; no sé perquè la meua ment torna una vegada i altra a aquestes imatges tan macabres.

En eixe moment, Ramon, el pare, baixava per l´escala, però es va quedar petrificat al escoltar:

  

 -No puc evitar somiar-lo.

-Filla, el teu pare no és cap assassí.

 Ramon va pujar ràpidament al dormitori, i es va tancar al bany, i allí assegut al sòl, va començar a recordar...

 Va ser un divendres, quan ja no ho va suportar més.Carme, parlava carinyosament amb el veí, amb aquells ulls profunds, aquella boca sensual, que feia temps l´havien atrapat a ell fins al punt de no poder pensar en ningú més. Ell, ple de zels, va esperar ansiós a què terminaren de parlar i com posseït per una força sobrehumana li va dir:

 -O ets totalment meua, o no ets de ningú...

 Quan es va adonar, estava tot tirat a terra, xopat per les seues pròpies llàgrimes.

 Tenia varies opcions.No fer cas, i continuar amb la seua vida actual, confessar que estava penedit i entregar-se a la policia, o matar-les a les dos i començar una nova vida.

 Aquesta, només és una xicoteta història fruit de la meua imaginació, però no haguera sigut possible sense l´ajuda de molts homes que, quasi a diari, porten aquest relat a la realitat.

Tal vegada no siga un tema per tractar amb ironia, però és la única manera que se m´ocorreix per no caure en la desesperació.

 La capacitat de l´home per a l´adaptació ens porta a que, quan escoltem paraules com: " avui, un home de cinquanta-quatre anys ha apunyalat tretze voltes a la seua dona" continuem menjant com si la cosa no fóra amb nosaltres.

 En aquest món hi ha moltísimes coses que canviar, i fins que sàpiga com arreglar-les, començaré per no deixar que cap home m´alce la veu ni una miqueta.